Prohibir és la solució?

L’escola és sempre un lloc de cruïlla d’influències socials, polítiques, econòmiques i culturals, condicionades per les tensions entre la tradició, la modernitat i la prospectiva. Una institució a voltes anquilosada i altres molt mal·leable. Un lloc on, per desgràcia, sovint solen dipositar-se prejudicis, dèries, interessos i manipulacions. Amb la irrupció de la tecnologia i més concretament, en l’actualitat, amb l’ús dels mòbils i l’accés a les xarxes socials per part dels alumnes, hi tenim un exemple ben clar d’aquestes tensions i interessos, molt sovint al marge de qualsevol reflexió estrictament pedagògica.

 

Segons un recent estudi de l’ONG d’Infància i Educació Educo, als 10 anys el 60% dels infants, i als 13 anys el 93% dels adolescents, disposen de mòbil. Davant d’aquest fet hem vist com les autoritats educatives han decidit prohibir els mòbils als centres en tota l’educació obligatòria. O sigui, s’obvia una realitat de la vida dels infants i adolescents que durant sis anys o més percebran l’escola com un espai aliè a la seva experiència habitual d’entreteniment i també, certament, de desinformació, però alhora de socialització, informació i comunicació.

Per complexa i costeruda que sigui la convivència amb els mòbils als centres, i acceptant evidentment la necessitat de la seva regularització, el seu foragitament total de les aules i de la resta d’espais dels centres, constitueix la millor solució educativa i pedagògica? L’escola ha de renunciar a educar als infants i adolescents vers una realitat indefugible present en el quefer diari de l’alumnat, simplement perquè és massa costerut saber com posar-s’hi? Per què no aprofitar l’avinentesa per educar, és a dir, per influir i contraposar amb informació fidedigne i valors sòlids les possibles influències negatives, manipuladores o, fins i tot, d’assetjament que puguin contenir els missatges de les xarxes socials difosos mitjançant els mòbils?

Si l’escola, a més d’ensenyar matèries curriculars bàsiques, ha d’educar en l’esperit crític, en l’anàlisi acurada de tota informació, en actituds i valors cívics de respecte a l’altre i ha de generar ocasions educatives i de convivència entre iguals perquè es generin forts i positius lligams entre els alumnes, com pot renunciar a educar sobre els instruments bàsics de comunicació que tenen actualment els infants i joves, no solament per a comunicar-se entre ells sinó amb el món? No hauria de ser aquesta una prioritat educativa cabdal de l’educació actual?

Sabem que determinats continguts de les xarxes als que tenen accés els infants i joves poden afectar la seva salut mental. I és per això que cal una regularització dels continguts d’aquestes xarxes i una vigilància educativa per part dels progenitors, de les famílies i dels entorns socials (de lleure, esportius, d’oci...) dels nens i joves per tal de servir, quan calgui, de contrapès de certes influències, tot exercint una tutela directa o indirecta sobre determinats continguts que consumeixin els fills, els companys de classe i d’escola, els de l’equip esportiu o de lleure... De veritat pot creure el sistema educatiu que prohibint l’entrada a l’escola de l’eina de suport a aquestes influències -els mòbils- es treu de sobre la responsabilitat de la seva intervenció educativa? Prohibint els mòbils a l’escola no s’anul·len els seus efectes també a l’escola, perquè els alumnes hi continuaran lligats en la majoria d’hores que passin fora dels centres i, per tant, no impediran que la seva influència entre els infants i adolescents no les percebin i les visquin també quan romanguin en el centre, tot condicionant i modulant les relacions entre tots els membres de la comunitat escolar. Per tant, la seva intervenció educativa també en aquest àmbit, en qualsevol cas i encara que sigui per via indirecta, no la podran defugir. Aquí no valdrà allò de “mor el gos, morta la ràbia”.

Tanmateix, és evident que els professionals de l’educació no poden responsabilitzar-se de forma prioritària d’allò que en primer terme correspon a les famílies i en segon lloc al cos social en el seu conjunt. Certament. Però resulta que la principal feina dels docents consisteix precisament a educar, és a dir, a influir mitjançant l’aprenentatge i l’exemple en els educands, i no només a través dels continguts propis de les matemàtiques, les llengües, les ciències... sinó mitjançant els valors i les normes ètiques que garanteixen la socialització dels educands en el si d’una societat democràtica. L’educació en general i l’escolar en particular esdevenen les eines de socialització més universals, donat que incideixen sobre la totalitat de la població en les edats corresponents a l’educació obligatòria. Per tant, l’escola, en tot allò que té a veure amb els processos de socialització d’infants i adolescents, no pot mirar cap un altre costat sinó que ha d’assumir la part de corresponsabilitat que li pertoca.

Evidentment que en la majoria d’hores i espais educatius de les escoles els mòbils han de romandre apagats i quan convingui dipositats en llocs específics. Tanmateix, el seu accés quan es decideixi utilitzar-lo com a eina didàctica no hauria de comportar desplaçaments dins el centre, el que no seria funcional. Però mitjançant els mòbils o altres eines més sofisticades cada vegada s’oferiran més continguts amb un fort potencial educatiu i, en conseqüència, les escoles hauran d’aprofitar-se de les seves possibilitats pedagògiques, entre d’altres poder atendre de manera més personalitzada la diversitat de l’alumnat.

Tothom sap que quan alguna cosa es prohibeix augmenta explícitament l’interès dels seus usuaris per a accedir-hi. Per això cal evitar demonitzar l’eina i sí responsabilitzar l’ús que cadascú en faci. Si un paper ha de tenir l’educació en aquest tema, també l’escolar, és precisament el d’ajudar als alumnes a destriar el gra de la palla; detectar el que és informació contrastada de la que no; identificar el sensacionalisme i la manipulació; esperonar el pensament personal i l’esperit crític; esbrinar les possibilitats educatives que un ús adequat de les xarxes poden comportar com a experiència vital, també en l’àmbit de les coneixences personals i socials més enllà del nostre grup de referència de proximitat, etc.

L’escola dels propers anys, amb la irrupció de la IA, ha de saber aprofitar tot el potencial educatiu que ofereixen les eines tecnològiques per a millorar l’efectivitat didàctica en totes i cadascuna de les matèries curriculars i, també, en l’àmbit de l’educació en valors i normes ètiques, per fer dels nostres alumnes en el dia de demà uns ciutadans madurs, equilibrats, reflexius i apoderats psicològicament, cognitivament i socialment. Uns ciutadans capaços d’extreure tot el potencial dels avenços tecnològics -que a ben segur seran gegantins- però alhora dotats cadascú d’un projecte de vida personal, social, conscient i responsable, que els impedeixi ser manipulats per les xarxes o canals tecnològics per més sofisticats que siguin. I per a aquest propòsit l’escola ha d’esdevenir un aliat i un agent actiu, no pas un espai il·lusòriament asèptic o absent.