Voluntat, ambició, exigència

El país no acaba d’anar bé. Ni en recursos econòmics, ni en hidràulics, ni en infraestructures, ni en habitatge, ni en educació… ni, potser, en la voluntat, en l’ambició i en l’exigència. A nivell individual i a nivell col·lectiu. I en el cas de l’educació, o assumim com a objectiu prioritari formar la voluntat, estimular l’ambició i premiar l’exigència o acabarem per tenir un país prim, un país inconsistent, un país de to molt baix.

No es tracta de pessimisme o optimisme. Ni tampoc és hora de retrets d’uns contra els altres. És l’hora de sumar, de mirar el futur sense autoenganyar-nos per un present el suficientment complex per poder, cadascú, fer servir la part que a ell li suma i dir que el que no va bé és culpa dels altres. Ho fem sovint els catalans això. En tots els camps i, també i molt, en el camp educatiu. Ja n’hi ha prou. No ens hem d’avergonyir de res del què hem fet però tampoc podem instal·lar-nos en l’autocomplaença i en el bonisme educatiu a prova de tossuts resultats de font variades que ens indiquen que no ens trobem entre els millors, ni d’Europa ni d’Espanya.

Tanmateix, els rànquings no són el més important. El que compta és la nostra pròpia percepció. Els nostres fills, a l’escola, a l’institut, a la universitat, exerceixen la voluntat? És a dir, són voluntariosos, s’esforcen, s’autoexigeixen? Tenen ambició? Desitgen arribar lluny a la vida? en el pla personal, acadèmic, laboral, econòmic, social, nacional? O pel contrari, són massa acomodaticis i giren cua davant dificultats i esforços d’una certa magnitud? A què aspiren? A ser funcionaris? A disposar dels recursos suficients per a la moto, el cap de setmana, el mòbil i les consumicions? Després de passar de 13 a 15 anys en el sistema educatiu català, de quin país se senten i quin país ambicionen?

No tothom és igual. Afortunadament. Però quina és la inèrcia més general? Quin és el to central dels nostres estudiants i, per descomptat, de bona part dels seus pares? I del professorat universitari i no universitari? El professorat educa prou la voluntat dels seus estudiants i alumnes? Els infon ambició des del propi exemple? Exerceix en l’exigència des de la seva autoexigència?

Està molt bé que el professorat analitzi quines han de ser les competències que han d’ajudar a assolir als seus estudiants i, llavors, es pregunti quins continguts acadèmics han de saber i han de comprendre, quines habilitats professionals hauran de dominar i quines actituds hauran de demostrar exercint la seva professió. Tot això està molt bé i és necessari, imprescindible sí, però no suficient. Hi manca el tremp moral. Una formació, una educació, sense la faiçó axiològica és simple instrucció o ensinistrament.

La moral de la voluntat –més que no pas la denominada, per moda, de l’esforç– hauria d’impregnar el currículum escolar i universitari transversalment. La voluntat d’aprendre que és voluntat de conviure, que és voluntat de coaprendre, i de viure, en un i pels altres. I comprendre en primer lloc que la voluntat també s’aprèn, que costa, que ningú la regala, que exigeix constància i rigor, energia i feina, però que, a la fi, recompensa amb escreix. I el mestres, professors i pares haurien de ser l’exemple més constant de voluntat. Una voluntat que hauria de ser percebuda com un antídot davant el desànim, tot conformant-la indòmita, resistent.

La moral de l’ambició també ha de constituir un objectiu de l’educació dels nostres nois i noies. Sense ambició estem condemnats a la indigència o a la mediocritat. Hem de reorientar el nostre sistema educatiu envers l’excel·lència en tots els sentits, també en el moral. Ho hem de fer assumint amb orgull la nostra tradició de renovació pedagògica. No tot ha estat fantàstic, ni tots els objectius eren igualment encertats, però el seu tarannà fonamental: la catalanitat, la democratització de l’ensenyament, el respecte per les característiques infantils, la no discriminació i la sensibilitat social, els hem de preservar amb orgull. Tanmateix, cal anar més lluny. Hem de ser més ambiciosos ara. Cal, justament, apostar per una moral d’ambició, de màxima ambició i de màxima excel·lència. Individual sí, cadascú d’acord amb les seves fites, però també col·lectiva, aquella que haurà de posar a prova la nostra solidaritat amb els altres  i el nostre patriotisme amb el país.

I per últim la moral de l’exigència. No tindrem una societat preparada i valenta si no eduquem a la nostra joventut en l’exigència i per a l’exigència. Ho hem de fer com a pares i com a professors, però també com a fills i com a estudiants, i com a treballadors i empresaris, com a polítics i electors... L’exigència moral comença per un mateix i ha de ser el natural company de viatge de la voluntat i l’ambició, de la seriositat en el treball, d’allò que alguns presumien que tenia el poble català com a virtut, i que consistia en voler fer la feina ben feta. Sigui com sigui, és ben bé això, hem de proposar-nos fer bé les coses que fem; tot el que fem i exigir que els altres també ho facin, tots els altres. L’escola podrà ser exigent si ho és amb ella mateixa com a institució i organització; si la direcció ho és amb els equips docents però també si comença a exercir la responsabilitat i l'exigència des del propi equip directiu, i així successivament

Edu21 vol contribuir, des de la reflexió i l’àmbit propositiu, a la millora de l’educació de Catalunya. I ho pretén fer des de la màxima voluntat, ambició i autoexigència. Aquests són, precisament, alguns dels principis que Edu21, a banda d'assumir, demana siguin incorporats com a valors en les competències professionals dels nostres educadors (pares, mestres i professors) i, també, en les competències personals a assolir per part dels nostres infants i joves.