Educació i agenda política
En aquests temps tots els col·lectius i sectors de la societat reclamen ajuts i prioritats pressupostàries. I tothom té raons ben justificades i legítimes per a demanar-ho. Molta gent ho està passant malament i costa percebre un horitzó de recuperació sanitària, econòmica i social que ens permeti veure la llum al final del túnel.
El món educatiu no és una excepció. Ningú nega que l’aposta per a la formació dels infants i joves, i també per a tothom al llarg de la vida, no només és una obligació ètica i de drets (dret a l’aprenentatge permanent) sinó que és la millor inversió que pot fer una societat pel seu futur. I no trobant gairebé ningú que negui aquesta evidència, es fa estrany que els temes educatius i formatius no constitueixin un eix fonamental en les prioritats polítiques dels nostres governs, de les nostres institucions i, és clar, de les pròpies agendes de les campanyes electorals.
Se’ns dirà que sí que se’n parla, que hi són en els programes. És cert que s’hi fan referències, com és natural, però la majoria solen ser força genèriques i sempre vinculades amb altres àmbits temàtics. Tanmateix, trobem a faltar un autèntic debat d’idees més enllà de les tradicionals discrepàncies ideològiques en relació a la titularitat dels centres, els àmbits legislatius, el model lingüístic o els temes estrictament pressupostaris. No obstant això, darrerament altres aspectes han agafat protagonisme en l’àmbit de les preocupacions educatives com són l’aplicació efectiva de la inclusió educativa, la necessitat de disminuir la denominada segregació escolar, la innovació educativa o les possibles reformes dels estudis post-obligatoris -batxillerat i formació professional- i de la selectivitat.
Trobem a faltar, però, un debat molt més intens i profund, de calat i des d’una mirada global i prospectiva, en relació al model d’escola i d’educació en el seu conjunt en visió de futur. Justament la pandèmia ha posat en relleu les fortaleses del nostre sistema (en general un personal docent abnegat i professional) però també algunes febleses alarmants. Per exemple, la digitalització no ha significat encara un canvi de paradigma organitzatiu, curricular i didàctic en relació als processos d’ensenyament i aprenentatge. I tampoc hem aprofitat la lliçó que va suposar el confinament de l’alumnat per situar la funció tutorial i orientadora com l’eix fonamental de l’acció educativa. També estem constatant que lluny d’anar disminuint l’índex d’abandonament prematur del sistema educatiu l’anem eixamplant (sens dubte la pandèmia no ha ajudat però la tendència ja ve de molt abans). La denominada desafecció escolar cada vegada comença més aviat, en edats primerenques, i s’aguditza al final de l’etapa obligatòria al temps que assoleix un percentatge alarmant en els estudis post-obligatoris i en els primers cursos de l’educació superior.
Al mateix temps resulta evident que ens cal una reforma en profunditat de la formació professional, dels cicles formatius (en la seva oferta, gestió i model pedagògic), així com de la seva vinculació amb les necessitats formatives del nostre teixit econòmic i de les demandes de preparació especialitzada en els sectors emergents i estratègics del país.
Aquestes febleses i disfuncions actuals no ens les podem permetre si volem ser un país avançat i sortir de l’actual i/o futures crisis. O, d’una vegada per totes, ens auto convencem i ens auto exigim posar la formació i l’educació en el centre de les nostres prioritats com a societat, o el futur dels nostres fills serà pitjor, en tots els aspectes, d’aquell que van gaudir els seus pares. Els trens de la modernitat, del progrés i del futur no solen romandre molt de temps en les estacions. Si no estem preparats per a pujar-hi quan passen, després tot serà molt més costós.
No situar en el centre del debat polític, social, econòmic i axiològic el tema educatiu, almenys al mateix nivell que d’altres també prioritaris com l’emergència climàtica, la digitalització, l’avenç tecnològic i científic, la igualtat de gènere, la justícia social, la gestió de les migracions, etc., no només significa un error estratègic de primera magnitud, sinó que demostra una insensibilització envers allò que hauria de ser el bé més preuat per a tenir-ne cura i per a garantir la seva promoció, és a dir: els nostres infants i joves i el desenvolupament integral del conjunt dels homes i dones de la nostra societat; en definitiva, de la nostra gent, del seu benestar, la seva salut i el seu progrés en tots els sentits. Sense una educació de primera mai podrem ser una societat de primera. Prioritzar l’educació és prioritzar el nostre futur i el dels nostres fills.
