Canvis socials, crisi i educació

La darrera Tribuna d’Edu21 de l’any 2011 vàrem voler que tractés sobre l’horitzó del sistema educatiu en un escenari de crisi gens conjuntural i que, per tant, repercuteix en els condicionants polítics i socials en què, en les nostres societats, s’ha de circumscriure l’acció educativa.

Per tractar aquesta temàtica convidàrem al catedràtic de sociologia de la Universidad Complutense de Madrid, en Mariano Fernández Enguita, abastament conegut per la nostra comunitat educativa. Enguita pronuncià la conferència: “La educación en la encrucijada del cambio social: retos y oportunidades de una crisis”. Aquí en ressaltarem alguns aspectes que conviden a la reflexió a les portes d’un nou any que se’ns presenta ple d’incerteses per la crisi en general i per la de l’educació en particular.

Segons Enguita mentre l’accés a la informació, en les nostres societats, cada vegada es democratitza més el coneixement esdevé més jerarquitzat al no poder-se distribuir igual que la informació. En la secundària hi tenim un exemple, la seva generalització no ha comportat menys fracàs ni l’adhesió dels alumnes a l’escola ni –per a moltes– poder mantenir una atenció adequada. Abans l’escola era l’autèntica finestra al món i l’atenció de l’estudiant estava garantida. Ara, en canvi, els alumnes es pregunten perquè han d’estudiar el que se’ls demana si a fora de l’establiment escolar també hi podran trobar forces coneixements. Aquest desencontre amb la institució escolar és un fenomen nou. Es tracta d’un absentisme interior, una manca d’interès per tot allò que l’escola ofereix donat que a l’exterior del centre hi ha molt més per a trobar, per a conèixer.

Tenim una societat cada vegada amb una estructura social, de treball, de qualificacions... on hi ha forces persones a dalt de tot, molts a baix i poques al mig. I l’educació esdevé la porta d’entrada a la mobilitat social, a poder dedicar-se a quelcom diferent del que et tocaria atenent la teva estructura social. A Espanya l’estructura educativa també reflecteix aquesta forma; hi ha un 40% amb estudis superiors, un 40% que es queda amb els estudis bàsics o fins i tot sense titulació, i tan sols un 20% que posseeix estudis de nivell intermedi. I això fa de què es disposi d’un excés de mà d’obra no qualificada donat que a Europa es calcula que, ben aviat, només un 15% dels llocs de treball hauran de ser de baixa qualificació.

En relació a les denominades fractures generacionals, M. Fernández Enguita considerà normal la seva existència davant l’aparició d’innovacions importants però qüestionà que fossin fractures molt obertes i duradores. En relació a les TIC per exemple, indicà que els nois i noies les utilitzen molt més a casa que a les pròpies escoles, en aquest sentit sí que pot ser pertinent parlar d’una certa fractura institucional que pot acabar derivant en –o perpetuant– la fractura social. I això perquè a nivell institucional –l’escola, l’institut– no acaben de fer els deures per a incorporar les innovacions dins la tasca educativa. La prova és que l’estructura del nostre sistema educatiu expulsa el 30% de la gent (uns fracassen, altres abandonen).

A nivell social, segons Enguita, tenim un dèficit de política globalitzadora donat que la nostra societat ja no és homogènia. L’escola no va néixer per formar ciutadans d’un món global i al mateix temps preservar els llaços amb la cultura d’origen. D’aquí, que també hi hagi una crisi de la institució escolar en relació a la seva resposta davant les actuals exigències de formació de la ciutadania; una crisi d’autoritat, a vegades reforçada per l’existència de centres sense projecte, amb gent “agregada” més que protagonista, on el mestre ja no actua com a referent. Els centres estan més dissolts que mai. Les escoles, a l’igual que els hospitals i que els jutjats depenen, sobretot, dels seus professionals, de la seva qualitat. Però resulta que els professionals docents tenen una carrera professional plana, sense incentius. En aquestes circumstàncies és més fàcil que un bon professor ho passi malament en el seu centre que un que no sigui bo. I el problema, per Enguita, no és pas de recursos sinó de com es fan les coses, de com es treballa, de com s’exerceix la professió.

Després de l’estimulant conferència del professor Fernández Enguita, i del debat posterior amb els assistents, fou l’hora de l’atorgament dels Premis d’Edu21. Enguany, l’obra guanyadora de la cinquena edició del Premi d’Educació Edu21 de 2011 ha estat: “Aprendre a pensar conjuntament”, una proposta de Mariona Corcelles i d’Antoni Pujadas, que treballa curricularment les competències filosòfiques en el batxillerat considerant l’aula com una comunitat d’aprenentatge que alhora esdevé una comunitat filosòfica. L’experiència descrita en el treball és la duta a terme en l'Institut Juan Manuel Zafra del barri del Clot de Barcelona. El premi fou lliurat pel president Pujol als autors. En el mateix acte també s’atorgà un premi addicional Edu21, per gentilesa d’everis, de valoració i impuls de les vocacions científico-tècniques que va correspondre al treball: “Rescatant pedres, reconstruint orígens” protagonitzat per un equip de docents i alumnes del Col·legi Bon Salvador de Sant Feliu de Llobregat. Aquest treball consisteix en la proposta de creació d’un taller d’arqueologia que combina coneixements teòrics i pràctics tot fomentant la participació d’alumnes de diversos cursos i etapes de l’escola. En Sergi Biosca, soci d’everis i responsable del sector públic d’aquesta institució, lliurà el premi a la directora del Col·legi.