2 desembre 2013
Maite Gutiérrez (La Vanguardia)

Les claus de l’èxit dels sistemes educatius de Corea del Sud i Finlàndia

L'informe de l'OCDE que mesura el rendiment dels alumnes de 15 anys es presenta demà | En tots dos països hi ha una estricta selecció dels aspirants a mestre | Són sistemes molt igualitaris; creuen en les possibilitats de tots els alumnes | Els governs aposten per l'educació i tota la societat s'hi implica.
Les escoles de més de 65 països quedaran retratades demà al nou informe PISA, l'avaluació de l'OCDE que mesura el nivell dels alumnes de 15 anys. Alguns avanços sobre l'estudi assenyalen que els països i regions asiàtiques, amb Corea del Sud i Xangai i Hong Kong al capdavant, tornaran a liderar la llista del més bon rendiment acadèmic del món, seguits de Finlàndia, que fins a l'edició del 2010 va ser el número u en tots els rànquings de l'OCDE. Aquell any Espanya va ocupar el lloc 33 de la llista, i no va assolir la puntuació mitjana dels països de l'OCDE en comprensió lectora. Catalunya sí que es va situar en la mitjana -l'informe va avaluar la majoria de comunitats autònomes espanyoles, de les quals Madrid i Castella i Lleó van obtenir els millors resultats-. L'element comú entre els països més ben parats a PISA està clar: una aposta decidida per l'educació. Però quines són les característiques que distingeixen els sistema educatius líders a l'informe? I què fa Espanya en aquest sentit?

PROFESSORS

Només els millors poden ensenyar 

"Si el mestre és el representant de la cultura davant dels nens, el mestre ha de ser una persona culta", va assenyalar la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, la setmana passada en un congrés de l'organització Edu21 sobre el futur de l'educació. Fa temps que Rigau reivindica una selecció més exigent dels futurs docents i una reforma profunda de la seva formació a la universitat. Gairebé la meitat dels estudiants de magisteri va suspendre algun dels exàmens de matemàtiques o llengua a selectivitat, i un 70% d'ells ve del batxillerat humanístic, cosa que significa que no fan matemàtiques des de 4t d'ESO, va assenyalar la consellera. Malgrat això, faran classes de llengua i matemàtiques als nens de fins a dotze anys. A Espanya, i a Catalunya, la selecció del professorat es fa després de la universitat, amb el sistema d'oposicions, mitjançant el qual s'accedeix a una plaça fixa. Mentrestant, els docents poden treballar com a substituts o interins. Aquest mètode contrasta amb el de Finlàndia i Corea del Sud. En el primer, només els millors estudiants poden accedir a les facultats de magisteri. El pedagog i professor Xavier Melgarejo explica al seu llibre Gracias, Finlandia aquest estricte sistema de selecció. Per presentar-se a les proves d'accés a la carrera de magisteri els candidats han d'obtenir més de nou punts sobre deu en la revàlida que fan en finalitzar el batxillerat. A més, les places de cada universitat les marca el Govern, segons les necessitats de professorat que tinguin les escoles. En les proves d'accés a la facultat els aspirants han de fer un comentari de text, una prova de matemàtiques, una d'empatia i sensibilitat social i una altra d'habilitats artístiques. Si passen aquestes proves, poden entrar a la facultat. Estudien quatre anys, com aquí. Però a més han de superar un període de pràctiques en escoles especialitzades i escriure una tesina. Si superen totes aquestes fases, passen a fer classe. A més, els millors mestres s'encarreguen dels cursos més baixos -primer i segon de primària- i dels centres amb més dificultats. Els sous dels docents a Finlàndia són similars als d'Espanya. En canvi, a Corea del Sud el salari mitjà dels professors sol ser força alt en relació amb els sous del país -39.000 euros anuals bruts davant els 31.000 dels països de l'OCDE-. Es tracta d'una professió molt respectada i de les més sol·licitades pels universitaris. Només el 5% dels aspirants amb millor nota aconsegueix accedir a les escoles de magisteri al país asiàtic. Entre els docents que més destaquen, també se n'escull una part per donar-los una formació específica, de manera que s'ha creat una elit de mestres. L'objectiu és que liderin la pedagogia a les escoles. 

EQUITAT I EXCEL·LÈNCIA 

Tots els alumnes poden arribar al màxim

Tant Finlàndia com Corea del Sud destaquen per tenir una alta proporció d'alumnat en les franges d'excel·lència acadèmica que marca PISA, i molt pocs en la part baixa. Són sistemes bastant equitatius quant a resultats, però hi arriben mitjançant camins diferents. Espanya també ha aconseguit un sistema educatiu igualitari, però per la part baixa. Té pocs alumnes amb resultats excel·lents i molts amb puntuació mitjana-baixa, segons l'informe PISA del 2010. "Corea i Finlàndia són l'exemple que equitat i rendiment alt són complementaris", assenyala Xavier Bonal, professor d'Educació i Desenvolupament Internacional de la UAB. Bonal ressalta que a Finlàndia tots els alumnes estudien el mateix en secundària -tot i que poden personalitzar el seu currículum amb assignatures optatives- i no se'ls separa per nivells, perquè es considera que qualsevol estudiant, amb els suports i recursos necessaris, pot graduar-se en ESO -ho aconsegueix un 95% d'estudiants, pel 86% de Catalunya-. A més, amb prou feines repeteixen curs. La Lomce, acabada d'aprovar pel PP, va pel camí contrari i proposa de separar els alumnes en funció del seu rendiment molt aviat, amb dos nivells de matemàtiques a l'ESO. També proposa apartar els alumnes amb molt males notes als 14 anys i derivar-los cap a una FP "bàsica". Corea, en canvi, obté resultats alts perquè hi ha una forta pressió sobre els estudiants i les famílies gasten molts diners en classes de reforç i particulars. En aquest país, sí que se sol agrupar els alumnes segons les seves habilitats. Els estudiants coreans dediquen moltes hores als llibres. Els finlandesos, per la seva part, són els que menys temps passen a classe dels països de l'OCDE -encara que sí que tenen deures-.

IGUALTAT DE CONDICIONS 

L'accés als recursos 

No es pot rendir igual, ni exigir el mateix, si els alumnes no tenen uns recursos mínims garantits. Aquesta és la idea del sistema finlandès. Melgarejo recull al seu llibre que tots els estudiants del país mengen de forma gratuïta a l'escola. L'Estat també els paga el material escolar. A Espanya, el Ministeri d'Educació i la Conselleria d'Ensenyament han eliminat gairebé completament els ajuts al material escolar, i moltes famílies no poden pagar llibres o quaderns. El conflicte per les beques-menjador, que es consideren insuficients, encara no està resolt. El Govern i els ajuntaments finlandesos també destinen molts més recursos a les escoles que tenen més alumnes amb dificultats, i hi ha menys alumnes per classe -uns 20-, de manera que el mestre pot dedicar més temps a cada estudiant. A Corea les classes sí que són més nombroses i la disparitat entre escoles és més gran. 

MÉS ENLLÀ DE L'ESCOLA

La importància del context 

L'escola no funciona de manera aïllada. Part de l'èxit del sistema finlandès, destaca Melgarejo, es deu al context social en què està ubicada. La societat finlandesa dóna molta importància a l'educació i els partits polítics pacten qualsevol canvi important que l'afecti. Espanya ja ha fet set lleis educatives, i la Lomce ha generat un ampli rebuig. El Govern finlandès destina a l'escola un 6% del PIB, mentre que Espanya ha baixat al 4,7% el 2012. A més, l'accés a la cultura és molt fàcil en aquest país, amb una xarxa de 1.900 biblioteques públiques. El nombre de volums per 1.000 habitants és el més gran del món: 7.226 -quatre vegades més que Espanya-, destaca Melgarejo. Les famílies estan molt implicades en l'educació dels fills i reben ajuts socials, que els permeten dedicar-los més temps. A Corea, l'Estat ha basat el seu progrés econòmic i social en l'educació, amb un sistema més estricte i no tant igualitari com a Finlàndia, amb més pressió individual i amb una despesa privada de les famílies més alta.

http://www.lavanguardia.com/encatala/20131202/54395082428/claus-exit-sistemes-educatius-finlandia-corea-del-sud.html