Una altra llei i van…

El Congrés de Diputats espanyol va aprovar una nova llei d’educació, la LOMLOE o coneguda com la Llei Celaá. Ara haurà de passar el tràmit al Senat perquè pugui ser referendada.

 

Cada nova llei d’educació de l’Estat va rebent menys atenció per part d’una comunitat educativa exhausta de normes legislatives que van canviant al mateix ritme que es succeeixen governs de diferents colors al parlament espanyol. Hom té la sensació que les novetats que introdueix una nova llei tenen data de caducitat en el mateix moment que s’aproven. Com és possible que després de més de quaranta anys encara estiguem sotmesos a aquest desori legislatiu? Que no hi ha ningú que observi els països del nostre entorn més avançat en matèria educativa i vegi l’estabilitat legislativa que ostenten?

Vuit lleis diferents i tornem a ser on érem, és a dir, en la provisionalitat del que sap que allò nou introduït serà motiu d’esmena en el proper canvi de forces parlamentàries. Aquest espectacle no és propi d’un país seriós. I si no fos perquè Catalunya encara forma part d’aquest Estat, i hi roman sotmès a les seves lleis orgàniques, podríem contemplar-ho des d’aquella distància displicent que és pròpia de quan les coses no van amb tu. Però aquest no és el cas per molt que el nostre país compti amb una llei pròpia del 2009, la LEC, que resisteix millor el pas del temps que totes les de règim estatal, entre d’altres coses perquè va ser fruit d’un ampli consens parlamentari, cosa que no succeeix amb les lleis espanyoles i on la LOMLOE no és pas una excepció.

Tanmateix, hi ha aspectes positius que la nova llei introdueix. Entre ells, una aposta clara per aprofundir en l’educació inclusiva i per tant reduir, que no eliminar, l’oferta dels centres d’educació especial. En aquest aspecte, però, més enllà dels condicionaments legislatius, que són importants, el què s’imposa és un canvi de mentalitat social per acompanyar a l’escola en el seu propòsit inclusiu i, també, una transformació en la pròpia identitat professional docent que ha de passar de concebre la professió com un expert en la transmissió de continguts curriculars, a un facilitador de l’aprenentatge i el desenvolupament integral de cada alumne considerat des de la seva singularitat, i a partir del seu inalienable dret a rebre el tipus d’educació més d’acord amb les seves característiques.

També considerem un pas positiu el fet de relativitzar la repetició o la no superació d’algunes matèries per a la promoció de curs, sempre i quan això s’acompanyi amb una altra visió de l’avaluació educativa que ha de contemplar com un tot el procés d’aprenentatge i on l’escolarització no ha de constituir un seguit d’obstacles, que normalment van deixant pel camí els que no disposen de recursos per saltar-se’ls, sinó que aquest procés ha de ser aquell que enfronti a l’alumne a reptes que, encara que suposen esforç, siguin assumibles i no es penalitzin els intents no reeixits sinó que aquests formin part del propi procés d’aprenentatge de cadascú.

Altres aspectes, segons com es desenvolupin, també poden afectar positivament el sistema. Podem mencionar la incorporació d’una nova modalitat de batxillerat, tot i que s’ha perdut l’oportunitat de tornar a implantar un batxillerat de tres anys; la recuperació de la classificació de les matèries com a obligatòries i optatives; la introducció en totes les àrees de primària i secundària de l’educació per a la salut, també l’afectivo-sexual; la recuperació del concepte de cicle; els programes de diversificació curricular, etc. Ja veiem que més que novetats es tracta de recuperar allò que ja es contemplava en la LOE anterior a la LOMCE.

I com aspectes que, al nostre parer, introdueixen més dubtes i preocupacions que no pas llums, em podríem destacar l’eliminació del concepte de “demanda social” com a criteri per atorgar places als centres concertats. Es tracta de l’intent d’esborrar el concepte perquè sembli que no existeixi. Però si realment en un lloc hi ha demanda social, per què no s’ha de poder cobrir amb la totalitat de centres que a Catalunya constitueixen el Servei d’Educació de Catalunya? Si el problema són les cèlebres quotes tots sabem quina és la solució: dotar als centres concertats dels recursos reals del cost de la plaça després de fer els càlcul pertinent de quin ha de ser aquest cost real. Portem anys i panys encallats aquí.

I l’altre aspecte boirós de la Llei és la persistència en el text d’una frase introduïda en la LOMCE com és: “les administracions educatives hauran de garantir el dret dels estudiants a rebre l’educació tant en castellà com en les seves respectives llengües cooficials”. Per més que es contempli que aquestes llengües cooficials puguin considerar-se vehiculars, al mantenir en plural que les administracions educatives vetllaran pel castellà, continuem instal·lats en la regressió que va representar la LOMCE respecte la LEC. I aquest ha de ser, segons el nostre parer, un motiu més de preocupació que no pas de celebració des de la perspectiva de garantir a tots els efectes el català com a llengua vehicular de l´ensenyament a Catalunya.

No ens enganyem, mentre el nostre país estigui sotmès al carrusel repetitiu d’alternances de les lleis educatives espanyoles, connotades d’ideologia i utilitzades com a arma política, el nostre sistema educatiu no tindrà un marc legislatiu estable i durador, que garanteixi un clima òptim pel funcionament i l‘adequat encarament dels reptes –que són molts– que ha d’afrontar en els propers anys.