De l’informe PISA a les reformes necessàries

El darrer informe PISA corresponent a l’any 2012 s’ha centrat principalment en l’avaluació de la competència matemàtica entre els estudiants de 15 anys de 65 països o economies participants. En aquesta mateixa competència es va focalitzar l’informe del 2003. Per això resulta pertinent comparar els darrers resultats amb els d’aquella edició.

Així, en el cas de Catalunya, l’any 2003 els nostres estudiants van obtenir 494 punts, sis punts per sota de la mitjana de l’OCDE. Ara, en l’edició del 2012, han obtingut 493 punts, però només un per sota de la mitjana de l’OCDE (Espanya n’ha obtingut 484). Es pot dir, doncs, que ens trobem si fa o no fa on érem nou anys enrere, ara un pèl més a prop de la mitjana dels països avaluats. En competència científica Catalunya ha obtingut 492 punts, nou per sota de la mitjana de l’OCDE i en competència lectora –la més alta de les tres– 501 punts, aquí cinc punt per sobre de la mitjana de l’OCDE.

Globalment els resultats de Catalunya –i també els d’Espanya en línies generals– mostren un estancament al voltant de la part baixa de la mitjana dels països avaluats. En aquesta dècada el país ha invertit més en educació, ha encarat dues noves lleis educatives (una de pròpia), ha implantat més proves d’avaluació externes generals, tant a Primària com a Secundària, ha reformat els plans d’estudis de magisteri i ha convertit la formació del professorat de secundària en un màster. No es pot dir que el sistema educatiu hagi estat estancat en reformes i inversió (a excepció dels darrers tres anys d’ajustaments, però que afecten poc els valors del 2012). Malgrat tot això els resultats globals quasi no mostren diferències. I això vol dir que hauríem d’encarar reformes en aquells aspectes substancials que se’ns mostren a partir d’una anàlisi acurada dels mateixos informes PISA però, també principalment, de moltes altres evidències provinents de la recerca internacional i de l’experiència acumulada. Entre aquestes reformes destacaríem:

• Sense un compromís col·lectiu de tota la societat un sistema educatiu és molt difícil que millori de manera substancial. Ens cal un canvi cultural que ens faci a tots –principalment els pares i els docents– projectar altes expectatives en relació amb les potencialitats d’aprenentatge dels nostres nois i noies. Altes expectatives i bons resultats esdevé una equació inqüestionable.
• Resulta del tot escaient seguir avançant en l’equitat del sistema, atès que la majoria de desigualtats es produeixen en l’interior dels centres educatius (2/3 parts de les diferències de rendiment a Espanya ho són dins les mateixes escoles i no només en centres que atenen població desafavorida). Per guanyar en equitat, sense renunciar al mateix temps a la millora de la qualitat, cal encarar processos d’una major i més efectiva personalització dels processos d’aprenentatge dels alumnes.
• Els centres educatius han de disposar d’una major i efectiva autonomia pedagògica i de gestió. Pedagògica per decidir també sobre la major part del currículum, i de gestió per a poder organitzar-se de la forma que defineixi el seu projecte educatiu i perquè puguin decidir sobre els seus propis recursos. Evidentment que aquesta autonomia s’ha d’acompanyar d’una eficaç i transparent rendició de comptes a la societat.
• Ens calen processos efectius de selecció dels mestres i professors on es puguin avaluar competències de coneixements però també actitudinals, emocionals, comunicatives i de domini de les situacions reals d’aula. Ni tothom serveix per fer de docent ni tenir l’expedient més alt és garantia del ple domini en la gestió d’una aula. Al mateix temps, resulta imprescindible reformar la carrera docent introduint-hi incentius que promoguin la millora professional, així com potenciar el treball docent en equips interdisciplinaris que cotutoritzin grups d’estudiants específics, tot disposant d’espais diaris de reflexió conjunta dels processos d’ensenyament i aprenentatge.
• És convenient millorar les metodologies didàctiques per assegurar aprenentatges que comportin saber aplicar el que saps a situacions diverses i no simplement acumular coneixements acontextuals. Allò important no és saber moltes coses sinó fer coses diverses en contextos diversos amb tot allò que saps, o que saps que pots aprendre. I per això cal que els alumnes puguin explorar el món tot implicant-se en experiències o projectes propis, gaudint del plaer de la descoberta i on les diferents matèries curriculars actuïn com a instruments complementaris al servei d’un aprenentatge vital, vinculat al món real.
• Cal una administració educativa que focalitzi els majors recursos i esforços en aquells centres i grups amb més necessitats educatives. Una administració menys burocràtica que sàpiga acompanyar de forma efectiva els equips directius, els equips docents i que recolzi els projectes compromesos amb la innovació pedagògica oferint temps, oportunitats i confiança perquè aquests projectes puguin consolidar-se. En definitiva, ens cal una administració audaç per encarar els canvis que necessita el sistema i vèncer les resistències que tot canvi provoca.

Si de forma decidida i sistemàtica fóssim capaços d’avançar en tots aquests fronts, al cap d’uns anys l’estancament del nostre sistema educatiu, que el PISA del 2012 assenyala, esdevindria un simple record del passat.