Ensenyar aprenent i aprendre ensenyant
La 33 Tribuna d’Edu21 celebrada el passat mes de maig a l’Escola Pia Balmes de Barcelona, versà sobre l’aprenentatge entre iguals i aprofundí en l’aprenentatge entre docents i les seves diverses modalitats.
L’aprenentatge entre iguals ha donat evidències suficients de la seva eficàcia pedagògica aplicada als alumnes. Aquesta pràctica comporta intrínsecament que els mestres i professors que la impulsen i la practiquen també aprenguin amb els alumnes i entre ells com a docents. I, és clar, seguint la mateixa lògica, les escoles que practiquen l’aprenentatge entre iguals també aprenen com a escoles i, en conseqüència, també poden aprendre i ensenyar dels i amb altres centres. En definitiva, els alumnes aprenen entre ells, els docents aprenen entre ells, i les escoles aprenen entre elles. I tots aprenen també ensenyant.
A la Tribuna el professor David Duran, coordinador del GRAI (Grup de recerca sobre aprenentatge entre iguals) de la UAB, va poder exposar les seves reflexions al voltant de l’aprenentatge entre iguals, i els mètodes cooperatius de l’alumnat, basades en les evidències recollides per la recerca educativa que, entre altres, el seu grup d’investigació ha pogut recopilar. Quan els beneficis comprovats de l’aprenentatge entre iguals de l’alumnat (en funcions tutorials, d’ensenyar i aprendre entre alumnes del mateix curs, de diferents cursos i edats, condicions, aptituds, etc.) som capaços d’extrapolar-los al treball entre docents, llavors l’aprenentatge entre iguals esdevé una modalitat exitosa de la formació permanent del professorat. Però, per Duran, el procés no és només d’aprenentatge sinó que aquest va vinculat al propi d’ensenyar. És a dir, es tracta d’aprendre ensenyant o d’ensenyar aprenent, tant els alumnes entre ells com els docents, i com els alumnes i docents entre si. A aquest procés Duran el denomina “aprensenyar”. Sembla evident que tot mestre o professor té pretensions d’ensenyar però perquè aquesta acció impliqui també un aprenentatge afegit li caldrà, al docent, una predisposició activa. Duran ho expressa així a l’obra que porta per títol, precisament, “Aprensenyar”: “Si els professors volem aprendre gràcies a la nostra activitat d’ensenyar, hem d’incloure aquest objectiu dins de les nostres actuacions i tenir altes expectatives d’aconseguir-ho”[1].
Però aprendre ensenyant i ensenyar aprenent no és una funció exclusiva dels docents, també és el propòsit de l’aprenentatge entre iguals entre els alumnes i també entre els centres. Ser competents en “aprensenyar” seria un propòsit generalitzable per a tothom que ha de viure en la societat del coneixement. En aquest sentit, els professionals de la docència i els centres educatius haurien de ser els primers en portar a la pràctica aquesta perspectiva col·laborativa i formadora alhora. En aquesta lògica les tres experiències presentades en la segona part de la Tribuna d’Edu21 aportaren vivències, dades i conclusions diverses però complementàries. Totes elles enriquidores per al debat posterior amb els assistents.
Mònica Santamaria, directora de Primària de l’Escola Thau de Sant Cugat, presentà l’experiència de treball entre iguals dels mestres que impulsa el seu centre com a modalitat de formació permanent docent. I va descriure tot el seguit d’avantatges que comporta aquest treball col·laboratiu i d’intercanvi d’experiències, dubtes, aprenentatges, fites, etc. A continuació, la Maite Oller, membre del GRAI i coordinadora de programes de la xarxa de centres que desenvolupen l’aprenentatge entre iguals, explicà els avantatges que comporta connectar els centres entre ells per compartir el seu aprenentatge com a part també de la formació continuada dels docents. I la Sònia Elvira, tutora de 1r d’ESO de l’Escola Pia de Sitges, explicà que dintre el projecte SUMMEM, l’aplicació dels itineraris d’aprenentatge en el seu centre ha suposat tenir que compartir i contrastar les pràctiques docents, ja sigui en els períodes de preparació dels itineraris com en el seu desenvolupament, a voltes en processos de codocència,i en els espais de reflexió i anàlisi posterior.
El debat amb els assistents ampliant conceptes, possibilitats i reptes, confirmà que aquesta és una temàtica que aborda un tema essencial en relació a la millora de la qualitat del nostre sistema educatiu. La societat actual comporta noves exigències professionals en tots els camps i, és clar, també en la professió docent. Tot sembla indicar que un docent de tipus transmissor, només dotat per ensenyar allò que ha après fa temps, no podrà encarar amb rigor els reptes que suposa els aprenentatges que tothom, no només els seus alumnes a l’escola, hauran d’anar afrontant per la rapidesa de les exigències formatives que a tots se’ns presentaran. Sense la capacitat permanent d’aprendre i desaprendre serà impossible respondre a les exigències del nostre entorn. Només si tenim capacitat d’aprendre ensenyant i d’ensenyar aprenent –tots de tots– podrem respondre a l’exigència de formació permanent i al llarg del periple vital. I sembla evident que els primers en donar exemple hauran de ser, precisament, els professionals de l’educació.
[1] Duran, D. (2016) Aprensenyar. Evidències i implicacions educatives d’aprendre ensenyant Barcelona, Horsori Editorial, 2ª edició, pàg. 106
