Podrem prescindir de les assignatures?

El passat mes d’abril, Edu21 va organitzar la seva 30a Tribuna que proposava com a títol: “Aprendre i ensenyar sense assignatures. És convenient? És possible?” El tema volia començar a sacsejar uns dels pressupòsits més inamovibles del sistema educatiu: impartir l’ensenyament a partir d’assignatures.

En uns moments on el debat
educatiu es mou a partir de diverses propostes que s’autodefineixen com a
innovadores, tot promovent diversitat de mètodes pedagògics, noves modalitats
d’aprenentatge i reorientacions dels espais i els temps didàctics, ens semblà
oportú iniciar un debat sobre la conveniència i possibilitat de replantejar-nos
la vigència de l’enfocament tradicional del currículum escolar en el format de
les assignatures clàssiques. En cap cas no volem que aquest sigui un tema puntual,
i per tant, reduït a una sola tribuna de discussió. Pel contrari, des d’Edu21
pretenem sigui un dels eixos de reflexió que ens ocupin els propers mesos i
que, al final, puguem fer públiques un seguit de propostes sobre aquesta
qüestió.

I per què creiem que
aquesta temàtica és oportuna des de la coincidència dels altres aspectes que
actualment estan en revisió (formes d’agrupar els alumnes per aprendre; espais
o projectes multidisciplinaris i, alguns, interdisciplinaris; nous rols
docents; replantejament d’horaris i espais, etc.)? Considerem que si volem
transformar a fons el sistema educatiu, sent tots aquells aspectes rellevants,
el nucli bàsic és la proposta curricular i, lligada a ella, el què estem
disposats a replantejar de l’enfocament tradicional dels continguts curriculars,
ara segmentats i empaquetats en forma de
disciplines, matèries o assignatures; moltes d’elles sobrecarregades de temes i
continguts tots ells sempre “imprescindibles” des de la visió disciplinar. Un
currículum competencial en canvi ha de fomentar al màxim la
interdisciplinarietat (no la simple juxtaposició de matèries) donat que les competències
engloben coneixements i actituds que provenen de diferents fonts d’informació i
que es posen a prova en la pràctica.

Per començar a debatre
sobre la conveniència i la possibilitat de remoure els camps disciplinaris
tradicionals dels continguts escolars, des de la 30 Tribuna d’Edu21, la Coral
Regí, directora de l’Escola Virolai de Barcelona, ens recordà que la seva
institució porta anys plantejant-se canvis transformadors del currículum, de
les formes d’aprendre i, per tant, de les metodologies d’ensenyament i
aprenentatge. Aquest camí comporta reconèixer quins són els continguts
denominats “imprescindibles” que han de servir per a les competències que
necessita desenvolupar l’alumnat i com, aquests continguts, es poden posar al
servei de l’aprenentatge de forma globalitzada (com de fet ja es fa molt en
l’etapa d’infantil) i com, en processos de canvi continuats i alhora rigorosos,
a base d’anys podem anar transformant les tradicionals formes d’aprendre en
altres més interdisciplinàries, amb nous espais, posant l’èmfasi en el treball
en equip, en un acompanyament acurat de cada infant i sense oblidar que aquests
alumnes també hauran de passar proves curriculars internes i externes. Per
això, segons Regí, els canvis s’han de fer amb prudència i acumulant evidències
d’èxit.

Per Begonya Guasch,
directora de la Fundació El Llindar, que defineix com a escola de segona
oportunitat, cal que el sistema educatiu, i amb ell les propostes curriculars,
organitzatives, etc., afrontin realment la complexitat humana. Per això el seu
centre és, sobretot, un espai personal de trobada, de treball i on es dóna els
temps que calgui perquè cada alumne pugui aprendre. El temps no és de la
institució sinó de cada persona que, al final, ha de poder consentir el seu
itinerari. Els problemes acadèmics dels alumnes d’aquesta institució no són pas
la causa sinó la conseqüència d’altres problemàtiques socials, afectives,
d’identitat, etc. En aquest context el tractament de les assignatures és
flexible perquè el que importa és oferir, en cada moment, allò que requereix
cada persona. Aquesta experiència il·lumina, doncs, cap on haurien de
dirigir-se tots els centres educatius si volem oferir una proposta educativa
que s’adapti a les diverses característiques de tot l’alumnat.

Antoni Burgaya, secretari
general de les institucions de l’Escola Pia de Catalunya, afirmà que l’escola
ha de ser interdisciplinària per definició, i que, en tot cas, l’aposta per una
major interdisciplinarietat s’ha de fer a partir de definir prèviament on es
vol anar i tenint en compte que, en el procés, s’estarà liderant a persones.
Per això, malgrat que l’administració pot afavorir els canvis, la transformació
real envers un nou enfocament del currículum, l’aprenentatge, l’organització
del centre i les propostes interdisciplinàries, ha de partir de cada escola,
sota el lideratge de l’equip directiu, però en base al treball en equip dels
docents. Així, la seva institució està immersa en el projecte SUMMEM que
significa una proposta per a la incorporació de franges interdisciplinàries
que, al seu torn, comporten un cert aprimament del currículum al considerar-lo
de forma global i competencial i, també, modificacions en la concepció dels
espais i el temps d’aprenentatge. El canvi que s’està plantejant l’Escola Pia
no respon a cap moda, segons Burgaya, sinó que requereix d’un gran esforç i
constància.

David Bueno, doctor en
Biologia, ens recordava que la vida no es troba parcel·lada i que, per tant,
els continguts escolars es podrien plantejar de forma més globalitzada, més
interrelacionats. Reconeix que un plantejament sense assignatures té un
recorregut complicat però pensa que sí és possible presentar contextos
d’aprenentatge on els alumnes tinguin que buscar els seus propis recursos per a
solucionar problemes determinats. En tot cas, opina que la manera de fer nous
plantejaments curriculars és, precisament, començant a fer-ho. Per això va
animar als assistents que emprenguin iniciatives en aquest sentit.

Després d’aquestes
intervencions s’inicià un debat ric amb els assistents on s’expressaren
complicitats, acceptacions, però també, dubtes i interrogants. No podria ser
d’altra manera. Aquesta temàtica es dirigeix al moll de l’os de la tradició
escolar: les assignatures seculars. Qualsevol replantejament ha de suscitar,
forçosament, un debat molt divers. Aquí es troba el repte. Per això, seguirem
considerant-lo prioritari en noves tribunes i espais d’aprofundiment.