Ocupar el temps o marcar la diferència
La COVID-19 ha despullat l’escola. I quan quedes nu i davant del mirall, hi ha coses que agraden més i d’altres menys.
Tot i que aquests dies parlar de l’escola es troba encara més subjecte que mai a generalitzacions indegudes atès que hauríem de parlar de cada centre, mestre, família o alumne, em pregunto si en conjunt la tendència ha estat ocupar el temps dels educands amb tasques més o menys previstes a hores d’ara en un curs habitual. O si per contra molts de nosaltres hem arribat o no a ser al seu costat per acompanyar-los i nodrir de significat les seves experiències i vivències. I, per tant, malgrat el lloable esforç de molts per organitzar a Internet un succedani de l’escola que coneixem, si hem estat a l’altura de les circumstàncies o si ho estarem a partir del setembre.
Fent un balanç del període de confinament encara vigent, trobarem una gran quantitat de perjudicis i situacions complexes que ha provocat una crisi sanitària i planetària sobtada i sense precedents a causa de la globalització i de l’allunyament accelerat d’un mode de vida equilibrat i sostenible a la Terra. És per això que haurem de seguir centrant els nostres recursos i esforços en l’atenció i el seguiment acurat de tots aquells que han patit o pateixen la pèrdua d’éssers estimats, les conseqüències indirectes de fer front a la pandèmia a primera línia o la pertinença a creixents sectors desafavorits econòmicament, social i cultural.
Però també, per què no dir-ho, la situació que vivim ha estat i segueix plena d’oportunitats per realitzar aprenentatges valuosíssims. Especialment en el cas dels infants i joves, que tant sembla preocupar a aquells que alerten de la pèrdua dels fragments de currículum programats per aquest final de curs inèdit. Els docents som conscients d’aquests aprenentatges? Els coneixem? Els estem fent valdre? O els descartem perquè ens distreuen de la ruta curricular a la qual obeïm per costum sense prou reflexió i actitud crítica?
La sacsejada metodològica del món educatiu, sumat a les moltes i diverses iniciatives dels darrers anys, segur que han estat positives i ens en podem sentir satisfets. Però no hem de tenir por de reconèixer que no hem qüestionat prou o gens diferents aspectes estructurals del sistema escolar i educatiu. Concretament, i amb una perspectiva actual, què aprenem i el seu sentit, o quin ciutadà bastim, ja no només pel nostre país, també pel món sencer. Segurament perquè fer-ho és d’una enorme complexitat i la història de la humanitat ens ensenya que, malauradament i ben sovint, les grans transformacions vénen acompanyades de fortes tribulacions socials.
Així doncs, ens hem de preguntar si l’experiència global de les persones que escolaritzem de manera obligatòria, i tenint en compte les exigències i reptes que presenta o intuïm del segle XXI, afavoreix prou el seu procés educatiu a l’hora de conèixer-se a elles mateixes, a créixer i desenvolupar-se, a descobrir qui volen ser o a disposar d’eines per anar redissenyant el seu projecte de vida personal i professional. I si nosaltres, com a educadors, marquem o no la diferència en totes i cadascuna de les seves vides.
L’escola no es pot seguir organitzant en funció d’un currículum parcel·lat i de caràcter obligatori que no para de créixer exponencialment reforma rere reforma, i que acaba condicionant proporcionalment els ritmes i temps escolars, que en definitiva són els ritmes i temps dels nostres alumnes. Alumnes que són fonamentalment persones amb història, interessos, desitjos, anhels, pors, horitzons, preguntes o grans preguntes que els són propis i que han de comptar decisivament quan s’eduquen. Persones i qüestions vitals que, en efecte, queden excloses de les programacions curriculars, i que paradoxalment aquests dies de tancament i distanciament potser hem conegut o aprofundit per primera vegada.
L’assistència a l’escola persegueix, principalment, la formació, però encara no prou el creixement integral com a persones, un cost que sembla que no podrem seguir assumint. Com tampoc no afavorir prou que esdevinguin ciutadans compromesos, ètics i valedors d’una democràcia que pot perillar greument, com alerten diferents autors i intel·lectuals, si l’accés als avantatges en diferents camps fruit de la revolució científica i tecnològica, en què la nostra espècie està immersa, no fos equitatiu i amb sòlids criteris ètics.
Pot semblar que tot això només ho ha d’aconseguir l’escola o una mena de súper-mestre. Res més lluny de la realitat. Ja ho apuntàvem fa només uns dies des d’Edu21 amb el nostre director, l’Enric Roca, llençant una aposta trencadora a favor d’un equip docent que prioritzi la funció tutorial i orientadora tot dividint les tutories en dos subgrups on tot docent esdevingui tutor d’un grup reduït d’entre 12 i 15 alumnes.
L’escola pot i ha de repensar-se, amb l’ésser humà al centre, per ser útil en la construcció de la “nova normalitat” que hom parla. Si no busca recer en subterfugis, si deixa d’ocupar el temps dels alumnes sense tenir-los prou en compte, i si no puja a una talaia espantada per la seva pervivència i mirant d’evitar els desequilibris i dificultats que segur que viurà en aquesta transició, podrà aportar un gra de sorra imprescindible en l’esdevenidor com ja ho ha fet en altres moments.
