Els matisos en educació. Matís 19: Aprendre junts des de la codocència

Són molts els centres educatius que han decidit organitzar l’aula amb dos professors, enlloc d’un de sol.

A l’educació primària, a les àrees hi poden intervenir dues mestres i a l’educació secundària, en algunes de les matèries o àmbits curriculars, l’equip de gestió del centre decideix organitzar-les amb dos professors per aula. Una aula, un entorn, amb dos docents.

Certament es tracta d’un recurs molt preuat perquè afecta al còmput global de la plantilla assignada al centre i perquè, amb aquesta aposta, es posa en valor l’eficiència de la mesura a l’hora de predir millor aprenentatge i acompanyament de l’alumnat.

Amb aquesta intencionalitat, assignar dos professionals per a la millora educativa, trobem en els centres diferents fotografies que, tot i fer ús d’aquesta distribució del recurs, porten a terme pràctiques i implementacions ben diverses a l’hora de posar en funcionament la mesura.

Dins aquest ventall de diferents pràctiques d’aula, sovint identifiquem les que exigeixen compartir poc la planificació curricular i didàctica i que, lluny de fer-ho, estableixen a un dels professionals ser el dissenyador i executor de la planificació, i situar a l’altre com un docent de suport o complementari. Certament aquest model de docència compartida té les seves avantatges de cara a la gestió de l’entorn d’aprenentatge (“quatre mans van millor que dues”) però, en canvi, perd una de les oportunitats de la mesura més valuoses com és la d’un aprenentatge conjunt entre professorat, més enllà d’una conversa per valorar com ha anat la classe o com s’organitzen per a la propera sessió.

En canvi, el model de codocència basat en la planificació, la implementació i l’avaluació entre els dos docents obre un marc d’aprenentatge professionalitzador entre els dos referents, i eficient per a l’aprenentatge de l’alumne.

Un paradigma que demana una coordinació entre els dos referents que va molt més enllà d’un pacte, d’una complementarietat i d’una estricta ajuda d’aula[1].

Acostuma a ser una modalitat de coordinació que “obre finestres” en el centre per engegar processos de formació interna entre iguals, que fan referència no tan sols a una efectiva aplicació d’allò que es decideix conjuntament, sinó que els referents d’aula entren en un procés de desenvolupament com a professionals que els transporta a un estat de millora contínua, on l’observació entre iguals fa d’eix i la revisió constant d’allò que van aplicant els empeny cap a propostes cada vegada més riques des de la complicitat del seu treball conjunt.

Amb aquesta mirada plena de possibilitats, observades i contrastades des de l’aula, vaig posar fil a l’agulla[2] a la construcció d’un instrument per als centres i les parelles de codocents per situar la codocència com a mesura palanca. Mesura palanca de Construcció Conjunta de Coneixement, (en la riquesa de la planificació, la implementació a l’aula i l’exigència i valor de l’avaluació com a procés d’aprenentatge). Mesura palanca de Formació Interna de Centre entre professionals (com a centre que aprèn en constant diàleg i intercanvi). I, també, Mesura palanca per afavorir un Pla Formatiu Personal (docent que “sent” que avança).

L’instrument consta de CRITERIS que orienten cap a les tres possibilitats esmentades de la mesura: construcció conjunta, formació de centre i desenvolupament professionalitzador personal.

Al costat de cada criteri, l’instrument concreta uns INDICADORS a partir dels quals la mesura incorpora matisos significatius que promouen el recorregut pedagògic de les seves possibilitats.

Comparteixo amb vosaltres l’instrument per a la seva consulta, almenys com a pauta d’inici i, si es valora, per personalitzar-lo. Una adequació que, si es porta a terme, hauria de preservar les tres palanques que converteixen la codocència en una mesura que n’hem dit “expansiva” i de creixement.

No cal dir que la personalització de l’instrument permet afegir altres elements que d’acord amb el context, podrien obrir camí cap a resultats  interessants pel centre.

Aquest és l’instrument:

Com acostuma a passar amb instruments elaborats amb la voluntat de ser concrets i operatius, el centre usuari fora encertat que s’iniciés en la reflexió individual i en equip de cadascun dels seus elements i posteriorment optés per seleccionar amb els que vol iniciar-se.

L’experiència assenyala que posar en funcionament la codocència dins aquesta possibilitat expansiva de creixement va vinculat a aprendre col·lectivament formes de personalitzar l’aprenentatge, mecanismes d’avaluació qualitativa, processos d’acció tutorial dins l’aula que, a dia d’avui, costa molt incorporar-los, consolidar i revisar.

Tant de bo pugui fer “de falca”.

[1] Al Matís 12,  https://edu21.cat/els-matisos-en-educacio-matis-12-dos-professors-a-laula-i-una-proposta-vinculada-al-seu-proposit/ ja apuntava aquesta proposta de la codocència com a mesura plena de possibilitats i s’hi pot consultar els cinc moments necessaris per a una plena coordinació.

[2] La darrera versió de l’instrument és el resultat d’un acompanyament a centres en el marc d’una formació de zona (curs 24-25) en el Vallès Oriental.