Amb els mestres al centre

L’escola catalana funciona millor del que hom pot pensar després de l’impacte mediàtic dels resultats de l’informe PISA 2022, però també és cert que ha consolidat una sèrie de disfuncions estructurals que no li permeten avançar prou bé. Només cal ser-hi per fer avinent aquesta realitat.

 

Ara que ha començat a caducar la notícia i parlem d’altres coses, l’interès pel què passa a l’escola ha tornat a desaparèixer. Som on érem, però amb una escola catalana més desprestigiada. Al davant tenim una anàlisi i un debat públic amb dades i evidències per iniciar-lo i més necessari que mai.

Com molts altres mestres, he observat amb estupefacció l’acarnissament i la befa que han fet tota mena d’actors i opinadors de determinades maneres d’ensenyar i aprendre. Un espectacle que el nostre i altres països no s’haurien de permetre si el que volem és afavorir la millora sostinguda de la qualitat i equitat del sistema educatiu. De fet, la diversitat metodològica, si coneixem veritablement l’alumnat i avaluem bé què fem, és una enorme riquesa i la millor resposta a la complexitat i a la diversitat dels nostres infants i joves. El que ens empobreix és la pulsió homogeneïtzadora que fa cada vegada més difícil la preuada pluralitat de projectes educatius. Els viatges al passat que proposen alguns són possibles, fins i tot electoralment rendibles com sembla que passa a França, però molt probablement contraproduents i lesius pel progrés de l’educació en ple segle XXI.

Hem escoltat veus que amb molt d’encert han apuntat que el nostre punt feble és, sobretot, el de la governança del sistema (Jolonch, 2023). Una governança que hauria de situar els mestres al centre d’aquest sistema, de la mateixa manera que malda per situar els alumnes al centre de l’aprenentatge. Tanmateix, la sensació de desgavell i d’improvisació en les decisions preses per les autoritats és compartida àmpliament. El nostre sembla un sistema amb manca de visió i lideratge que no aprèn prou, no avalua tot allò que fa i, per tant, circula sovint a les palpentes i a remolc dels esdeveniments.

En conseqüència, i des del punt de vista de les famílies, quan hom busca la millor educació possible pels seus fills i filles, la percepció d’atzar és a hores d’ara massa elevat. Sovint pensem que aquest o aquell centre ens encaixa, però estarem de sort? ens preguntem. Qui sap què passarà amb projectes educatius que no es consoliden, ja que poden ser tan volàtils com la manca d’estabilitat dels claustres o la dificultat per renovar càrrecs directius atesa la comprensible escassetat de candidats davant d’aquest panorama.

D’aquí, i de la incertesa que sura a l’ambient, neix la crisi de confiança i una part del qüestionament que se’n fa. Al capdavall, no ho oblidem, els educadors i el lideratge que exerceixen són la clau de volta de l’èxit o el fracàs col·lectiu de qualsevol escola o institut, i per extensió del sistema sencer. El senyal d’ofec i d’esgotament que transmeten i l’oblit irresponsable i sistemàtic de l’administració a l’hora de reformar i actualitzar tot allò que condiciona les carreres professionals dels educadors és la pitjor notícia possible. En aquest sentit, malgrat que dècades enrere sí que donés resposta a la complexitat educativa i d’organització dels centres, no ens podem permetre que els mecanismes de selecció dels professionals i els processos de formació inicial i permanent continuïn sent pràcticament els mateixos. I que, en especial a l’escola pública, no es puguin construir equips directius i docents sòlids a tot arreu.

Assolir les primeres posicions dels rànquings internacionals no ha de ser la nostra obsessió en educació, però tampoc és desitjable ni oportú obtenir resultats per sota de la mitjana. PISA és un símptoma important, però no és, en cap cas, una avaluació integral del nostre sistema educatiu (Sarramona, 2010). En qualsevol cas, com avancem i sortim d’aquest atzucac sí que hauria d’ocupar-nos més enllà de preocupar-nos i aprofitar l'avinentesa per estigmatitzar i desprestigiar escoles i docents d’acord amb experiències i reflexions personals molt ideologitzades, que és el que més ens allunya de la solució atès que esdevé la pitjor estratègia per atraure i mantenir els millors professionals i convidar-los a comprometre’s i fer-se seus els projectes educatius d’arreu.

Emprenem doncs el debat i redefinim entre tots què és l’èxit educatiu avui en dia. Preguntem-nos si és únicament treure bons resultats acadèmics o si ara vivim un moment històric on conèixer-se, situar-se en el món i desenvolupar-nos i educar-nos al llarg de la vida també és fonamental. Diferenciem-lo de l’èxit estrictament acadèmic, que és molt desitjable tenir-ne, però que no necessàriament és equivalent a una vida amb plenitud ni amb sentit si l’escola no ens acompanya també per cercar-la des d’edats primerenques. I, entre altres factors clau, repensem amb urgència com podem escoltar millor a tothom i proveir a docents, membres d’equips directius i altres educadors, de les millors eines, formació, avaluació, recursos i de la confiança imprescindibles per fer front als grans reptes de l’educació.

 

 

Referències

Jolonch, A. (2023, Desembre 7). PISA: i si és qüestió de governança? Diari Ara. https://www.ara.cat/opinio/pisa-anna-jolonch_129_4879067.html

Sarramona, J. (2010, desembre 15). Catalunya en les darreres proves del PISA. Consultat març 18, 2024, a https://edu21.cat/catalunya-en-les-darreres-proves-del-pisa/