Educació i governança, una assignatura pendent
Fa temps que no escric sobre educació. És fruit del temps personal que visc ara que soc pare. Però no m’enganyo pas. Em fa patir i m’entristeix, com a molts mestres i educadors que estimem la nostra feina, la desorientació i crisi escolar i educativa perpètua que vivim i el clima de desesperança que regna al nostre país en molts àmbits. Fer un discurs constructiu és tot un repte i una excepció entre tanta reflexió interessada i destructiva.
Som governats per administradors i polítics mediocres. Que això no es prengui com un menyspreu a la política, la qual trobo insubstituïble enmig de l’emergència de la IA i dels populismes si encara creiem en la democràcia. És el fruit objectivable de les successives obres de govern i de l’activitat parlamentària de les darreres legislatures, que continuen provocant manifestacions creixents als carrers per la preocupació que genera la fragilitat i la precarietat permanent del sistema. Passa si fa o no fa en el camp de la salut i en molts altres. Els reptes als quals s’enfronta l’estat del benestar i el país són més complexos que mai, però disposem, pel cap baix, de les mateixes eines de sempre i ja no ens són útils per servir els nostres alumnes i les seves famílies com mereixen.
Tanmateix, hem pogut constatar, amb dolor, que l’educació no és l’eix prioritari de les polítiques a Catalunya. Ni tan sols una de les grans prioritats en l’agenda pública. És una qüestió incòmoda, una patata calenta que ningú vol entomar amb seriositat. Tenim, doncs, un greu problema de governança del sistema educatiu. I és aquest el punt clau. Una governança que, a hores d’ara, mira de no trepitjar cap ull de poll. De vegades, sí que ho fan, però només per maldestres i per incompetents: polèmiques estèrils amb el calendari escolar, adjudicacions d’estiu fallides, disseny massiu de plans d’estratègia digital docent i ara en prohibim l’ús... I no pas perquè estiguin arriscant i mirant d’avançar decididament per un govern del sistema realment eficaç. L’educació continua sent la gran oblidada que el que ofereix als actors polítics és més votants quan usen vells clixés i titulars fàcils per connectar amb el segment de la població que volen seduir.
Catalunya, com gran part d’Europa, va perdre el tren del desenvolupament econòmic de qualitat quan, en gran manera, es va desindustrialitzar. El resultat és un país low cost que es ven al millor postor. La macroeconomia creix, però les llars catalanes pateixen cada dia més. En aquest impàs històric la nostra màxima ambició hauria de ser revertir-ho i endinsar-nos en un model de país basat en la societat del coneixement i l’economia i qualitat de vida que se’n deriva. I l’educació pot i ha de tenir un rol cabdal i determinant en aquest ja vell projecte que ningú sembla disposat ni a pensar ni a liderar.
Des d’Edu21, ençà l’inici de la seva humil activitat, ens hem caracteritzat sempre per fer propostes. Destacaré a continuació tres aspectes nuclears que, des del meu punt de vista, hem de pensar, debatre i impulsar per transformar la manera com es governa el sistema educatiu a casa nostra:
- La Consellera Niubó ha creat, per fi, l’Agència d’Avaluació i Prospectiva de l’Educació contemplada a la LEC. Un òrgan pretesament encarregat de l’avaluació del sistema, de les polítiques educatives i de la recerca educativa. Sona bé, però a la pràctica no té gens d’eficàcia ni eficiència. Cal que aquest òrgan, a hores d’ara presidit per la mateixa consellera, estigui liderat per persones independents del poder polític de torn, es doti d’un pressupost generós i s’articuli de forma descentralitzada en el llarg i ample del país. Ha de ser participat activament per professionals diversos i de reconegut prestigi que puguin fiscalitzar l’acció de govern i acompanyar l’activitat parlamentària. Si realment es vol incentivar la recerca en el camp de les ciències de l’educació, cal alliberar les dades sobre l’avaluació de tots els centres educatius –a hores d’ara tancades amb pany i forrellat amb excuses poc raonables i per pur interès i càlcul partidista– amb l’objectiu que tots els científics puguin estudiar el nostre sistema i connectar, plenament, les pràctiques pedagògiques i les darreres evidències científiques. Només així podrem apropar-nos amb transparència a un sistema educatiu que aprèn d’allò que fa i ens podrem projectar cap al futur amb un exercici permanent de prospectiva connectant tots els centres de pensament educatiu del país.
- Aviat farà nou anys que ens va deixar el professor i pedagog Xavier Melgarejo, expert del sistema educatiu finlandès. Va llençar-nos un missatge clar des del seu bagatge com a investigador i líder educatiu: “La inversió estratègica que hem de fer a Catalunya és en la formació del professorat”[1]. I som pràcticament on érem. Hem fet algunes proves pilot, com el Programa Sensei[2]. Iniciatives positives però estètiques. Al capdavall, un programa més que ha arribat a pocs docents, ara prorrogat pel govern i cofinançat amb fons europeus, que desapareixerà o romandrà com a minoritari, demostra que aquesta no és una política pública prioritària. Cal, doncs, replantejar com formem i seleccionem els docents en ple segle XXI, tant a l’inici com, sobretot, al llarg de la nostra carrera professional. I instaurar de manera urgent una avaluació sistemàtica, continuada i 360 graus de la pràctica docent amb l’acompanyament de mentors especialitzats. Els mestres som la peça clau de la qualitat del sistema, sempre que els elements bàsics d’aquest estiguin garantits. I la nostra tasca a l’aula no pot ser objecte d’opacitat ni se’ns pot continuar privant del desenvolupament i aprenentatge continuat basats en la reflexió sobre la nostra pràctica professional per les enormes oportunitats de creixement que perdem pel camí.
- En la mateixa línia que els docents, cal professionalitzar profundament i incentivar, en aquest ordre, els lideratges educatius. No podem continuar abandonant les direccions de les escoles davant dels reptes gegantins del sistema, quan a hores d’ara neden entre l’ofec burocràtic i apagant els focs que l’administració viu còmodament des de la distància. Els líders han d’estar més ben preparats, més reconeguts i més ben acompanyats i avaluats, i sobretot alliberats per poder-se centrar a dur els projectes educatius a bon port.
Fem que l’educació es converteixi en una prioritat. Abandonem la idea que ha de funcionar per inèrcia i pel voluntarisme de grans professionals que salven, per ètica i vocació, molts projectes educatius d’arreu. Reconeixem que hi ha centres que estan del tot trencats, i que és inacceptable que prossegueixin com estan per correcció política i per l’escassa efectivitat de la inspecció educativa. Posem les bases d’una nova governança perquè l’atzar deixi de ser el factor determinant en la qualitat del sistema. Procedim amb mentalitat científica i amb la millor tradició pedagògica catalana, i ens projectarem amb solidesa cap al futur i cap a un nou model de persona i de país.
[1] Edu21_CAT [@Edu21_cat]. (2017, 4 de febrer). La inversió estratègica que hem de fer a #Catalunya és en la formació del #professorat @MelgarejoXavier a #CECaraésdemà @conescat [Tweet]. X (abans Twitter). https://x.com/Edu21_cat/status/827813691819180032
[2] 3CatInfo. (2023, 30 de gener). Formar docents després de la facultat: així és el pla pilot Sensei de pràctiques a l’aula [Vídeo]. 3CatInfo. https://www.3cat.cat/3catinfo/formar-docents-despres-de-la-facultat-aixi-es-el-pla-pilot-sensei-de-practiques-a-laula/noticia/3209625/
