L’escola sola no pot

"Ens omplim la boca de declaracions sobre l'educació i la importància de l'escola, però no acompanyem bé la seva feina".

Estic una mica tip de tant afirmar que per educar un infant cal tota la tribu i que quan l'educació necessita la tribu aquesta no es trobi enlloc. L'escola no pot fer bé la seva feina sola. L'escola ha fet la seva feina bé quasi sempre en col·laboració.

Al llarg de la darrera dècada, la responsabilitat educadora de les famílies ha minvat i ha augmentat el nombre de famílies de molt diversa composició que deleguen sense més l'educació dels seus fills i filles a l'escola, creient fins i tot que és el seu dret.

La societat actual no és un bon nínxol per apostar per una criança natural d'infants i joves. És una societat -que hem fet més o menys entre tots els que ara som adults- que no promou precisament la perseverança, l'atenció i la concentració en una tasca determinada, el respecte a les normes i a les persones, l'acceptació de límits, sinó que conrea el consumisme i crea necessitats fictícies que no ajuden ni a ser més feliç ni a fer que el món sigui més just.

Òbviament, i és important destacar-ho, la societat actual és un bon espai per gaudir de més llibertat, estima els valors de la democràcia, no accepta el poder de l'autoritat per si mateix i viu un pluralisme que facilita diverses maneres de ser i de construir les nostres vides. En definitiva, és una societat que obre grans possibilitats per al creixement personal i el progrés social, però que de manera natural no prepara perquè les generacions més joves estiguin entrenades i siguin competents per fer un bon aprofitament del moment històric on viuen. Per això l'educació, i l'escola en particular, és més important que mai, i cal no deixar-la sola perquè sola no pot fer bé la seva feina.

Ens omplim la boca de grans declaracions sobre l'educació i la importància de l'escola, la necessitat de millorar indicadors que consideren els informes internacionals, però no acompanyem bé la seva feina. Segur que és necessari un millor model de formació inicial i contínua del professorat, noves formes en la gestió de la funció docent, una nova cultura docent i laboral en el professorat, una llei catalana d'educació que optimitzi el marc legal actual etc. Però cal també, i sobretot, una aposta seriosa i amb recursos humans adients per atendre el nombre de situacions cada vegada més elevat d'alteracions emocionals i del comportament en la infància i l'adolescència a la nostra societat, i, de retruc, en la salut mental de les seves famílies i en el benestar del treball a l'escola.

Cal més prestació de servei públic en atenció psicopedagògica, social, pediàtrica i psiquiàtrica als infants i a les seves famílies i l'assessorament adient als professionals del sistema educatiu. Aquesta és una necessitat urgent que ha estat mal atesa des de fa anys. Cal conrear condicions que comportin més inclusió social i més equitat.

Alguns pensen que la vulnerabilitat social i l'exclusió social són patrimoni dels fills i filles de població amb pocs recursos, immigrant o amb problemes d'addicions. No és cert, és patrimoni de sectors de la població amb més o menys recursos, autòctons o no i amb grans problemes socials o sense. Cal fer un nou plantejament del conjunt de suports que són avui necessaris per fer la tasca educadora bé, la de l'escola i també la de la família, sense la qual és impossible la primera. Calen més aliances entre família i escola, però també més recursos humans que facin possible un millor suport i col·laboració per part dels professionals dels serveis d'atenció psicopedagògica, mèdics i socials.