La sacsejada continua
El mes d’abril afirmava que la Covid-19 havia despullat l’escola per la forta sacsejada que vam viure del mes de març al mes de juny de 2020. Però aquest fort terratrèmol va continuar més enllà, i encara dura.
Al llarg de l’estiu molts mestres vam poder agafar una mica d’aire. I això ha estat un avantatge vist com hem estat colpejats per la pandèmia al llarg del primer trimestre. No puc dir el mateix dels equips directius, que han estat sotmesos a una pressió contínua, i que entenc que anhelen descansar alguns dies del pròxim Nadal i de l’estiu del 2021. És així de cru.
Portem dotze setmanes de trimestre i ara podem mirar enrere amb perspectiva i veure com ens vam retrobar els primers dies a l’escola. Els protocols per combatre la Covid-19 van ser i són els protagonistes en l’organització escolar. Els canvis o la creació de nous espais per encabir noves aules va ser costós per a tothom. El comiat de companys especialment vulnerables i la rebuda o acollida de nous col·legues dins l’equip docent, encara és una constant per diversos motius. Aclarir-nos amb les indicacions del Departament d’educació, que sovint arribaven abans als mitjans de comunicació que als mateixos centres, fou contemplat pels docents amb perplexitat a dies i hores de rebre els alumnes. Com també la incertesa que provoquen aspectes que en altres cursos ni hi penses, com l’arribada a alguns municipis dels coordinadors de menjadors a darrera hora i sense saber ben bé si es dinaria a les aules o als menjadors escolars. I moltíssimes més circumstàncies que ens han dut d’una necessària indiferència fins a l’extrem provocat pel desànim i la desídia.
El millor de tot, ben segur, ha estat retrobar els alumnes. Una retrobada que tampoc ha estat fàcil ni sempre segura. Uns dies després –pocs– van començar els confinaments de grup o d’alumnes concrets. Ara fa unes setmanes que respirem una mica, perquè les restriccions, especialment en les extraescolars, han afavorit que els grups no es confinin amb la freqüència de la primera meitat del trimestre. Els mestres han hagut de treballar amb alumnes presencialment a l’aula i amb els “confinats” seguint les activitats escolars des de casa, en alguns casos fins i tot en directe, el que ha fet que la gestió de l’aula hagi estat de les més complexes que recordem en la nostra memòria docent, atès que la complexitat que hem d’afrontar habitualment ja és prou significativa.
I ara, què? La sacsejada continua i continuarà. En general, crec que hem seguit endavant mirant d’adaptar un curs habitual a les circumstàncies i al context que vivim imposat per la pandèmia. I això, disculpeu-me, crec que és en part un error. No es pot fer el mateix amb menys temps. Una sessió de 50 minuts no és el mateix que una sessió de 30 o 40 minuts. I encara menys si no parlem d’una excepció, sinó de la norma. I això, en realitat, és el de menys. No hauríem de fer res per inèrcia, sobretot caldria decidir per a què eduquem.
Quan parlava de què l’escola havia quedat despullada volia dir que encara no estàvem preparats perquè funcionés en una era que alguns s’atreveixen a anomenar-la digital i que ha causat grans desigualtats entre alumnes i centres de tot el sistema educatiu. També que havíem arribat a aquesta situació sense alguns deures fets. Fa molts anys que insistim que cal desbrossar el currículum normatiu i seleccionar el realment nuclear, allò essencial. I tots sabem qui està fent aquesta tria, oi? Queda a les mans dels centres i dels docents en el seu dia a dia, quan aquesta tria hauria de gaudir de la participació de tothom i d’un ampli consens social. I la resta, evidentment, hauria de quedar en la tria conscient i significativa de l’alumnat que, en el centre estant i guiats pels seus mestres, poden aprendre i fer valdre tots aquells aprenentatges que han de començar a definir qui són i qui seran al llarg de les seves vides, sense esperar a finalitzar l’etapa d’educació obligatòria.
Ara comencen les sessions d’avaluació als centres escolars. És evident que en la situació que ens trobem, i només prenent com a referència el que hauria de saber fer un alumne d’un curs concret, podríem queixar-nos indefinidament del poc progrés assolit, arribats al mes de desembre, en alguns objectius escolars que tradicionalment s’associen a l’èxit escolar. Però què és en realitat l’èxit escolar? Què persegueix? Segur que hem definit bé què volem desenvolupar amb els alumnes que tenim ja ben endinsats al segle XXI? Aprofitarem les sessions d’avaluació del primer trimestre per prendre acords que permetin a l’equip docent acompanyar a tots els alumnes en el seu procés d’aprenentatge personal, social o emocional? O ens instal·larem en la crítica buida i improductiva? Això queda en les mans de cadascú, de cada centre.
Ben segur que en un context ple de tantes tensions no es pot prendre prou distància d’allò que vivim. Tanmateix, no hauria de ser l’excusa per deixar de cercar tot allò que més pot afavorir els nostres projectes educatius i, per tant, els nostres alumnes. De fet, aquestes dificultats ens han de fer reflexionar sobre allò que més estimem i valorem, i que potser en aquestes hores que vivim no podem fer com voldríem per responsabilitat. Tenim l’oportunitat de començar a pensar i construir amb els nostres alumnes el món que volem viure quan recuperem algunes llibertats que ara hem perdut.
