El malestar docent
El malestar docent és un terme que no respon només a l’actual conflicte entre bona part del professorat del nostre sistema educatiu i el Departament d’Educació, sinó que remet a un concepte que l’any 1994 l’enyorat professor de la Universitat de Màlaga José Manuel Esteve encunyà en un llibre que es va popularitzar entre pedagogs i docents de tot l’Estat. Fa més de trenta anys d’aquella publicació i continuen vigents bona part de les causes que, segons Esteve, explicaven aquell malestar entre els mestres i els professors del sistema educatiu. El canvis socials que llavors ja impactaven en l’educació afegien cada vegada més exigències als docents. També s’hi afegia la crítica social que periòdicament rebien per uns resultats acadèmics de l’alumnat poc satisfactoris en no poder superar les barreres socials i culturals de molts alumnes. Llavors ja anava creixent la diversitat a les aules i l’autopercepció docent també era que la societat no valorava prou la seva feina, que els salaris eren baixos i sovint les condicions laborals, precàries. Tots aquests aspectes explicaven un malestar docent que alhora expressava una inadequada formació inicial i permanent que dificultava, al professorat, enfrontar-se de manera eficaç a totes aquelles noves demandes socials.
Segons Esteve, això acabava suposant un desgast físic, psicològic i emocional que es traduïa en un malestar creixent que comportava baixes mèdiques, malestar a les aules, clima de treball estressant i, en definitiva, baix rendiment professional. Esteve proposava repensar el rol docent acomodant-lo a les noves necessitats d’una societat en transformació. I, sobretot, propugnava una renovada formació del professorat amb millors eines personals, pedagògiques i metodològiques. Trenta anys després el malestar del professorat no ha desaparegut sinó que, en molts aspectes, ha augmentat, tal com ho podem constatar repassant el seguit de demandes que els docents manifesten aquests dies. Al costat de reivindicacions laborals i de reconeixement professional, també expressen un reguitzell de peticions que apunten directament a la crítica del que ha estat una política educativa erràtica, amb propostes poc contrastades i amb manca de diàleg vers uns professionals que, a més, han de lluitar amb una burocràcia excessiva i sovint amb la sensació que es troben sols davant la complexitat que es viu en nombrosos centres.
Es demanen més recursos personals, però també tècnics i metodològics, per atendre una diversitat creixent sota el paradigma de l’educació inclusiva, que ningú menysprea com a conquesta social, però que requereix un gir copernicà del finançament educatiu per dotar el sistema dels recursos, els especialistes i les eines idònies per fer-la efectiva. En cas contrari, el sistema es tensa i la sensació entre els docents, l’alumnat i les famílies és que amb ràtios elevades i sense suports addicionals, sense una formació adequada i sense un guiatge especialitzat continuat i d’expertesa, la inclusió esdevé més un obstacle que no pas la conquesta educativa i social que hauria de representar.
Davant d’aquesta realitat, cal un acord polític i social que, deixant de banda les diferències ideològiques, consensuï un pla de xoc amb la participació de tota la comunitat educativa i amb la inversió necessària per garantir la implementació efectiva de l’escola inclusiva i que, a més, blindi de manera efectiva la immersió en català en totes les etapes del sistema, tingui cura del benestar psicològic i material del professorat i implanti un nou pla de formació inicial i contínua.
L’escassetat en el finançament ha estat una constant de la política educativa. La Logse del 1990 va néixer sense una llei d’acompanyament pressupostari, cosa que feia inviable a la pràctica la majoria de reformes profundes que propugnava. I on és el compromís del 6% del PIB que preveia la LEC del 2009? El mateix succeeix amb el decret de l’escola inclusiva (2017), que, sense els recursos econòmics necessaris, impossibilita la seva implementació efectiva. Ens hi estem jugant el futur dels nostres fills i el de la nació. Per això la prioritat hauria de ser “educació, educació i educació”. Sí, el conegut eslògan, però ara no hauria d’expressar-se de manera retòrica o demagògica, sinó amb la clara determinació per part de tothom de fer-lo efectiu sense més dilacions i amb els recursos econòmics necessaris. En cas contrari, continuarem alimentant el malestar docent.
https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2630116-el-malestar-docent.html
