UNAE. La meva estada: regar amb paciència (2)
La meva docència va començar puntualment (abril 2018). Dies abans, però, ja havia conegut els respectius equips de treball. D'entre tots ells, una arquitectònica em va cridar l'atenció: l'enfocament que prenien les pràctiques. A diferència de casa nostra, a la UNAE[1], s'hi treballa en parella pedagògica.
«Cambiar el mundo, amigo Sancho, no es locura ni utopía, sino justicia».
Miguel de Cervantes
En el meu cas, com a tutor acadèmic de pràctiques (aproximació), havia d'assistir a diari a l'escola Isaac Chico (barri de Ricaurte, Cuenca): a mitja hora, si fa no fa, del campus universitari. Durant 9 setmanes, trenta-vuit alumnes i un servidor, ens hi vam desplaçar en microbús. Certament, les hores passaven volant: entràvem a 2/4 de 8 del matí i en sortíem a 2/4 d'1 del migdia. La meva tasca era experimentar la teoria. És a dir: circular per cada aula, essent rebut pels practicants (un grup de dues a tres persones), amb la finalitat d'ajudar, acompanyar i orientar el seu projecte pedagògic (PIENSA).
Al seu torn, la meva parella pedagògica (Dra. Mónica Valencia), exercia de tutora acadèmica de pràctiques (càtedra). Ella només visitava el centre un cop per setmana i s'encarregava de teoritzar la pràctica ja a la universitat. Per descomptat, a l'hora de cercar la fluïdesa d'aquests vasos comunicants (aproximació i càtedra), és indispensable una bona coordinació entre ambdós docents.
Com s'observa, els tutors de pràctiques no esperen –asseguts al seu despatx– l'arribada del treball i l'avaluació del centre. Ans al contrari. La seva implicació és màxima, i a tots nivells, des del primer instant. Fins i tot, cal signar un conveni on es detalla la vinculació que s'establirà amb la institució educativa. Es tracta, de fet, de la contribució que els tutors oferiran a la col·lectivitat. Nosaltres vam optar per tres formacions a mestres de primària, segons les seves demandes zonals.
La seqüència de les pràctiques clou quan arriba l'exposició pública del PIENSA. L'alumnat, davant d'un tribunal format per tres docents, ha de defensar el seu projecte pedagògic aferrat en tres pilars: disseny, aplicació i valoració. Una tasca que gira al voltant de l'eix temàtic que marca cada cicle. Per al nostre alumnat (7è cicle): inclusió, diversitat i interculturalitat. Un acte, al cap i a la fi, impregnat d'un fort caràcter cerimonial.
A la UNAE, també m'ha agradat un altre plantejament: l'avaluació. A cada cicle hi ha dos moments avaluadors: a la meitat, i també, al final de cada semestre. En aquests períodes, l'avaluació es divideix en dos apartats: l'examen (una prova, si es vol) i el sistèmic (activitats variades). Així doncs, en la primera avaluació, la nota resultant és una ponderació entre l'examen (40%) i el sistèmic (60%). Mentre que a la segona, els termes resten invertits: l'examen (60%) i el sistèmic (40%). La qualificació final, és clar, surt de la consegüent mitjana aritmètica. Aquest model avaluador, en efecte, afavoreix l'expedient formatiu perquè esponja els temps i diversifica els pesos al llarg de tot el recorregut.
D'igual forma, el professorat és doblement avaluat. D'una banda, per part de l'alumnat; i de l'altra, pel mateix professorat (dos col·legues per docent). En aquest sentit, formularis i puntuacions, vinguin del sector que vinguin, acaben sota la custòdia del Rectorat.
Òbviament, també hi ha aspectes a millorar. A parer meu, cal rebaixar els nivells de burocràcia. La paperassa és contínua i ofega en excés. Pertot, de qualsevol moviment, s'ha d'aixecar una acta: la qual ha d'anar sempre acompanyada d'alguna evidència. Habitualment, aquesta veracitat acostuma a ser una fotografia datada a través del telèfon mòbil. Qui us escriu, en públic i en privat, defensa un altre model: abandonar la malfiança i abraçar la confiança. Aquesta darrera, mentre no sigui escàpola, pren la davantera.
Mostra d'això, els quatre informes –de gruix: semblaven tesis doctorals!– que em va tocar presentar: de pràctiques, de vinculació, de cicle i de final de gestió. Endemés, el format havia de ser doble: físic i virtual. Avui, en plena revolució tecnològica, el paper ha de ser un altre: un estalvi sense pal·liatius.
Sigui com vulgui, la UNAE inicia tot just la seva trajectòria. No és fàcil, en poc més d'un lustre, aixecar tot un complex universitari. Per aquest motiu, resto convençut que un reg pacient excel·lirà –encara més– l'actual collita. Natura non facit saltus!
[1] Universidad Nacional de Educación. Equador.
Article anterior: UNAE. La meva arribada: sembrar amb amor (1)
