Blocus com a símptoma, educació com antídot

Els incidents ocorreguts els dies 21 i 24 d’octubre a Manresa i Barcelona respectivament, on grups de joves, majoritàriament menors d’edat (per tant, escolars), van protagonitzar aldarulls, saquejos, destrosses, robatoris i el caos en els llocs on van actuar, ha colpit una opinió pública que busca identificar l’origen i els instigadors per tal de trobar una resposta que pugui explicar les raons, si hi són, de tot plegat.

 

Es van produir detencions (14 pels incidents de Manresa i 130 pels de Barcelona) on la majoria eren joves menors d’edat. Posteriorment també s’han fet detencions de joves acusats de gestionar grups de xarxes socials on es promocionava o s’instigava a assistir a les concentracions i a provocar saquejos i el caos. Entre aquestes detencions la majoria també han estat menors d’edat i en llocs de residència diversos (Barcelonès, Segrià, Anoia, Maresme, Bages, País Valencià...). Hi ha detinguts que han ingressat a presó o en centres de menors. Però fins ara no s’ha pogut comprovar l’existència d’una cadena de comandament única ni s’hi ha identificat cap grup nacional o internacional que hagi dirigit BLOCUS, tot i que la investigació continua.

És possible que el moviment hagi estat incitat a partir d’un cert mimetisme dels aldarulls que s’han produït en les manifestacions dels estudiants francesos de batxillerat, i que derivaren en manifestacions més àmplies acabades també en aldarulls, saquejos i destrosses. Un fenomen exportat a altres països europeus, entre ells el nostre. El malestar del jovent respon sempre a fenòmens multicausals amb components compartits en tot el context europeu i sol produir-se de forma recurrent en el temps. Ara bé, si alguna cosa ha destacat en aquests darrers aldarulls ha estat, sobretot, l’edat de la majoria dels seus autors, amb identificacions que van des dels 12 anys fins a la majoria d’adolescents menors d’edat, estudiants doncs de secundària obligatòria i postobligatòria.

La responsabilitat implícita dels progenitors o tutors legals d’aquests adolescents i joves és innegable i ja estan rebent els requeriments de la justícia perquè responguin dels actes produïts pels menors al seu càrrec. Ara bé, com a educadors, mestres i professors d’aquests “alumnes” aquest fenomen forçosament també ens ha d’interpel·lar. Arran de la sèrie Adolescence en un article del 2025 ja vàrem comentar el paper que jugava el centre educatiu i l’equip docent davant el fenomen de les xarxes socials en els adolescents. I afirmàvem que “davant d’aquesta realitat soterrada tant docents, com pares i familiars, viuen totalment aliens a l’impacte profund que, a nivell emocional, identitari i social, els missatges a les xarxes exerceixen sobre el comportament i l’imaginari dels adolescents que, evidentment, repercuteixen en el seus comportaments i actituds”. No es tracta, en cap cas, de culpabilitzar centres i docents dels comportaments que els alumnes puguin tenir davant les xarxes, ja sigui en la intimitat de la seva habitació, durant les trobades amb amics i companys, amb altres actors a través de jocs en línia o simplement entrant a xats i xarxes socials mitjançant les quals participen, o fins i tot comanden, grups i accions encaminades a la intimidació, l’agitació, les destrosses, el saqueig o el robatori, a recer de la percepció de l’anonimat de les seves accions.

Tanmateix, la comunitat educativa en el seu conjunt, i l’escolar en particular, sí que es pot preguntar què pot fer, a més del que ja està fent, per a fer arribar a la consciència de l’alumnat -en totes les etapes educatives- les conseqüències personals, familiars i socials d’aquests comportaments individuals i grupals, que minen la convivència social i erosionen l’equilibri psíquic i emocional dels propis protagonistes d’aquestes accions. No és només un reclam envers la consciència cívica i ètica comunitària, sinó també adreçat al propi desenvolupament individual com a persona. I d’aquests objectius l’escola, com a institució social, no solament no se’n pot desatendre sinó que té l’obligació de jugar-hi un paper fonamental. Els alumnes a l’escola no van només a aprendre llengua, matemàtiques, ciències i la resta de matèries curriculars, sinó que també han d’aprendre a conviure i crear lligams saludables amb els altres tot creixent harmònicament com a persones sanes, responsables i com a ciutadans solidaris i empàtics amb el proïsme.

Torna a ser prioritari l’ensenyament curricular d’una ètica personal i social que permeti prendre consciència dels valors compartits, així com del propi compromís personal que cada alumne ha d’anar forjant a recer del seu desenvolupament personal. I aquí el treball que des d’infantil i fins la secundària postobligatòria ha de fer l’escola per ajudar a construir i desenvolupar, en cada alumne a nivell personalitzat el propi projecte de vida, resulta fonamental. I per això la tutorització i la mentoria esdevenen instruments clau. És evident que aquesta tasca s’ha de fer amb plena col·laboració amb les famílies i amb el propi context social i comunitari. Ens alarmen molt les baixades de rendiment en llengua, matemàtiques i ciències però potser, perquè no les avaluem sistemàticament, optem per ignorar els resultats en ètica, civisme i consciència social i individual dels nostres alumnes. Cal ampliar les hores i la dedicació a aquests elements de construcció del projecte vital de cada alumne i invertir en assegurar dinàmiques grupals de convivència i respecte mutu, per a col·laborar també des de l’escola en la construcció d’identitats èticament sòlides i solidàries capaces de garantir ciutadans que resisteixin els cants de sirena que determinats entorns, també els digitals, a ben segur els continuaran assetiant i provocant.

I per fer això, tant a primària com a secundària, urgeix una revisió a fons del currículum, esponjant allò que no resulti essencial ja avançat el segle XXI i, per contra, incorporar en la programació, de forma transversal, els aspectes de construcció de la identitat personal i social que, des d’un punt de vista ètic, s’haurien d’oferir als estudiants tot garantint que esdevinguin ciutadans dotats de valors forts, al servei d’una societat plural, tolerant, democràtica i ancorada en el respecte i la convivència cívica. Cal, per tant, que el propi currículum escolar faciliti les eines de resistència i escrutini crític que permeti a infants, adolescents i joves no veure’s arrossegats vers la manipulació i la instigació de conductes incíviques i violentes. La recepta bé que la coneixem: contra la barbàrie, més educació!