L’ofici de ser mestra

Quantes persones poden dir que treballen en una feina que els entusiasma, que senten que han trobat l'ofici on passar les hores laborals fins a la jubilació? Durant molts anys vaig pensar que jo havia trobat aquesta màgia sent mestra. Una mestra vocacional, disposada a invertir hores i hores per ajudar els nens i nenes a aprendre, per acompanyar-los en el camí de convertir-se en persones crítiques, amb criteri per prendre partit i decisions, competents en el seu entorn. Una mestra que prova diferents pedagogies i metodologies fins a trobar la millor per a cada infant que té a l’aula.

 

Però els anys han passat i, a poc a poc, la desil·lusió s’ha anat instal·lant. On abans hi havia entusiasme, ara s'han filtrat el cansament, el desconcert i, massa sovint, el desànim. M’he preguntat moltes vegades com he arribat fins aquí. He pensat molt en aquesta pregunta i m’agradaria compartir algunes reflexions.

La primera és que he tingut la sort de treballar a moltes escoles diferents: en zones rurals, en municipis més grans i també en ciutats. Aquesta experiència m’ha permès conèixer realitats molt diverses, contextos socials diferents i equips docents, la majoria, compromesos que, malgrat les dificultats, continuen obrint cada dia la porta de l’escola amb la voluntat de fer-ho tan bé com saben.

També he pogut observar una realitat cada vegada més evident: l’escola és avui un espai molt més complex que fa uns anys. Les aules reflecteixen la societat que ens envolta, amb la seva diversitat, desigualtats i necessitats. Parlem molt, i amb raó, d’inclusió, d’atendre tots els infants i d’acompanyar-los en els seus ritmes i particularitats. Però la pregunta que molts mestres ens fem és inevitable: amb quins recursos?

La inclusió real no es construeix només amb bones intencions o discursos pedagògics ben elaborats. Necessita mans. Necessita temps. Necessita equips reforçats amb professionals capaços d’atendre la diversitat a les aules. Malauradament, la realitat és molt diferent: mestres que intenten arribar a tot sense tenir prou suport, ràtios elevades, especialistes compartits entre centres, una burocràcia que no para de créixer i un Departament d’Educació que sembla que visqui a un altre món.

Aquesta situació genera un cansament profund. No és només un cansament físic, sinó també emocional. Quan entres a l’aula amb la voluntat de fer-ho bé i saps que no pots dedicar a cada infant l'atenció que necessita, alguna cosa es trenca per dins. No és falta de compromís, al contrari, és precisament el compromís el que pesa.

Molts mestres arriben a casa amb la sensació de no haver fet prou, quan en realitat han fet molt més del que seria raonable demanar. Preparar classes, adaptar materials, coordinar-se amb equips, parlar amb famílies, gestionar conflictes, fer seguiments... Tot això forma part del dia a dia de l’escola. Però sovint es fa amb una creixent sensació de solitud professional.

És en aquest context que es comprenen les mobilitzacions i vagues del sector educatiu. No són capricis ni gestos simbòlics. Són el crit d’un col·lectiu que estima profundament la seva feina però que veu com les condicions per exercir-la dignament s’erosionen any rere any. Reclamar més recursos, ràtios més baixes, suport real per a la inclusió i reconeixement professional no és demanar privilegis; és exigir les condicions mínimes per poder fer bé la nostra feina.

Però aquesta demanda no pot recaure només sobre el professorat. L’escola és un projecte col·lectiu. La qualitat de l’educació que oferim avui determinarà la societat que construirem demà. Per això és important que tota la comunitat educativa —famílies, administracions, institucions i societat en general— s’impliqui en la defensa del Servei d’Educació de Catalunya i dels seus professionals.

Quan un mestre s’esgota, quan abandona la professió o perd la il·lusió, no només hi perd la persona, sinó tot el sistema educatiu. I, sobretot, hi perden els infants.

Malgrat tot, molts de nosaltres continuem entrant a l’aula cada matí amb la mateixa convicció que ens va portar a escollir aquest camí. Ser mestra o mestre és molt més que una feina. És un ofici que deixa empremta, una gran responsabilitat i, alhora, un privilegi.

Per això cal dir-ho clar: estimem aquest ofici. Però estimar-lo no pot significar acceptar qualsevol condició. Estimar l’ofici de mestra també vol dir defensar-lo, dignificar-lo i reclamar els recursos necessaris per exercir-lo com cal.

Que el cansament no ens faci oblidar per què vam començar. Que la vocació no serveixi d’excusa per normalitzar la precarietat. Ser mestra és un ofici que val la pena. I precisament per això mereix ser viscut i exercit en bones condicions.