Els matisos en educació. Matís 17: Recerca educativa contrastada

Un curs escolar sempre s’acaba ple de sensacions aclaparadores: fatiga, celeritat, acomiadaments i tancament. Són els finals de curs on, sembla, que tot s’acaba.

L’espectador, durant l’obra, ha d’anar descobrint les seves emocions i la relació entre ell i l’espectacle. Necessita aquest procés de descobriment i, com a procés, té un ritme. Mai no es produeix en un sol instant, en un segon, en un clic. És un procés. Has de gestionar la informació, els sentiments, l’estètica, les posicions, l’organització, perquè l’espectador pugui fer aquest descobriment.

Oriol Broggi

(El record de la bellesa, converses amb Andreu Gomila)

Any rere any aquest atordiment es repeteix i aquest fet fa difícil planificar-se per intercanviar i dialogar amb l’equip de docents sobre experiències viscudes del i durant el curs, des de l’aula, amb l’alumnat… experiències carregades de connotacions que tenen la singularitat de “parlar” per elles mateixes. Dialogar sobre situacions i resolucions de les mateixes que, amb alguna d’elles seria encertat recollir-la, fer-ne la seva anàlisi, la presa conjunta de consideració i un registre en format d’evidències docents.

Molt més sovint del que imaginem, estirar el fil d’una situació educativa, d’un fet educatiu i de la seqüència vinculada a ell, permet extreure evidència de coneixement pedagògic.

Però la celeritat d’un final de curs immobilitza l’anàlisi i, lluny d’endreçar i extreure aportacions de situacions educatives, com a molt deixen que ens empenyin o traslladin cap al curs que comença, amb les “piles carregades” per “haver fet net” de l’aclaparament final.

Aquest estiu me n’he emportat una d’aquestes emocions de curs.

Totes les experiències docent-alumnat són singulars, però aquesta no l’he pogut convertir en una més, ni molt menys oblidat, ni arxivat al racó de les altres, fins i tot després del període d’estiu que n’acostumem a dir-ne, potser no és casual, “temps de desconnexió”.

Era el curs 20-21 que vaig conèixer l’Artur, alumne aleshores de quart d’ESO. El vaig tenir com alumne de l’optativa de Filosofia, però l’Artur era ja “molt conegut” entre el professorat, per la seva distingida trajectòria escolar anterior a quart.

Un noi molt mogut a classe, com s’acostuma a dir entre els docents, i amb  inquietuds que el portaven a fer massa sovint allò que ell volia, i no allò que pertocava i li deien de fer.

Un estudiant amb interessos molt diferents a aquells que trobava en les activitats d’aula, i amb un costum d’ús i abús de pantalla i de dispositiu digital molt exagerat.

Un noi, l’Artur, que, per les seves dimensions físiques, no sabia què fer-ne de la taula i la cadira de l’aula i que tan sols les utilitzava per tenir la pantalla oberta i recolzar el cap sense dissimular gens la cara de son i un cos de cansament. Un alumne que ensenyava ben sovint, nits mal dormides i dies de prova d’esforç.

Després de superar els cinquanta-i-cinc minuts de cada classe tenia gran necessitat de sortir al passadís, de cridar, de xerrar, i fins i tot a vegades, tenia temps d’enfadar-se amb els companys d’altres aules. Entrava habitualment tard a l’aula perquè necessitava aquests minuts d’esbarjo personal entre classe i classe.

A veure com trobarem avui l’Artur?

“Avui encara, prou bé…”avui fatal”; “avui m’he enfadat amb ell perquè fa la classe amb la pantalla oberta i connectat a fonts que ell decideix i ja porta de casa”; “li he posat una amonestació i en comença a tenir d’acumulades”; frases de professorat recurrents sobre aquest noi de quart d’ESO que quan t’acostaves a ell i provaves d’establir vincle, et deia: “és que jo “profe” m’avorreixo i necessito entretenir-me”

L’observava sempre i sovint pensava, en realitat està tan incòmode amb la son que tragina, el context familiar que viu, i l’ordre que una dinàmica d’aula demana, que ho tradueix dient: no m’agrada i m’avorreixo.

“No diguis això Artur”, recordo que li vaig dir un dia de curs; ”has fet aquest exercici de meravella i, saps? n’estic contenta”. Vaig esperar trobar el seu tímid somriure i vaig continuar: “No tan sols acabaràs la ESO sinó que tindràs la possibilitat de seguir els estudis per poder obrir-te finestres de possibilitats diferents”

Em va mirar com si li estigues fent una broma de mal gust, em va semblar que no es va creure gens allò que li deia i vaig deixar la conversa per a més endavant. Recordo que vaig decidir no malbaratar aquell moment que, almenys, havia aconseguit dir-li, i que semblava que ho havia de pair.

El professorat que coneixia de més abans que jo a l’Artur coincidia que era un noi intel·ligent, però molt “desestructurat”, aquesta és una expressió utilitzada per resumir que té molts condicionants externs i interns que no afavoreixen el seu rendiment i la seva serenitat.

Ser docent de l’Artur era una situació educativa que et plantejava contínuament un repte diferent i engrescador. Et demanava pensar i decidir quina resposta anar donant a cadascun del seus comportaments o reaccions que tenia al llarg d’una sessió de classe i durant la setmana. Cap dia era igual que un altre, i encara menys cap setmana era idèntica.

La matèria de Filosofia li passava àgil perquè era diferent, em deia, encara que en cap moment va poder renunciar al seu perfil, de mogut, distret, centrat en el seu dispositiu digital.

Recordo que un dia em va demanar poder llegir un llibre d’un referent de filosofia perquè en tenia ganes, i va afegir, que podia ser del seu interès. No m’ho vaig pensar gens, el vaig engrescar a fer-ho però amb la condició que es preparés una posada en escena davant els companys, oral i en català de la seva lectura i recerca (calia que practiqués la llengua catalana perquè en tenia dificultats), i tenint en compte unes normes d’exposició i d’ús de llenguatge tècnic.

Aquesta part és la que més mandra li va fer, però volia quedar bé i se’n va sortir. Recordo bé que em va dir que durant la posada en escena havia de tenir la pantalla oberta perquè li donaria seguretat. I jo li vaig fer la broma que també agafés un bolígraf entre les mans que l’ajudaria a ordenar-se.

“L'any que ve hi ha Filosofia a Batxillerat?”

“I tant Artur! Però a tu t’agrada molt la Història, i també la Literatura no?” li vaig fer la pregunta en forma d’afirmació. Em va respondre que a ell li agradava llegir i aprendre al seu ritme i estil. I aquí vaig aprofitar per fer-li una consideració…

“A mi també Artur, coincidim amb això” i vaig afegir: “però aprendre, conèixer i aportar propostes també són processos que es regeixen per unes normes i uns criteris que has d’incorporar per tal de donar fiabilitat a allò que coneixes i vols dir”.

“Jaa”, va respondre  amb els ulls cap avall.

Vaig retrobar l’Artur a primer i a segon de Batxillerat. Ja no es movia tant a classe, i tot i que s’havia fet més gran, la taula i la cadira ja les utilitzava com a mobiliari de treball.

A Batxillerat, però, sovint no el deixaven entrar a classe per arribar més tard de l’hora d’inici, continuava necessitant aquell esbarjo personal i no complia amb la dinàmica o normes d’aula. Quan passava això i me n’assabentava m’hi acostava, li tocava el braç i li deia:

“Avui què, què m’han dit?”

“Jo que sé profe, em tenen mania i, bla bla bla…!”

I aquí era la meva per dir-li: “Vinga va Artur, a Batxillerat també em fas aquests arguments de poc fonament i credibilitat?  Mania, bla, bla, bla…”

“No sé profe!...no sé…”

L’Artur va gaudir força del batxillerat, va descobrir que treure bons resultats li facilitaria la vida que ell volia començar després de l’institut (el seu abans i el seu després) i empès per les sensacions d’estrès i neguit que traginava cursar un segon de batxillerat. Sovint l’animava per tranquil·litzar-lo, i aprofitava aquella actuació per fer un gest i missatge semblant a altres seus companys que observava que ho necessitaven. Sortir de classe encoratjats, és important. És una de les claus.

“Artur, tu organitza’t i veuràs com les coses poden sortir bé”

“És que justament aquest és el meu problema, no em sé organitzar”

“Va vinga parlem-ne, com t’organitzes?”

“Buff, noo, que em fa vergonya, ara no…”

“Demà a classe et demanaré com t’has organitzat la tarda d’estudi d’avui”.

Recordo que em vaig apuntar de fer aquella actuació el dia següent per ser una gran escletxa d’oportunitat i, com que tenia un munt d’altres detalls a pensar, no me n’havia d’oblidar.

L'endemà, molt més sovint que a l’ESO, el trobava animat, podríem dir-ne fins i tot content.

“Avui bones notícies?"

“Sí, he tret bons resultats a Literatura i no he estudiat gairebé gens”

“Què xulo, Artur!...Et vares organitzar?”

Gaudia a les classes de Filosofia, però també li interessaven les altres matèries, i com que anava per lliure o massa lliure -se’ns podria escapar de dir- els resultats l’enfadaven, el feien sentir-se contrariat entre el seu voler i el fer, la seva intenció i el resultat.

Recordo encara avui la cara de l’Artur el dia de la festa de promoció de Batxillerat, fent el passadís amb els seus companys, camí de recollir l’orla i l’obsequi de record. Radiant!

L’endemà d’haver acabat el curs, em va venir a trobar:

“Necessito treure molt bona qualificació a Selectivitat i vull saber en quina matèria tinc més possibilitats d’aconseguir-ho”

“Artur, amb la que tu decideixis. A moltes n’ets capaç d’aconseguir-ho!”

“No, no…Estic parlant de molt bona nota. No d’un resultat correcte, sinó de més, per tal de reforçar la mitjana de les PAU i tenir possibilitats d’accedir als estudis que m’agradarien”

“Això només depèn de tu” li vaig dir. I em va mirar de nou, amb massa encara poca confiança.

Sense haver pensat del tot la proposta vaig dir-li:

“Ho pots provar amb la Filosofia, vens com els teus companys cada dia a classe i aprofundim en l’exercici de la prova. Però... m’hauràs de fer cas”, vaig recalcar.

No em va respondre de seguida, ni molt menys, perquè de fet el curs havia acabat i afegir uns dies més de treball, no li devia encaixar massa.

Se’n va anar cap a casa i dos dies després vaig rebre un correu seu, molt acurat, en el que em deia que em faria molt de cas!

La reacció em va fer somriure i riure a la vegada.

Vàrem dedicar set dies del mes de juny a perfilar aspectes formals i de fons per polir matisos que el podien ajudar a acostar-se al bon resultat, que sol·licitava.

L’Artur cada dia feia i refeia allò que treballàvem, ell i les altres companyes que havien decidit presentar-se a Història de la Filosofia a les PAU. La matèria l’havíem treballat a fons durant tot el curs, però els detalls de rigor i de valor afegit sempre  tenen cabuda.

El dia 21 de juny de 2023 vaig rebre un altre correu seu:

“Bona tarda Joana,

T'escric per a comunicar-te i agrair-te que gràcies a les teves classes de preparació he pogut treure un 10 a Història de la Filosofia en la selectivitat!!! La veritat és que quan he vist la nota no m'ho podia creure, però així ha estat. Això no podria haver estat possible sense la teva ajuda, per això vull donar-te les gràcies”

No he tornat a coincidir amb l’alumne, ni a tenir-ne notícies.

L’Artur ha tingut l’ajuda de tots els seus docents.

Des de la perspectiva educadora, allò destacable no és el resultat de les actuacions docents que de manera habitual oblides, emmagatzemes o encaixes, sinó el conjunt i la selecció que d’elles fas i que han contribuït a tot això: l’ajuda, la comprensió, el suport, l’exigència, l’alegria i l’acompanyament.

Un conjunt d’actuacions que sovint s’hi destaquen temps de silencis, moments de respecte, mirades, reflexions i observacions que es lliguen amb un fil conductor que fan el teixit de l’aprenentatge de l’alumnat i de la pràctica docent.

És aquesta l’activitat docent professionalitzada, mai deixar per perdut a cap alumne.

És des d’aquest procés de pràctica professionalitzada que hem de fer possible tecnificar actuacions que lliguen fil i que orienten a l’alumnat. Tecnificar en indicadors la pràctica, mai per fixar-la però sempre per visualitzar-la i moure’t com a docent en la seva provisionalitat, fragilitat i dinamisme.

Convertir en pauta tecnificada moltes de les experiències que al llarg d’un curs tenen lloc i  fer-ne l’anàlisi per generar i augmentar coneixement pedagògic.

Acostem la recerca universitària al centre de secundària i desgranem plegats fils conductors de recorreguts plens de coneixement. Una oportunitat de formació interna compartida. Un avenç en la recerca educativa contrastada.