Vocació docent a prova de foc. Una gira pedagògica per Panamà

Des d’Edu21 desitjo fer-vos participar d’una recent vivència educativa i formativa que acabo de viure i que considero aprofitable en els actuals moments de l’educació a casa nostra. He format part d’una gira docent pel Panamà convidada pel ministeri d’Educació d’aquell país que sol·licità que experts en formació de mestres es desplacessin del 20 al 30 de març per a impartir, durant deu dies, un programa de pedagogia activa als 130 millors mestres de la xarxa d’escoles publiques del país; xarxa que absorbeix el 70% de la població escolar del Panamà.
En situar-me en ple context panameny vaig assabentar-me que la millora qualitativa de l’educació del país constitueix un dels compromisos electorals del nou partit polític, que ha arribat al poder després d’haver enderrocat l’anterior president i el seu partit penalitzat per la seva gestió governamental, sembla que extraordinàriament corrupte. El nou govern es proposa que Panamà, país que té la renda per càpita més alta de centreamèrica –12.000 dòlars–, progressi de forma decidida tot distribuint millor la gran riquesa que aporta pel país l’estratègic Canal de Panamà (en ampliació), acabi amb les bosses de pobresa encara existents i es transformi en una nació centreamericana de referència. Per això, la primera proposta ha estat incrementar fortament el pressupost destinat a educació, tot i que també ha decidit pujar certs impostos per a poder afrontar la ingent inversió que haurà de fer el ministeri.

Una altra novetat implementada per a millorar l’educació ha estat la dotació gratuïta dels llibres de text de totes les àrees. Això comporta una gran despesa però repercutirà en la millora de l’ensenyament i aprenentatge del alumnes i esdevindrà un valuós reforç per a la tasca docent del mestres que tradicionalment treballen sense aquest recurs didàctic que han de suplir amb gran esforç. La situació que ha viscut el col·lectiu dels mestres a Panamà ha posat molt a prova la seva vocació docent.

La ruta efectuada m’ha permès conèixer als mestres de ciutat de Panamà (ciutat que té un skyline d’impacte, semblant al de Nova York) i, alhora, les escoles de Kuna-Yala, unes illes panamenyes del Carib que conserven la reserva ètnica del kunes, antiga civilització amb raça, llengua i cultura pròpies i que manté la seves ancestrals formes de vida. Aquesta comunitat indígena és preservada i respectada actualment per tothom i gaudeix –com a resultat d’una sublevació kuna a inicis del segle XX– d’un tractament governamental especial que la reconeix i la preserva. Allà es percep un fort sentit identitari i només s’admet turisme ecològic molt restringit. No hi ha telefonia de cap tipus, ni electricitat, ni aigua corrent, ni connexió a la xarxa, només existeix una avioneta diària a les 6.00 h. del matí que viatja de l’istme de Panamà a Kuna-Yala (anada i tornada seguides amb un vol de 50 minuts).

He pogut també impartir el programa didàctic als mestres de Kuna-Yala tot i que bastants docents no eren kunes perquè molts d’ells, que aconsegueixen marxar a estudiar a les universitats de Panamà, els costa tornar a la forma de vida de Kuna-Yala; però n’hi ha d’altres, gent extraordinària, que sí han tornat per ajudar en l’educació dels kunes. M’he quedat admirada d’aquests mestres que en tornar als seus orígens, podent compartir els sentiments identitaris més profunds amb els seus alumnes i famílies, poden resoldre millor la problemàtica del bilingüisme (parlen i estudien una mica la llengua kuna que només te 12 lletres del nostre alfabet tot i que també han d’aprendre espanyol per ser la llengua del Panamà). A Kuna-Yala l’escola i els mestres són veritablement l’únic agent educatiu que intenta inserir els nens i nenes kunes al món actual. Els pares tenen molt arrelada una cultura i economia d’estricte subsistència i viuen de forma molt diluïda la maternitat i la paternitat, donat que semblen –des de la perspectiva occidental– un xic despreocupats pels fills que deixen en bona part en mans de la natura a la que veneren amb un sentit gairebé religiós.

Presento algunes reflexions sorgides d’aquests deu dies al Panamà treballant amb 130 mestres panamenys:

• La inversió econòmica en matèria educativa és l’estratègia més rendible pel progrés d’una nació; tan de bo el nou govern continuï en la mateixa línea.
• La majoria de mestres panamenys posseeixen un forta vocació docent ja que han realitzat la seva tasca professional amb una gran manca de recursos. Tanmateix no es queixen i han tret el millor de si mateixos per ajudar a educar els infants. Penso que nosaltres hi hauríem d’aprendre d’aquesta actitud.
• És molt lloable que els mestres kunes, retornin a la seva població d’origen per contribuir a la promoció humana del seu poble. Sacrifiquen la seva qualitat de vida personal per ajudar al seus, una població minoritària i de difícil integració en la societat desenvolupada. Tota una exemplar lliçó.
• A Kuna-Yala l’escola i els mestres són pràcticament l’únic agent educatiu. Estan aïllats i desconnectats; els pares només transmeten la seva cultura i tradicions de forma no instructiva sinó testimonial.
• He tornat a comprovar que la mancança de recursos didàctics materials a les aules posen a prova la qualitat professional i vocacional del docent tot ajudant a diferenciar qui és mestre i qui, només, treballa de mestre.
• Fent una comparació entre el que he vist a Panamà i el que tenim a Catalunya a nivell escolar, pensava aquest dies que amb els recursos que disposen les nostres escoles podrien treballar millor si els organitzessin de forma més encertada i es deixessin guiar més per la pròpia vocació docent; si cal posant-la a prova quan temporalment toqués treballar en contextos més complexos o desafavorits.