Vers una escola més participativa

Potser hauríem de començar a deixar de plànyer-nos per l’estat de l’educació, per la crisi educativa o pel fracàs del sistema educatiu i començar a mirar endavant, començar a fer feina i intentar canviar les coses.

Entre d’altres, penso que una via
està en repensar l’escola (dic “una via” perquè tot i que l’escola és un agent
educatiu clau l’educació és molt més, ja ho sabem). I fixeu-vos que parlo de
repensar, és a dir, tornar a pensar allò ja pensat, i no dic pensar de nou
perquè del que vull parlar en aquest article no és res de nou. És quelcom que
en el seu moment, sobretot entorn el corrent pedagògic de l’Escola Nova, però
també abans, ja era eix i pilar de projectes educatius.

Doncs sí, a mi em sembla que una de
les claus està en la participació a l’escola. Necessitem escoles participatives
perquè només així podrà ser certa l’expressió comunitat educativa (o millor encara, escolar). Som una comunitat d’alumnes, mestres, pares i personal
no docent en tant en quant vivim conjuntament una acció educativa i treballem
per un mateix projecte educatiu.

Fa un temps va posar-se de moda la
participació. Arreu se’n parlava. Tant, que les administracions van començar a
crear àrees de participació ciutadana i van proliferar els textos sobre el tema
i les empreses que organitzaven tallers de participació. Ara sembla que ja no
se’n parla tant, no és tan present entre nosaltres –des del discurs–, i ja em
sembla bé, perquè parlar tant de participació tenia un aire de “moda” que a
vegades generava més retòrica que fets, o pràctiques de participació de més que
dubtosa participació.

Participació és més que el mer fet
de ser partícip, de ser receptor, de ser informat. Aquest seria el nivell més
baix de la participació. Si ens remetem a l’encertada idea que alguns autors
proposen, i que consisteix en entendre el “camí” cap a la participació
veritable com una escala on cada graó que es puja implica un tipus de pràctica
participativa més propera a prendre decisions de manera autònoma, cal aspirar a
ser en els graons de dalt i no en els de baix. Els de baix són per a la
participació passiva, aquella que només requereix assistir, escoltar, ser
assabentat, ser conduït o fins i tot ser convençut que participes i prens
decisions encara que no sigui així.

Quan parlem d’una escola
participativa estem parlant d’una escola en la qual els diferents agents que en
formen part (pares, alumnes, personal no docent, mestres, direcció,...) se’n
senten partícips, se senten identificats amb el projecte, implicats en la
construcció activa i real del projecte educatiu de l’escola.

Si pensem una mica en les escoles on
hem estat implicats (com a alumnes, com a pares, com a mestres,...) no sé si
podem considerar que aquestes hagin estat escoles participatives, on haguem
pogut dir la nostra i ser escoltats, on haguem tingut espais per participar i
prendre algunes decisions. On haguem sentit que podíem dir i fer coses, on
tinguéssim el sentiment de poder introduir canvis, de l’escala que fossin.
Potser sí o potser no.

En tot cas, una escola participativa
ho pot ser en moltes direccions i des de diferents nivells. Podem imaginar-nos
alumnes decidint realment un projecte de treball, la distribució de l’aula  o portant una assemblea. Podem imaginar-nos
mestres opinant sobre qüestions pedagògiques i de projecte educatiu en reunions
de claustre sabent que se’ls escolta i podran introduir les modificacions que
plantegen. Podem imaginar-nos pares reunits en comissions de treball que preparen
alguna celebració de l’escola, que organitzen conferències del seu interès, o
avis que entren a les aules i ensenyen quelcom d’especial de què en són experts
als alumnes. Podem pensar en personal no docent en una mateixa reunió amb el
docent tot pensant en com millorar el civisme o la mobilitat a l’escola. Podem
imaginar una escola que planteja constituir-se en comunitat d’aprenentatge.
Podem imaginar...

Només són exemples, més o menys
encertats, però aquesta és la idea: en una escola participativa la participació
ha d’impactar en tots els seus diferents nivells: organitzatiu, social,
pedagògic etc. , ha de ser una mena de bany, d’infusió que ho tenyeix tot. Això
sí, sense perdre el nord, tenint les coses molt clares. Hi ha aspectes sobre
els quals es pot participar perquè es pot decidir conjuntament i altres en què
no, i aquí és clau no confondre’ns. És a dir, hi ha els espais de participació
i els de decisió. Hi ha qüestions pedagògiques, de gestió, organitzatives, ...
en les quals es pot participar i altres en les quals no, i per això hi ha el
professional idoni per prendre decisions des de la seva especificitat i
responsabilitat. Però allí on la participació sí que hi té sentit és fonamental
que hi hagi participació de debò. Perquè sovint, amb la millor de  les intencions, ens pensem que estem fent
participar els alumnes, els pares, ...i estem encara en el primer graó, els fem
combregar amb qüestions ja decidides per endavant o acabem de desenvolupar a la
nostra manera idees i iniciatives que eren seves. I aquesta seria la
participació que cal evitar, una participació que és decorativa i que transmet
la idea que el projecte educatiu, l’escola, no es basa en un autèntic model
democràtic i participatiu. Un model que erosiona el grau d’implicació i el
sentiment de pertinença, una escola que acaba desenganyant.

Així doncs, en època d’estudis
desesperançadors i xifres catastròfiques val la pena mirar endavant i posar-nos
a treballar. Em sembla que fer una escola participativa no requereix massa
esforç i sí que és garantia d’un projecte educatiu compartit i conseqüentment
més fort. Segur que si hi pensem una mica de seguida se’ns acudiran espais on
es pot incentivar la participació. Requereix, això sí, entendre de què parlem i
ser ferms en les nostres voluntats.