De pandèmies, sentències i polèmiques
A casa nostra vivim temps convulsos en el món educatiu. Diferents esdeveniments es van succeint sense donar temps a debatre’ls amb serenor i, així, anar-los dirimint a la recerca de consensos que portin a la sempre anhelada millora educativa.
Hem passat d’un començament del segon trimestre marcat per una onada pandèmica, que portava a milers d’estudiants i docents a confinaments per contagis o per contactes estrets, a una disminució de les mesures establertes a un ritme on la majoria de gent no acaba d’entendre la lògica de passar d’un extrem a l’altre en tan poc marge de temps. Tot fa indicar que hem entrat de forma sobtada en una fase de recuperació accelerada de la normalitat quan, al mateix temps, hi continuen havent milers de contagis i un gran nombre d’ingressats per la pandèmia. Però, de sobte, s’han apagat les alarmes. Fins quan? Estem davant d’un simple miratge? Vindrà una setena onada que ens portarà un altre cop a la situació anterior?
Coincidint amb aquesta desescalada pandèmica hem entrat de ple en un autèntic període de sotracs que afecten el nostre sistema educatiu i que ens agafen, a tots plegats, esgotats per la ressaca d’aquests dos anys d’esforços d’adaptació i de supervivència en els centres, Aquesta circumstància podria explicar, potser, les reaccions un pèl tímides i a destemps que s’han produït davant la sentència que obliga a impartir a tots els centres catalans el 25% de les classes en llengua castellana, dinamitant el model d’immersió que durant dècades hem proclamat que presidia el nostre sistema educatiu. I diem “hem proclamat” perquè l’administració catalana durant molts anys ha fet el ronso a l’hora de supervisar, via inspecció per exemple, si realment els centres estaven complint amb la immersió i feien efectiu en tots els casos els plans lingüístics que tenien establerts. Ara això ens agafa amb el pas canviat i dins d’un context social i digital de ple retrocés de la llengua catalana.
A aquesta situació el Departament d’Educació ha respost que ell se’n farà responsable de l’aplicació de la sentència deslliurant a les direccions de llur acatament. Però no han explicat com faran compatible aquesta responsabilitat amb la defensa del model d’immersió i, a més, en l’impuls i reforç de la llengua catalana que diuen desenvoluparan en els centres. Tots plegats estem molt escarmentats de proclames i eslògans que, sovint, no van acompanyats de mesures tangibles que defensin el nostre model lingüístic a les escoles i en totes les etapes del sistema.
I quan aquest debat es trobava en el centre de l’actualitat el Departament es despenja, sense avisar ni consensuar amb ningú, amb la modificació del calendari escolar donant mostres d’un cert autoritarisme i també de menyspreu vers els seus propis òrgans consultius i tècnics, com el Consell Escolar de Catalunya, que és convocat de pressa i corrents a posteriori i on el Departament no modifica en res la seva postura. Encara que aquesta no hagi estat la intenció, tot fa pensar que s’intenta desviar l’atenció d’un afer gravíssim, que afecta la supervivència del nostre model lingüístic escolar, introduint el tema del calendari, la jornada continuada durant tot el mes de setembre, les activitats extraescolars de tarda, etc. que, al no restar consensuat, a la força genera una polèmica del tot previsible i que sembla voler camuflar la de la llengua catalana.
Que cal modificar el calendari escolar ja fa anys que està plantejat. Però com calia fer-ho era obvi que s’havia de debatre abans, si no es volia desfermar una reacció d’oposició que ve marcada, no en base al número d’hores lectives sinó, sobretot, per una qüestió del temps de preparació i coordinació que els docents necessiten per a preparar un nou curs. I per fer això es requereix no només comptar amb el nomenament efectiu dels nous docents a incorporar sinó, sobretot, amb la seva presència física als centres per tal de poder coordinar-se amb els companys, submergir-se en les programacions didàctiques i rebre dels equips directius les indicacions pertinents per a la seva incorporació al projecte de centre. I això no és fa només amb dos dies (1 i 2 de setembre). Perquè el tema no és quan es faran els nomenaments sinó quan aquests docents trepitjaran els centres amb el seu contracte de treball vigent. Ho faran el juliol o ho faran l’1 de setembre?
A més, la mesura que inclou una gran despesa d’euros per a subvencionar activitats extraescolars per l’horari de tarda, no queda clar si només afectaran els centres públics o bé s’estendran al conjunt de centres del Servei d’Educació de Catalunya. En tot cas, aquesta despesa contrasta amb el poc pressupost que fins ara el Departament ha invertit en el desplegament efectiu del Decret d’inclusió educativa, una necessitat aquesta sí imperiosa per a la millora de la qualitat i equitat del sistema.
Tot plegat ens allunya del clima més adequat que hauria de presidir sempre la comunitat educativa quan, a més, afronta enormes reptes i arrossega dèficits històrics. En aquest context valia la pena encendre els ànims de la comunitat educativa quan ha estat tan tensionada pels esforços realitzats en aquests darrers dos anys?
Si volem un sistema educatiu de primer nivell apostem per prestigiar els docents (com remarca el nostre col·laborador Cesc Ayora en aquest Butlletí), per acompanyar els centres i per recolzar les famílies amb els fills amb més necessitats educatives. I evitem debats que fraccionen la comunitat educativa tot camuflant altres temes a ben segur més decisius.
