Un GPS pedagògic per navegar en temps de complexitat
Massa sovint, al meu parer, ens trobem amb companys i companyes -tant en els nostres propis equips docents com a les xarxes- que perceben les programacions didàctiques com a documents burocràtics, com a elements que ens fan nosa perquè ens “distreuen” i ens prenen un temps que voldríem dedicar a altres tasques pròpies del nostre ofici.
No cal que discutim el fet que el món educatiu viu, des de fa temps, immers en un escenari de complexitat. La diversitat de l’alumnat, les transformacions socials i tecnològiques, les noves necessitats educatives que apareixen sense pausa i les demandes creixents que recauen sobre l’escola són factors que generen incertesa entre els professionals de l’educació. Incertesa i, també, la necessitat de dedicar molt de temps i esforç a tasques que, fa uns anys, eren més senzilles o, simplement, no havíem d'afrontar.
Davant d’aquest escenari, sovint tenim tendència a queixar-nos, a reclamar i, fins i tot, a plantejar-nos abandonar. I la queixa sobre les programacions és una de les que més es repeteix. Però, realment, la nostra feina seria més fàcil si no haguéssim d'elaborar-les? No serà que estem confonent la necessitat de planificar amb la necessitat de documentar? El compliment formal no pot desplaçar la finalitat pedagògica de les programacions. Hem de viure l’acció de programar com una expressió de l’autonomia, del criteri i de la responsabilitat docent. La programació no ha de ser només un requisit extern, sinó una eina per fonamentar les nostres decisions pedagògiques; una eina que ens ajudi a pensar, decidir i millorar la pràctica educativa. Ens permet traçar un itinerari, però no és un objectiu en si mateixa. No programem per tenir un document formal acabat i a punt per presentar, sinó per orientar les decisions que ens acosten a les finalitats educatives.
Hem de veure les programacions d’aula com aquells instruments que ens orienten, de la mateixa manera que un GPS ens acompanya fins a la nostra destinació quan emprenem un viatge. Davant d'una complexitat creixent, programar no pot consistir simplement a anticipar activitats, sinó que ha de servir per donar sentit a les decisions pedagògiques. Mai com ara no havíem necessitat tanta reflexió pedagògica i, alhora, correm el risc de dedicar massa energia a produir documents sense sentit ni criteri. Programar ha de ser una de les millors oportunitats que tenim per construir criteri professional, tant individualment com col·lectivament.
En aquest escenari, les programacions han d'esdevenir instruments de pensament pedagògic, de millora educativa i de construcció compartida. Han d'ajudar els equips docents a interpretar la complexitat, a donar coherència a les actuacions educatives i a impulsar millores reals. Els centres educatius són, cada vegada més, espais de treball en equip. Les programacions compartides permeten contrastar rutes, anticipar dificultats, aprofitar experiències i construir criteris comuns. La reflexió col·lectiva enriqueix les decisions individuals. Per això, hem d'aprofitar l'elaboració de les programacions com una oportunitat per compartir mirades, contrastar criteris, qüestionar pràctiques i construir una cultura pedagògica comuna. La qualitat educativa ja no depèn únicament del saber individual de cada docent, sinó també de la capacitat dels equips per aprendre conjuntament.
Les programacions han de ser eines vives, revisables i obertes a l’aprenentatge professional; eines que ens ajudin a definir cap on volem anar, que ens ofereixin alternatives i que ens orientin en la presa de decisions. En un escenari cada vegada més complex, el seu valor no rau a seguir fidelment una ruta preestablerta, sinó a ajudar-nos a interpretar el que passa, tornar a calcular el recorregut quan cal i compartir amb altres docents les decisions que ens permeten avançar.
Cap programació pot anticipar totes les situacions que es produiran a l’aula. El nostre criteri professional és imprescindible per interpretar el context, valorar alternatives i decidir quan i com cal modificar el recorregut. Quan apareixen noves necessitats o sorgeixen oportunitats inesperades, cal revisar el camí. Una bona programació no és la que mai no es modifica, sinó la que permet reajustar les decisions a partir de les evidències d'aprenentatge. Igual que el GPS del nostre vehicle necessita informació per proposar-nos una ruta, programar exigeix conèixer l’alumnat, el context, els recursos disponibles i les possibles barreres per a l’aprenentatge. Una programació elaborada a principi de curs i que no es revisa corre el risc de desconnectar-se de la realitat de l’aula i acabar convertint-se, precisament, en allò que protagonitza moltes de les crítiques: un document burocràtic. Programar hauria de ser un procés continu de planificació, observació, reflexió i ajustament.
Com més complex és l’escenari educatiu, més important i necessari és disposar d’eines per interpretar-lo, no només per descriure’l. Les programacions són eines que fan de pont entre les finalitats educatives i les decisions quotidianes a l’aula. Ens permeten connectar el currículum, les metodologies, l’avaluació i les necessitats de l’alumnat, evitant que les decisions educatives es converteixin en actuacions aïllades o poc coherents entre si. No han de limitar la nostra autonomia, sinó reforçar-la. Han de superar la concepció de documents burocràtics per esdevenir veritables espais de creació, contrast, reflexió i revisió de la pràctica educativa.
