Una mirada curricular artístico-humanística

Edu21 organitzà una segona Tribuna sobre “què aprendre a l’escola de bàsic i comú” el passat mes de març a Barcelona. En aquella ocasió la mirada es realitzà des de les arts i les humanitats en sentit ampli i, sempre, des de la voluntat que les propostes assumissin la interdisciplinarietat que requereix un currículum bàsic, és a dir, per a tota la població escolar.

Amb la col·laboració de la Institució Cultural del CIC, la taula rodona tingué tres protagonistes destacats. L’escriptora Gemma Pasqual una autèntica best-seller en la literatura infantil i amb experiència en la relació de les arts plàstiques amb la literatura i trepitjant ara nombrosos instituts arreu dels Països Catalans tot coneixent, per tant, la realitat dels nostres adolescents en els centres educatius. Joan-Carles Mèlich que aportà a la taula la seva perspectiva filosòfica de l’educació, de les humanitats, dels sabers en generals i dels aspectes rellevants, al seu parer, que hauria d’incloure tot currículum bàsic. El tercer ponent de la Tribuna fou en Sergi Diaz, director de l’Escola de Música Virtèlia i titulat superior de música del Liceu. Com a compositor, arranjador, percussionista i especialista en música moderna i, per altra banda, dedicat a la docència i a la seva reflexió sobre l’aprenentatge musical, la seves intervencions a la taula permeteren tenir present en el debat la importància de l’art en general i de la música en particular.

Una primera pregunta genèrica que fou adreçada als tres va ser: què hauríem d’aprendre de bàsic i comú els nostres escolars tenint en compte els canvis de tot tipus que s’albiren en un futur. I fins a quin punt les arts i les humanitats haurien de jugar aquí un paper essencial. Gemma Pasqual destacà l’existència d’un excés de continguts curriculars en el sistema bàsic. Posà en dubte que això s’adigués molt al procés de maduració de cada alumne i, per tant, a l’edat adequada per encarar la lectura. Per altra banda assenyalà que el llistat que es pot fer des de la literatura universal és enorme i la selecció de cada lectura té molt a veure, també, en la pròpia formació del professorat. Diaz coincidí en la idea que els actuals currículums són molt tancats i dirigistes. Per ell, l’educació bàsica hauria de ser capaç de fer sorgir en els nens i nenes idees i produccions pròpies. Per això, raonà, resulta imprescindible anar introduint noves metodologies que permetin conèixer més a fons les individualitats de l’alumnat donat que tots els nois i noies són diferents i requereixen, també, aspectes a avaluar diferenciats. J. C. Mèlich introduí el concepte de “clàssic” per reivindicar la seva presència en el currículum. Les respostes dels clàssics son aquelles que han produït una escletxa en el temps. Hi ha un abans i un després a partir de la seva obra. Està segur que els clàssics s’han de llegir a la universitat tot i que va mostrar els seus dubtes que s’haguessin d’incorporar –i com– al currículum escolar.

Un altre tema del debat el constituí la pregunta sobre com s’hauria d’aprendre; com s’haurien d’interrelacionar les diferents disciplines, les arts amb les humanitats i aquestes amb les ciències físico-naturals, la tecnologia, les ciències socials, etc. La Gemma Pasqual advertí que no tots els alumnes arriben a la universitat i que, per tant, algunes obres importants sí caldria incloure-les i aprofundir-hi. Fou del parer que en l’actualitat no acabem d’educar bé en les humanitats. S. Diaz afegí que molts joves, ara, estan involucionant; aprenen moltes coses sense obrir un llibre. El context de la lectura i de l’accés al coneixement, doncs, ha canviat molt i cal tenir-ho en compte a l’escola. Proposà enfocaments que es contraposin una mica al avenç tan ràpid en tot. Les humanitats i les arts (i la música, per descomptat) requereixen, segons la seva opinió, de temps, de pauses, de calma... Per Mèlich ni de bon tros pot ser el mateix llegir un llibre en una pantalla que en paper. Resulta una qüestió de sensibilitat. Per ell la clau es troba en la formació dels mestres. És del parer que cal una renovació de dalt a baix en la seva formació. Advertí que no hi pot haver educació sense seducció; que cal aprendre amb el cor, no amb el cap i per això cal la “presència” (fer-se present) del mestre. La G. Pasqual explicità que els nens i joves viuen tots els dies envoltats de pantalles. Cal, per ella, invertir en l’oralitat, en l’explicació d’històries i poder ensenyar-los a escriure en tots els suports. Destacà que tenim molt professorat molt implicat. Tot i així fou del parer que la formació del professorat fos més llarga, més innovadora i, en tot cas, també destacà que cal vocació per ser professor de secundària.

En el debat sobre el paper de la tradició i la innovació, tot i que els tres diferien una mica sobre què s’havia d’entendre per tradició i, per tant, la seva vinculació directa o indirecta en el currículum escolar, sí que varen estar d’acord que la tradició no pot ser del tot conservadora perquè sinó seria molt difícil poder innovar. Per tant, cal reivindicar la tradició sense, però, sacralitzar-la. Estaven d’acord que el paper protagonista per poder interaccionar i, en conseqüència, oferir propostes curriculars interdisciplinàries, hauria de recaure en el mestre. Un mestre, doncs, que s’hauria de fer “present”, que caldria fos protagonista dels canvis curriculars i metodològics que imposen els processos –inevitables i desitjables al mateix temps– de la innovació educativa.

Nosaltres hi afegiríem que davant de reptes tant importants, com els que se li presentaran a l’educació escolar en els propers anys, la presència del mestre, o del professor, o es fa compatible amb el treball docent en equip (preparació conjunta; docència compartida, reflexió clínica entre tots a posteriori) o la resposta individual, per exemplificant i seductora que sigui, no podrà abastar a la totalitat i diversitat de l'alumnat cada vegada més heterogeni i divers que tindrem a les aules (entre altres coses per la diversitat d’estímuls rebuts fora de l’aula i sota els suport tecnològics). Resposta en equip i resposta interdisciplinària. I en aquesta cruïlla de disciplines interrelacionades, les arts i les humanitats han de formar un nucli, no només sòlid, sinó central en la proposta curricular bàsica del nostre sistema educatiu.