Un parameci no és un defensa del Madrid

“Inicialment, un 30,8% dels enquestats tenia una opinió favorable als transgènics i, després de veure el vídeo, aquest percentatge es va elevar fins el 76,9%”. Així resumia la Berta els resultats del seu Treball de Recerca, on preguntava sobre els, sempre controvertits, organismes transgènics.

Demanava a una mostra força heterogènia de 80 persones que es posicionessin sobre el tema abans i després de passar-los un vídeo informatiu de cinc minuts que ella mateixa havia enregistrat explicant què són i com s’obtenen aquests organismes modificats genèticament. Després de mirar el vídeo, més de la meitat d’enquestats havia canviat d’opinió. La setmana passada, la Berta i la resta d’alumnes de Segon de Batxillerat defensaven, com cada curs, el seu Treball de Recerca davant d’un tribunal. Altres anys, ja faria més de dos mesos que haurien exposat, però aquest curs és excepcional i aquesta és una de les moltes rutines que la pandèmia ens ha empès a modificar dins l’escola.

Per a un professor de Biologia com jo, el malaurat context de pandèmia que vivim és un brollador pràcticament il·limitat d’oportunitats per connectar continguts curriculars amb l’actualitat més propera i palpable de l’alumne. Estem immersos en la retransmissió en directe d’un procés evolutiu on cada dia s’acumula i es difon nou coneixement científic, a una velocitat que no té precedents. És fascinant. Però també és esgotador. M’he adonat que els nois i noies agraeixen que els fem sortir, encara que sigui per un instant, del tema que, inevitablement, parasita el seu dia a dia des de ja fa molts mesos. És per això que m’esforço per mesurar i dosificar conscientment, dins l’aula, les referències al maleït virus.

Fora de l’aula, la pandèmia ha posat la ciència en primer pla de l’actualitat. Termes científics com “PCR”, “anticòs”, “antigen” o “proteïna” s’han colat en les nostres converses quotidianes i això ha fet aflorar, també, unes dificultats, massa generalitzades, per navegar entre aquests termes. Crec que la irrupció mediàtica del nou coronavirus ha posat de manifest clares mancances de cultura i d’”alfabetització” científiques i, alhora, ens ha donat pistes de com podem (i hem de) corregir-les per mitjà del sistema educatiu.

Des del meu punt de vista, un objectiu nuclear de la divulgació científica, i també de l’ensenyament de la ciència en etapes d’educació obligatòria, hauria de ser el de proporcionar a l’alumnat les eines que necessitarà per poder formar la seva opinió en temes científics rellevants. Al Treball de Recerca de la Berta, més de la meitat dels enquestats van canviar de parer sobre els transgènics després de veure un vídeo curt de divulgació científica. Es tracta d’un exemple més que confirma que el nostre criteri en qüestions científiques sovint és molt més volàtil que el que esgrimim en debats d’altres àmbits.

El criteri científic es desenvolupa a partir del coneixement científic. És possible que un detractor dels transgènics matisi els seus arguments quan s’assabenti que més del 90% de la insulina que consumeixen els diabètics la fabriquen bacteris transgènics. No descobrim la sopa d’all quan diem que, per tenir una opinió, s’ha de conèixer i comprendre bé el tema que l’envolta i és per això que també hem d’aconseguir que els nois i noies identifiquin correctament les fonts adequades on anar a cercar el coneixement científic. Aquesta pandèmia ha convertit les xarxes socials en un immens i perillós aparador de “fake news” i teories estrafolàries, que han aglutinat milers d’adeptes, moltes vegades sota la bandera de l’esperit crític al que tant apel·lem des de les escoles. Sense un substrat de coneixement que el fonamenti, l’esperit crític només serveix per alimentar una gran diversitat de tesis conspiratives i pseudocientífiques.

Fa cosa d’un parell de setmanes, els alumnes de 3r d’ESO em van preguntar si em posaria la vacuna de la Covid-19. Els preocupaven els efectes secundaris, la possibilitat d’emmalaltir amb el vaccí, el “xip” de 5G que diuen que incorpora… en definitiva, allò que havien sentit als mitjans i, especialment, a les xarxes socials. Vam aprofitar l’ocasió per parlar de com funcionen les vacunes i els vaig explicar la història de malalties com la verola, la diftèria o la poliomielitis, per a ells prehistòriques i totalment desconegudes. La vacunació és un d’aquests assumptes científics rellevants als que feia referència, pels quals és imperatiu que l’alumnat desenvolupi un criteri propi basat en la ciència abans que acabi la seva escolarització obligatòria. Al cap i a la fi, és molt probable que, al llarg de la seva vida adulta, se’ls demani de prendre decisions individuals al voltant d’aquest tema.

Més enllà de les vacunes, hi ha altres qüestions científiques que, per la seva rellevància o controvèrsia, present o futura, plantejaran debats i decisions que interpel·laran directament els nostres alumnes com a futurs ciutadans. Els experts en microbiologia fa temps que adverteixen, per exemple, que el protagonista de la propera pandèmia podria ser un bacteri i no pas un virus. La resistència bacteriana als antibiòtics serà un problema greu de salut pública a mitjà termini i les nostres decisions individuals poden accelerar-lo. Per altra banda, hi ha qüestions que presenten connotacions ètiques i obren debats importants, que no es poden delegar exclusivament als científics. Em refereixo, per exemple, a l’edició genètica, la teràpia gènica, la clonació terapèutica o els ja recurrents organismes transgènics. Cal que els nois i noies que tenim a l’escola coneguin aquests temes per tal que es puguin implicar en els debats de present i de futur que se’n derivin, tal com se’ls ha implicat amb èxit en les problemàtiques associades al canvi climàtic.

Molts dels exemples que tot just enumerava s’inscriuen dins dels àmbits de l’enginyeria genètica i de la biomedicina. Són dues disciplines que han experimentat un “boom” els darrers anys, una autèntica revolució que encara no s’ha traslladat al currículum educatiu. És comprensible, doncs, que bona part de la societat no sàpiga gran cosa de l’ADN, dels gens o dels transgènics però no ens podem permetre que un estudiant en actiu pugui acabar la seva etapa a l’institut sense haver treballat mai aquests continguts a l’aula com, de fet, passa tot sovint. A l’ESO, la genètica i la biotecnologia es concentren en una matèria optativa de Quart; mentre al Batxillerat, s’imparteixen, lògicament, dins la Biologia, una assignatura de modalitat que, dit de passada, demana a crits una  actualització del seu currículum per tal d’adaptar-lo als avenços més recents. Les Ciències pel Món Contemporani, una matèria sovint devaluada pel seu escàs pes curricular, es van introduir, precisament, amb l’objectiu de forjar, en l’alumnat de Primer de Batxillerat, aquest criteri que reivindico sobre qüestions científiques rellevants.

La pandèmia remetrà, esperem que més d’hora que tard, però quan ho faci, ens haurà deixat deures pendents. Haurem d’afrontar aleshores, des del sistema educatiu, l’embat contra aquesta forma d’"analfabetisme” científic que el virus ha fet aflorar nítidament. És així com immunitzarem els futurs ciutadans de les múltiples mutacions que adoptarà una pseudociència cada cop més prevalent.