31 gener 2020
Fèlix Pardo Vallejo, llicenciat en Filosofia (UB) i DEA (UPF) i docent de secundària.

Com som? Una lectura en clau pedagògica (1)

“l’escola (...) és un invent pensat per formar gestors de Coses, que amb els anys ha entès que ha de formar també gestors de Persones, i fins i tot gestors d’Idees… Sense oblidar-se dels C!”

 

El llibre Com som? d’Albert Calderó, Jordi Oliveres i Joan Queraltó es va publicar l’any 2017 i va ser objecte d’una bona recepció. Però la vida d’un llibre té un cicle ben curt quan deixa de ser novetat si no es segueix parlant d’ell i no es desperta l’interès per a la seva lectura posant en valor les virtuts que conté.

 

Quan el mateix J. Queraltó, em va regalar aquest llibre el passat Nadal vaig encetar la lectura per un sentiment d’agraïment. Però aquest sentiment va anar transformant-se, capítol rere capítol, en un d’admiració en descobrir la utilitat del mètode proposat pels esmentats autors per al coneixement de la gent, en particular en el món del treball. I en descobrir també, per sorpresa meva, el servei que pot donar el mateix mètode per a la millora de les relacions entre els diferents membres d’una comunitat educativa. Com a docent és aquest darrer punt el que m’interessa tractar aquí. Però per tal que s’entengui el que comentaré, en primer lloc em cal explicar en què consisteix el mètode en qüestió.

El primer contingut d’aquest llibre que m’ha cridat l’atenció és la concepció de l’ésser humà que es postula en considerar els seus autors, contra els abusos del pensament positiu -si bé això no ho diuen explícitament- que els perfils, actituds i comportaments que defineixen “com som” són més estables del que ens pensem i que el nostre aprenentatge sobre el que podem arribar a ser no s’inclina a favor de la voluntat. Certament els intents que es fan des de l’escola per educar en una determinada manera de ser o bé en convertir una manera de ser en una altra, i el mateix podem dir de la formació que es fa des de l’empresa, té moltes limitacions i la major part de les vegades no s’assoleixen tots els objectius establerts. Com ja va advertir Maquiavel, hi ha unes característiques força determinants en la nostra natura, i per això mateix a la història hi ha un nombre força alt de fets que es tornen a repetir.

No obstant això, cal dir que els autors del llibre no defensen una concepció determinista, perquè A. Calderó, J. Oliveres i J. Queraltó, tots tres experts consultors i formadors en el sector públic, són observadors de la conducta humana en les interaccions socials que es donen en tota mena d’àmbits, i han constatat que aquesta conducta és prou complexa per no quedar tancada en un petit grapat de manifestacions. I la seva experiència també els permet constatar que si abordem el seu coneixement de manera metòdica no només podem conèixer millor com som nosaltres i els altres, sinó que també podem controlar les nostres conductes i realitzar-ne de noves.

Els autors proposen un mètode, resultat de la seva pràctica professional, per conèixer les persones, el qual té un plantejament multidimensional per tal de poder definir de manera realista una determinada segmentació socioprofessional amb l’objectiu de millorar les relacions interpersonals, sobretot en les organitzacions, i efectuar un canvi positiu en la cultura de les mateixes. El seu marc teòric, cal afegir, està a cavall entre la consultoria i la psicologia social, i el trobem explicitat en el darrer capítol del llibre.

Aquest mètode consisteix en observar i analitzar la conducta mitjançant una tipologia de perfils que defineixen la nostra personalitat en l’àmbit laboral, la qual s’estructura en les cinc dimensions següents amb les corresponents divisions: estil de treball (gestors de Persones, d’Idees i de Coses), motivació a la feina (necessitat de Resultats, d’Empatia i de Lideratge), gestió del conflicte (Defensius, Ofensius i Negociadors), implicació vital en la feina (Treballadictes i Hedonistes) i grau d’autocontrol de l’expressivitat emotiva (Asiàtics i Mediterranis). L’aplicació d’aquest mètode ens permet, segons afirmen el seus creadors, identificar, classificar i definir les diverses maneres de ser i assolir, així, una acurada comprensió de com som.

Entre aquests tipus de conducta hi ha tota mena d’interaccions, exactament 108 combinacions de les lletres P, I, C, R, E, L, D, O, N, T, H, A i M. Això pot portar-nos a pensar que es tracta d’un mètode complex i de difícil aplicació. Però els autors han fet un meritori esforç de síntesi (amb conceptes clars, resums, exercicis de comprensió i un gran nombre d’exemples) per tal que la seva aplicació sigui senzilla i intuïtiva.

El principal valor d’aquest mètode és que permet obtenir un resultat sense fer passar els subjectes observats per tests o entrevistes, unes intervencions que condicionen les respostes dels mateixos subjectes o bé que ometen les seves respostes més espontànies davant determinades circumstàncies. En lloc d’identificar el tipus de conducta i hàbits a partir de proves estandarditzades, es fa tenint en compte únicament l’observació en el lloc de treball o en simulacions pràctiques. Si els observadors coneixen prou bé el mètode no té perquè ser un procediment més lent. I pot esdevenir més efectiu, amb una molt més gran economia de mitjans i costos més baixos per la seva eficiència, que altres mètodes en la diagnosi dels problemes que afecten a les persones d’una organització, així com en les accions de millora en el funcionament i l’eficàcia dels equips de persones i en els lideratges.

Tal com es pregunta en Quim Monzó al Pròleg, hi ha tot un seguit de coses que les persones fem sense saber el perquè de tot plegat, com es diu en un dels seus títols. La incertesa és una constant en les nostres vides. Però aquesta ombra no pot aplacar la nostra pulsió de fer coses. I com la vida, el mateix que el pensament, no pot aturar-se mai, perquè si ho fa ja és una altra cosa, aquell estat ens empeny a la recerca de la certesa, essent el camí més segur el del mètode, un camí on anem trobant els “coms”. D’aquí el títol del llibre. I aquesta ambició és molt d’agrair, sobretot quan avui dia s’escriuen molts llibres en els quals s’expliquen els perquès de les nostres relacions socials, molt sovint amb més especulació que ciència, però no fan una descripció útil de com som en les organitzacions en las que passem bona part de la vida i sense la qual és pràcticament impossible fer un procés d’identificació i reconeixement dels altres, així com de millora de la cultura organitzativa de les empreses i de qualsevol altre entitat.

En relació al món educatiu, aquest llibre pot millorar el nostre coneixement de com treballen els docents i els alumnes. Tal com es diu a les primeres pàgines, “serveix per a les relacions docents, per tal que el professorat conegui, entengui i treballi més eficaçment amb els alumnes, i també per tal que els alumnes entenguin i s’adaptin millor al professorat… I serveix, i molt, per fomentar les bones relacions en els claustres docents” (p. 13).

M’atreveixo a dir que a l’escola es pateix d’un cert grau de dissonància cognoscitiva perquè entre els ideals culturals i la pràctica institucional hi ha una forta tensió i, més sovint del desitjable, als claustres es fa el contrari del que es pensa, la qual cosa afebleix la confiabilitat dels alumnes vers els seus professors. El que cap docent no gosa a dir és que per fer una bona educació no cal conèixer els alumnes, els seus companys de claustre o els membres de l’equip directiu. Però a l’hora de la veritat, aquest coneixement és molt pobre per manca d’interès, d’empatia i de diàleg. I el mateix podem dir dels alumnes en relació als docents. D’aquesta manera és molt difícil que el treball escolar sigui més efectiu i que es fomentin unes relacions de qualitat entre els docents i entre aquests i els alumnes.

La complexitat de qualsevol persona no es pot entendre parant atenció a un determinat factor per molt rellevant que sigui. I malauradament a les escoles tendim a caure en simplificacions com les etiquetes i els estereotips o bé en transferències del que creiem ser. Cal subratllar que els autors del llibre no només ens adverteixen sobre aquest problema, sinó que també ens plantegen estratègies per a la seva solució. D’aquí la utilitat del seu mètode.