Ser-hi no és el mateix que tenir-hi lloc

Cada matí, a les aules de la nostra escola, d’I3 fins a 6è, dos encarregats preparen la tira de pictogrames que explica què farem avui. Va néixer pensant en alguns infants i ara és de tothom: de qui necessita més temps, de qui aprèn mirant, de qui s’asserena quan sap què vindrà després. Quan veig un infant mirar la tira, respirar i començar el dia amb més tranquil·litat, penso que aquestes petites coses també són inclusió. Són gestos senzills que poden marcar una gran diferència en el dia a dia dels infants.

 

Soc mestra del SIEI d'una escola ordinària, i des de la meva experiència intento contribuir a fer que l'escola sigui un espai on tothom pugui aprendre i participar. Per a mi, una escola inclusiva és aquella que té en compte la diversitat dels infants des del primer moment i no espera que apareguin les dificultats per començar a fer canvis. Aquesta manera de treballar connecta amb el Disseny Universal per a l’Aprenentatge (DUA) i amb el Decret 150/2017, que estableix les mesures i els suports universals, addicionals i intensius. La idea és començar preparant l’aula perquè tothom hi pugui participar i afegir altres suports quan siguin necessaris. Els pictogrames en són un exemple, però no l’únic. Treballem per projectes i per racons, fem la roda de català, matemàtiques i anglès i també organitzem desdoblaments en mig grup. Aquests desdoblaments ens permeten treballar amb menys infants alhora, amb més temps per escoltar cadascú, veure com aprèn i ajustar l’ajuda just quan cal. Els projectes i els racons multinivell, en canvi, parteixen d’un mateix contingut per a tothom, però ofereixen camins diferents per arribar-hi: més suports visuals, més temps, més manipulació. D'aquesta manera, tots els infants poden treballar els mateixos continguts, encara que no ho facin de la mateixa manera ni necessitin els mateixos ajuts. Mel Ainscow entén la inclusió com un procés de millora constant. Crec que és important tenir-ho present, perquè sempre hi ha coses que podem revisar i millorar a la nostra escola.

Fins aquí, potser us sembla un retrat idíl·lic i poc realista, i teniu raó de dubtar-ne. Crec en aquest model, però entre l’escola que defensem i la que vivim hi ha una distància, i prefereixo dir-ho amb honestedat. Hi ha dies en què anem apagant focs en lloc de prevenir i planificar. Cada vegada ens trobem amb situacions més complexes. Hi ha infants a qui els costa regular-se, tolerar la frustració o gestionar determinats moments del dia, i que necessiten un acompanyament molt intens. Moltes vegades ens centrem a intentar resoldre una conducta, però potser abans hauríem d’aturar-nos a pensar què ens està comunicant aquell infant i si l'entorn l'està ajudant o encara li posa més dificultats. A l’aula hi ha soroll, moviment, converses a la vegada i canvis constants, i per a alguns infants tot plegat és massa. Podem parlar d’una escola inclusiva si hi ha infants que passen bona part del dia frustrats, desbordats i intentant adaptar-se a un entorn que no sempre respon a les seves necessitats? Crec que aquí tenim una de les grans contradiccions de l'escola inclusiva: podem tenir tots els infants dins d'una mateixa aula, però això no vol dir necessàriament que tots s'hi sentin bé, que participin o que estiguin aprenent. Hi ha infants que necessiten un espai més tranquil, menys estímuls o disposar d’un adult a prop que els ajudi a gestionar determinats moments.

Però nosaltres sols no podem donar resposta a totes aquestes necessitats. És imprescindible coordinar-nos amb els tutors, els codocents, les famílies i l’EAP. Tots acompanyem els infants en diferents moments del dia i és important que compartim criteris i maneres d’actuar. Cada trimestre ens reunim amb les persones que són amb els infants del SIEI durant la jornada escolar per posar en comú què veiem, què els funciona i cap a on volem anar. Quan aconseguim posar-nos d'acord i mantenir uns mateixos criteris, veiem que els infants també ho noten. Hi ha més continuïtat en el seu dia a dia i això els dona seguretat. Però una trobada per trimestre es queda curta per a tot el que cal compartir. Tenim al costat el CEEPSIR i la referent del CREDA, que ens aporten orientacions i eines des de la seva especialització, però assessorar no és ser-hi cada dia. Perquè el suport arribi de debò, calen hores, professionals estables i temps per trobar-nos amb més freqüència.

A això s’hi suma el dia a dia. Fem els nostres propis materials, perquè els llibres de text no sempre responen als infants que tenim: és una feina que ens fa creatius, però que demana un temps que sovint no tenim. I quan falta una companya i no hi ha substitució, tot el que havíem planificat es reorganitza per cobrir el forat. Per això, quan els professionals reclamem més recursos i millors condicions, no ho fem només per a nosaltres. Sabem que tot això acaba repercutint directament en l'atenció que reben els infants. El 8 de setembre, primer dia de curs, el professorat va tornar a fer vaga a tot Catalunya, i la millora de l’escola inclusiva era la primera de les seves demandes. El Departament d’Educació ha anunciat 509 noves dotacions per a aquest curs, 93 de les quals són unitats SIEI noves, i és un pas que cal reconèixer. Però els sindicats alerten que encara falta concreció en el desplegament i garanties que la millora sigui estructural, i crec que tenen part de raó. Necessitem ràtios més ajustades, temps per coordinar-nos i equips estables. Si volem una escola realment inclusiva, els centres han de tenir els recursos i les condicions per fer-la possible.

I tot plegat va més enllà de l’organització, perquè el que està en joc és quins infants acompanyem i quines eines els donem per a la vida. Com a mestres no només transmetem coneixements: els ajudem a pensar, a relacionar-se i a demanar ajuda. César Coll ens recorda que cal preparar-los per comunicar-se, col·laborar, crear i tenir pensament crític, i jo hi afegiria una cosa que veig cada dia a l’aula: la capacitat de tornar-ho a intentar. Pepe Mujica, en acomiadar-se del Senat, ho va dir amb unes paraules que em ressonen cada cop que veig un infant aixecar-se després d’una dificultat: “Triomfar a la vida no és guanyar, és aixecar-se i tornar a començar cada vegada que hom cau”. No podem evitar que es trobin amb dificultats, però sí que podem ajudar-los a afrontar-les i a tornar-ho a intentar. Però per aprendre a aixecar-se també cal poder aturar-se, i aquí em preocupa, amb prudència, el que entrenem. Les pantalles, per si soles, no expliquen totes les dificultats, però crec que hem de reservar espais per a l’espera, el joc lliure, la conversa i l’atenció sostinguda. A l’escola i a casa, aquests moments també són importants perquè els infants aprenguin a tenir paciència, a pensar, a equivocar-se i a gaudir del procés.

Continuo creient en l'escola inclusiva, però cada dia tinc més clar que no n'hi ha prou amb dir que hi creiem. Cal veure què passa realment a les aules i preguntar-nos si estem donant a cada infant allò que requereix. Cada infant mereix sentir-se acollit, comprès i capacitat per aprendre. No tots necessiten el mateix, però a tots els cal trobar el seu lloc. I potser la pregunta de fons és quins adults volem ajudar a créixer: persones que pensin per si mateixes, que s’adaptin sense perdre’s, que respectin els altres i que tinguin la valentia de transformar allò que les envolta. Perquè, al final, no es tracta només que tots els infants siguin a l'escola, sinó que cadascun pugui sentir que en forma part, que se l'escolta i que té alguna cosa a aportar. Ser-hi és important, però tenir-hi lloc és el que realment hauria de garantir una escola inclusiva.