Els matisos en educació. Matís 20: Vincle educatiu

A les portes de la publicació del primer Decret d’Orientació, amb la voluntat de concretar i ordenar les accions que identifiquen el centre, la zona i el territori orientador, poso en aquesta ocasió el focus en el vincle educatiu per a visibilitzar-lo com a estratègia clau de l’acció orientadora col·lectiva.

Establir vincle amb l’alumnat és una manera eficaç -a banda de ser una de les bases de la mirada inclusiva- d’acompanyar-lo i de promoure el seu desenvolupament i implicació tant personal com acadèmica. Promoure el vincle educatiu és una aportació no tan sols de les línies de la pedagogia actual sinó que ha estat una pràctica dels nostres referents pedagogs i psicopedagogs ben antiga. Per això, per molts docents, i equips educatius de centres, s’ha assignat valor a aquesta pràctica i es va convertint en un indicador de qualitat educativa.

Quan hi ha el vincle entre docent i alumne, s’obren, per aquest, moltes possibilitats. La mirada del “seu món” canvia, i la força d’una expectativa s’instal·la, es recupera i es pot arribar a reconstruir.

El vincle com a palanca per a promoure en l’alumne relats acadèmics i formatius. El vincle amb l’alumnat com a factor clau per a la seva continuïtat formativa.

Però, com la majoria de les pràctiques educatives, la del vincle cal en cada moment valorar-la i revisar perquè sovint pot amagar personalismes, derives i connotacions que es girin en contra o en direcció equivocada al fi educatiu que persegueix la pràctica. Haurem d’evitar que els efectes del vincle de fomentar a l’alumnat la seva implicació en l’aprenentatge acadèmic i de la vida no es transformi en posicions semblants a un “col·leguisme”, i tampoc a interpretar-ho com a  tracte de “bonisme”. Convé situar el vincle alumnat-professorat en la seva dimensió professional per poder-ne valorar i mesurar sempre el seu impacte educatiu.

Un vincle educatiu es forja. Demana d’un procés, d’un temps, d’un espai, i s’emplaça a generar una expectativa.

El procés del vincle amb l’alumnat exigeix al professional diferents accions: la seva observació i l’escolta de la situació de l’alumne per entendre en ell i ella, la raó de la seva relació amb l’aprenentatge i del seu itinerari. I, al costat de tot això, generar vincle demana fer atenció a la situació-context-entorn emocional de l’alumne per ser el seu benestar la condició necessària per al seu desenvolupament.

L’eficàcia del vincle educatiu demana fer una atenció emocional i personalitzada. És la lògica del vincle, de la seva naturalesa i de les seves possibilitats.

Però forjar el vincle vol dir situar-nos sempre en un equilibri constant i atent entre l’atenció emocional i la generació de compromís i implicació amb un aprenentatge i itinerari personalitzat.

D’aquí el valor de comptar en els centres amb les i els professionals de l’especialitat d’orientació educativa com a referents per acompanyar als docents en aquesta tasca, no per a substituir-los sinó per sumar esforços en la direcció de construir a partir d’un vincle. Referents de les organitzacions i cultures de centre que posen en el nucli l’acció tutorial compartida entre tots els docents. I referents de la distribució de formes de cotutoria com a mecanisme facilitador de l’acompanyament a l’alumnat i del treball en xarxa. El professional d’orientació educativa com a recurs humà per situar el vincle i la seva eficàcia al llarg del procés educatiu i com acció col·lectiva.

Però, és clar, generar aquest vincle constructiu, a banda de ser una pràctica que extreu els seus èxits de la col·laboració entre professionals, demana d’unes prerrogatives per a la seva possibilitat que concretem en tres línies d’actuació.

Algunes d’aquestes tres poden fer-se possible des de la reflexió i acció de centre. D’altres requereixen de l’ajuda i suport ferm de l’administració i dels referents i institucions que col·legiadament participin en el repte de fer-ho possible.

• Temps i organització flexible d’aula.

La qualitat del temps lectiu i les formes de codocència afavoreixen que el vincle es desplegui en forma d’observació, escolta, acció i compromís. Temps col·lectiu per als professionals, ja siguin docents tutors, com a docents de grup d’aula, perquè vincle i aprenentatge no poden anar mai dissociats.

Certament que l’aprenentatge es pot generar en molts altres espais de centre i de zona, però és molt valuós per a l’eficàcia del vincle que es fomenti amb connexió amb la o les matèries.

• El focus en l’eficàcia del vincle.

La formació inicial i la permanent del professorat no ha d’ocultar ni sobrentendre el valor del vincle sinó que s’hauria de dotar d’experiències de pràctiques educatives on el vincle ha estat la clau de volta.

A partir d’una formació basada en el vincle educatiu tenim l’oportunitat de posar en valor tant la força de la didàctica de la matèria com de les eines d’avaluació del procés orientador integrat en el currículum. La relació entre didàctica d’aula, avaluació de l’alumnat i vincle educatiu ha d’estar present.

Així mateix, a partir del vincle, és quan arribem a descobrir la lògica i la força d’unes mesures autènticament universals, que respecten la universalitat del currículum i que no cauen en la precipitació de sol·licitar-ne altres, més de caràcter addicional.

Docents amb trajectòria contrastada de perfil docent tutor, d’orientador docent poden aportar situacions de la pràctica del vincle. Posar en relleu i analitzar pràctiques d’un vincle que ha propiciat generació d’expectativa i aprenentatge continuat en l’alumne.

Seria un gran encert que aquests professionals poguessin liderar la docència i l’acompanyament d’aquesta formació, en forma de mentoria o altres fórmules d’acompanyament continuat i a partir de la pràctica contrastada.

• Itinerari professionalitzador i de xarxa.

Centrar una proposta d’itinerari professionalitzador del docent en pràctiques de vincle educatiu i connectat sempre amb l’aprenentatge de l’alumne, amb els seus resultats acadèmics, amb la seva construcció personal i emocional.

Pràctiques professionalitzadores que s’han construït des del reconeixement de l’alumne cap al docent, quan aquest l’ha ajudat amb èxit (o no) a promoure un aprenentatge vinculat al seu moment, situació i context.

No es tracta d’una formació puntual, sinó de participació continuada que ofereixi el contrast, l’intercanvi i l’avaluació entre docents, capaç de generar realisme, confiança i escenari de continuïtat.

Un itinerari que situï el vincle com a eix pedagògic per al model del nostre sistema educatiu, centrat en un aprenentatge competencial i sostingut per a una pedagogia inclusiva.

Tres línies d’actuació que dissenyades i aplicades alhora dotarien als centres de significativitat per oferir resposta i acompanyament a les direccions i a cada docent.

Tres línies d’actuació que donarien aire fresc en moments com els d’ara, atapeïts com s’està de ritmes accelerats en les dinàmiques de centre, de funcions múltiples i sobreposades a l’acció docent i de sensació general d’ofegament i, per tant, de perill relativista de tot un sistema construït entre tots i al llarg del temps.

Tres línies d’actuació que ajudarien a convertir el Decret d’Orientació tan benvingut, com a oportunitat real per fer les passes endavant en col·lectiu, cap aquest acompanyament de qualitat que busca l’encert en la materialització del vincle educatiu.