Direcció de centres: estem d’acord

Edu21 celebrà el passat 27 de maig la seva V Tribuna amb el títol: "Propostes per a la direcció dels centres educatius". Com a ponents convidats comptàrem amb la presència del catedràtic Joaquin Gairin de la UAB, de la Montserrat Ros secretària general del la Federació d’Ensenyament de CCOO, d’en Carles Mata president d’AXIA i d’en Pepe Menéndez director general de la Fundació Joan XXIII. Tots ells debateren sobre el model de direcció que més convé als nostres centres educatius públics i concertats.

Un animat debat posà en relleu que hi ha més coincidències que no pas diferències entre les opinions de les diverses sensibilitats que representaven els ponents. Així, es senyalaven com a punts forts del nostre actual sistema de direcció:

• L’existència, malgrat tots els entrebancs, de directors mot bons i molt compromesos amb la seva feina i la seva responsabilitat i, també, en alguns centres, d’equips de direcció que actuen cohesionats i són capaços de gestionar amb eficàcia un projecte educatiu.
• En general, fruit del nostre actual model de direcció de centres, existeix força sensibilitat pels problemes pedagògics que passen moltes vegades al davant dels de gestió, molt sovint com una conseqüència de la pròpia formació rebuda.
• A l’escola pública un director escollit pels seus companys té una força democràtica extraordinària per exercir el lideratge de la institució (o almenys l’hauria de tenir).
• A l’escola concertada el director posseeix suficient autonomia per desenvolupar projectes i disposa d’eines de govern eficaces juntament, això sí, amb l’obligació de donar comptes dels resultats obtinguts.

 

Però també, segons els ponents, les nostres direccions afronten problemes i arrosseguen febleses força significatives:

• Hi ha una certa desorientació entre els directors i el professorat perquè s’ha instal·lat l’opinió que el model actual no és eficient i que cal canviar-lo però, en canvi, no es visibilitza un projecte educatiu general per a Catalunya que hauria d’orientar el propi de direcció. I això genera desconcert. Com a conseqüència, no hi ha consens sobre el model de direcció a aplicar. En tot cas, el model actual és conservador perquè tem el canvi.
• Resulta preocupant la falta de candidats per a la direcció dels centres públics potser perquè hi manca la formació específica per exercir la direcció. Falta també un assessorament escaient i eines per a la gestió i, potser també, cultura professionalitzadora per exercir-la.
• L’antiguitat no hauria de ser l’element central de la carrera docent. A més, en el professorat, existeixen forces problemes de caire psicològic i mental que caldria donar-hi una resposta eficient.
• Els directors dels centres públics no exerceixen de facto com a caps, no es percep ni es reconeix a un que comandi, que exerceixi l’autoritat.
• En els centres concertats es pot arribar a caure en l’arbitrarietat si la direcció sucumbeix a la temptació d’un cert autoritarisme.

 

Fet el diagnòstic, cal actuar i fer propostes. Els ponents destacaren la necessitat d’una més acurada formació de les direccions i dels equips de direcció, però sota una guiatge que no canviï dia sí i dia també sotmès als continus canvis legislatius. Cal que l’administració aposti per a l’autonomia de gestió dels centres i faci confiança a les direccions, tot dotant-les de l’autoritat necessària per assumir el lideratge institucional que ha de comportar, com a conseqüència, la necessària i convenient rendició de comptes a la societat dels resultats obtinguts. La direcció ha de gestionar el canvi institucional i per això cal comptar també amb un equip que reforci el projecte de direcció; un projecte que ha de romandre al servei de l’educació dels infants i joves, no pas prioritzant cap altra finalitat superior. Des d’Edu21 apostem decididament per tots aquests posicionaments i, donades les coincidències suficients mostrades pels ponents –per descomptat no la plena unanimitat–, les nostres propostes serien:

• Dotar de competències pel lideratge de projectes, persones i equips als actuals i futurs directors i equips de direcció dels centres, tot professionalitzant la funció directiva a partir d’una formació específica i profunda de, com a mínim, un any de durada (per exemple a partir de màsters específics).
• Vincular la funció directiva amb la carrera docent tot permetent que els directors que cessin com a tals, amb una avaluació positiva, puguin exercir funcions d’assessorament i formació als futurs directors o gestors educatius compatibilitzant-ho amb altres tasques docents o no docents.
• Dotar a la figura de les direccions dels centres de l’autoritat necessària per exercir com a veritable cap de personal, capaç de participar en la selecció i avaluació de l’equip docent del seu centre d’acord amb un projecte educatiu aprovat per la comunitat educativa, i amb uns indicadors graduals d’avaluació dels resultats que s’estan assolint.
• Recolzar des de l’administració de forma inequívoca la presa de decisions de les direccions pel que fa a l’aplicació de la normativa de convivència i d’ordre disciplinari, el compliment de les condicions que defineixen el projecte educatiu del centre i totes quantes decisions, en el si de l’autonomia de centre i de gestió, prenguin les direccions des del respecte a la legalitat vigent.
• Apostar per un model de caire anglosaxó que vinculi la direcció a projectes específics i aquests als propis projectes de centre. En la mesura que els resultats vagin mostrant l’acompliment dels objectius de millora de la institució i l’increment de la qualitat i equitat educatives, el projecte hauria de tenir la legitimitat per anar-se renovant.

 

La pregunta és: si gairebé tothom està d’acord amb un seguit de qüestions bàsiques sobre la direcció dels nostres centres educatius, què ens impedeix portar a la pràctica tot un seguit de mesures que, per la seva urgència, clamen al cel? Quan més triguem més perllongarem l’actual desconcert i desànim.