Un nou calendari
Ara sembla que de debò tindrem alguns canvis en el calendari escolar. Les classes començaran la segona setmana de setembre; es reemprendran després de les vacances de Nadal el dia 7 de gener; hi haurà una setmana “blanca” entre febrer i març i es suprimirà la jornada intensiva que alguns centres efectuaven el mes de juny. No semblen uns canvis tan espectaculars per justificar algunes reaccions forassenyades que són impròpies d’una comunitat educativa madura.
Es pot criticar que aquestes mesures no han estat suficientment consultades i debatudes entre tots els agents educatius, que no es clarifica sobre qui recaurà el cost principal de la setmana de febrer o març –o potser sí i per això, probablement, la converteix en una mesura precipitada–, que no es tenen totes les garanties que l’administració tindrà a punt les plantilles a finals de juliol, etc. Ara bé, el que al nostre parer no té justificació és apel·lar que les hores que s’estalviaven els docents per a la jornada intensiva de juny anaven a compte de les hores de més que feien per a les colònies, les sortides, etc, perquè això significa reconèixer que el motiu principal de la jornada intensiva ha estat compensar aquesta dedicació, i no pas l’interès del nen o bé la impossibilitat manifesta de fer classe amb les altes temperatures de juny.
Tampoc resulta de rebut indicar que començar la segona setmana de setembre implica no tenir prou temps per a preparar el nou curs quan, de fet, es disposa de la darrera setmana de juny, i bona part del mes de juliol, per a fer aquesta preparació i per a dedicar-se a la formació. Molts docents ja ho fan des de sempre i de forma intensa i seriosa; altres però sembla que mai s’hagin assabentat d’aquest “calendari”.
Si volem dignificar la feina docent cal fer-ho des de la comprensió i complicitat de la societat, i no reaccionant amb hilaritat quan es modifiquen aspectes que la immensa majoria de la població pot percebre com a determinats privilegis corporatius. Que al mes de juny fa calor? Depèn del lloc i del clima de l’any concret. Que cal que els centres tinguin una climatització adequada i adaptada a un clima mediterrani tot considerant que cal homologar-se a Europa i no buscar en el factor climàtic una excusa per a treballar menys? Completament d’acord. Exigim, doncs, aquest tipus de climatització en la totalitat dels nostres centres i assenyalem-ho com una prioritat enfront d’altres projectes més vistosos, que consumeixen abundants recursos econòmics, però amb guanys pedagògics encara per demostrar. En canvi, una adequada climatització dels centres durant tot el curs, que garanteixi un bon clima de treball a l’escola, està prou demostrat que afavoreix un millor rendiment escolar dels alumnes.
La setmana de descans durant el segon trimestre té la mateixa justificació que la introducció d’una altra enmig del primer. Ara bé, si es tracta de començar per una per a, posteriorment, implantar l’altra, la mesura ens sembla adequada. Tanmateix, el veritable objectiu seria racionalitzar de forma coherent, al llarg de tot el curs, els períodes de feina i descans i no pas implantar una setmana “blanca” que es justifiqui per raons de tipus econòmic, al marge de les necessitats pedagògiques dels nostres nois i noies. En qualsevol cas, aquesta setmana no escolar, al mig del segon trimestre, s’hauria d’haver implantat una vegada aconseguit un pacte funcional amb totes aquelles entitats i organitzacions que poden garantir una variada oferta d’activitats relacionades amb el lleure. Activitats, sens dubte, d’un gran valor educatiu mercès a la rica tradició existent a Catalunya. Sense aquest consens necessari l’èxit de la mesura no es podrà assegurar.
Independentment de la forma concreta que adopti el calendari escolar, cal que la prioritat principal sigui allò que més li convé als nostres alumnes per afrontar un trajecte formatiu racional, que equilibri períodes escolars intensos amb altres també educatius però no escolars i, també, amb uns altres de vacances per a descansar o dedicar-se a activitats d’esbarjo, esportives, i, sobretot, per a realitzar activitats compartides amb la família. Ens cal, doncs, un equilibri entre el consum del temps familiar, escolar, de formació no escolar i d’esbarjo, i del dedicat a la relació amb els companys i amics.
I a nivell escolar convé no fixar-nos tant en les hores de classe –que som dels que en fem més amb uns resultats educatius força discrets– i sí en canvi plantejar-nos una millora substancial de la qualitat de la nostra formació, dels resultats educatius de les nostres escoles i de la competència eficient dels nostres mestres i professors. El principal repte no és estalviar-nos hores o esforços, sinó que aquelles que fem i els sacrificis que esmercem tinguin correspondència amb els resultats que obtenim.
La qualitat en educació no depèn significativament del calendari, però una certa racionalització del mateix ajuda a establir ponts de confiança entre l’escola, la família i la societat. I aquesta confiança sí que correlaciona positivament amb una millora de la qualitat educativa. Pensem-hi.
