“Cal una educació emocional més que no pas de valors”
Entrevista a Eduard Punset al diari Avui, on, entre d'altres aspectes, vaticina una futura assignatura escolar de competència social i emocional, l'aprenentatge de la gestió de les pròpies emocions.
Periodista, ministre, conseller... Eduard Punset ha viscut diverses
etapes fins a arribar a convertir-se en una mena d'eminència de la
comunicació científica, amb els onze anys que porta dirigint el
programa de televisió Redes i els seus darrers llibres de divulgació, en especial els darrers, El viatge a la felicitat, L'ànima és al cervell i aquest últim.
Després d'El viatge a la felicitat, ara toca un viatge cap a l'amor.
De tots els factors que incideixen sobre la felicitat són les
relacions personals, és a dir, l'amor i el desamor, les que, segons els
estudis acadèmics, prevalen en una correlació més significativa. Estava
cantat que, després d'una reflexió sobre la felicitat, havia de
venir-ne una sobre l'amor des de l'òptica de la ciència. Dels estudis
sobre la felicitat ens va sorprendre que aquesta no disminueix amb
l'edat, sinó que augmenta: hi ha més amor.
Què aporta el seu llibre al lector?
És la novel·la de la seva vida, el que li passa per dintre quan
s'enamora i quan es desenamora. La primera aportació és la
desmitificació de l'amor com un concepte d'entrega, de generositat. La
ciència ens diu que l'amor és la primera manifestació en tota la
història de l'evolució d'un instint de fusió amb un altre organisme per
garantir la teva supervivència, un contracte de contraprestacions: una
cosa profundament biològica que apareix amb la vida; sense amor, no hi
ha vida. I apareix milers de milions d'anys abans que aparegui la
diferenciació sexual. Descobrir que la libido masculina i la femenina
són diferents i que a una dona potser no li interessa fer l'amor perquè
no està desinhibida emocionalment t'ajuda a comprendre la negativa de
la teva parella. Si tens setanta anys i t'enamores, no tens per què
pensar que sigui políticament incorrecte: si l'amor és l'instint de
fusió per garantir la supervivència, més necessitat en té una persona
d'edat que algú de vint anys. Per primera vegada estem posant la
ciència al servei de la vida de la gent del carrer. Tot això
repercutirà en els sistemes educatius, en les polítiques de recursos
humans, i en la política, perquè una de les grans novetats és haver
pogut tancar el debat sobre la importància de l'entorn en la genètica.
També reivindica una assignatura alternativa a la polèmica educació per a la ciutadania...
D'aquí a pocs anys serà normal la introducció del que en el món acadèmic en diuen la competència social i emocional,
l'aprenentatge de la gestió de les pròpies emocions. No pot ser que en
el sistema educatiu als nens no se'ls digui absolutament res sobre
l'únic amb què vénen al món, que són les sis o set emocions bàsiques i
universals. ¿Com distingir l'ansietat, necessària per passar un examen
o anar de viatge, de la por, que interromp el creixement de les ungles,
que paralitza, que disminueix el volum de l'hipocamp? Reclamo la
complementarietat necessària i prèvia d'una educació emocional abans
d'una educació en valors, que sempre serà sospitosa de ser de dretes o
d'esquerres, mentre que la ciència sempre és universal. N'he parlat amb
ministres quan he tingut temps i tothom em diu que sí, però ningú no fa
gran cosa.
Quina és la finalitat del test que inclou al final del llibre?
No és cap instrument per detectar la capacitat d'estimar dels
ciutadans, sinó que s'ofereix a qui en tingui ganes la possibilitat
d'avaluar la pròpia capacitat d'estimar. És la primera vegada que això
es fa, i l'experiència que en tenim fins ara és coherent amb el
plantejament doctrinal o científic del llibre.
També ha escrit una fórmula sobre la capacitat d'estimar..., ens resoldrà la vida?
Totes les fórmules matemàtiques en el fons resumeixen en números
realitats complexes, i això s'ha de prendre amb sentit de l'humor. És
evident que al definir l'amor estic parlant de l'afecte a la primera
infància, d'inversió parental, és a dir, què passa a l'hora de
construir el suport d'aquest amor, de la negociació de les llibertats
individuals, de la capacitat d'estimar d'una persona... i tot això
depèn de què passa al voltant.
I ja li queda temps per estimar?
En això penso que Gabriel García Márquez té raó quan diu: "Un
envelleix quan deixa d'estimar", i la ciència cada cop hi està més
d'acord. Has d'estar enamorat quasi tota l'estona, i és la meva
experiència. En la investigació sobre la felicitat ja havíem descobert
algunes pistes clares: un ha de tenir la sensació que controla alguna
cosa de la seva vida, que no tot ho fan els altres, havíem descobert la
necessitat de concentrar esforços a desenvolupar les nostres qualitats
innates i havíem descobert que fa falta viatjar, com a mínim
mentalment, estar obert a moltes dades i corrents doctrinals, a molts
estímuls exteriors per excitar la capacitat metafòrica que relaciona
dues coses dispars i que està a la base de la creativitat. Hem
constatat la necessitat d'estimar per ser feliços.
