Un altre pacte?

El ministre d’Educació de l’Estat espanyol, Ángel Gabilondo, porta uns mesos bastint el que diuen hauria de ser un gran pacte polític i social per a l’educació a Espanya. Molt bé, però els catalans per què hem de tornar a pactar allò que ja tenim pactat a Catalunya amb una llei pràcticament per estrenar?
La resposta és òbvia: per molt que considerem la LEC com la Llei d’educació de Catalunya aquesta norma no estableix ni l’estructura ni els grans principis que defineixen un sistema educatiu. Senzillament això ho continua fent qui té el poder per a fer-ho: el govern central. Ens agradi o no aquesta és la realitat. Per tant, les decisions del ministre de torn ens afecten plenament i no hem de renunciar a influir-hi mentre no tinguem la potestat plena de decidir des d’aquí el propi model de sistema educatiu que volem per a Catalunya.

Ens caldrà estar molt amatents a les mesures que sorgeixin com a conseqüència de les diverses reunions i pactes amb els diversos agents socials, forces polítiques i altres instàncies, que miraran d’influir i d’aprofitar el moment del “debat” per a introduir les seves propostes i també contrapropostes. A ben segur que alguns aprofitaran l’ocasió per a reobrir el tema lingüístic o bé proposaran una vegada més una major unificació de tot el sistema educatiu a nivell estatal i, concretament, també en bona part dels continguts curriculars prioritzant enfocaments de caire neocentralista.

Fins ara, però, la mesura estrella de les que s’han avançat ha estat la proposta del Ministeri per a dotar a l’actual 4r curs de l’ESO d’un caràcter “orientador”, amb dos perfils per als estudis postobligatoris tot organitzant-se en dues opcions: una orientada al batxillerat i una altra a la formació professional de grau mitjà. La proposta també especifica que qualsevol de les dues opcions conduirà a l’obtenció del graduat en Educació Secundària Obligatòria que, sigui quina sigui l’opció seguida a 4r d’ESO, habilitarà per entrar –com ja succeeix ara– al batxillerat o als cicles formatius de grau mitjà. A 4r d’ESO els estudiants tindran un tronc comú d’assignatures i un altre d’específic amb matèries més “professionals” si es fa l’opció envers els cicles formatius, o amb altres matèries més específicament acadèmiques si s’opta per la via del batxillerat.

Les dades que tenim sobre el sistema educatiu, tant a Catalunya com a l’Estat espanyol, fan necessari la presa d’unes decisions que han de ser valentes, però que s’han de meditar amb molta cura perquè no comportin un increment de les injustícies socials i de la ineficàcia pedagògica. Sembla raonable pensar que un batxillerat de tres anys permetria asserenar l’exigència de qualitat que se li demana a aquests estudis dins d’un sistema cada vegada més exigent en preparació i en excel·lència. Al mateix temps, això s’hauria de fer dotant als estudis de formació professional, sobretot –encara que no només– als de cicle mitjà, d’un prestigi que ara no tenen. Aquesta circumstància només es podrà garantir exigint també a aquesta formació una renovada oferta actualitzada i polivalent amb la màxima exigència de qualitat.

Nosaltres som partidaris de mantenir l’obligatorietat dels estudis fins als setze anys i, això sí, estendre la gratuïtat fins els divuit. Entenem que forçar l’obligatorietat fins els divuit anys comportaria una sèrie de problemes que podrien posar en perill el propi avenç que ha de significar l’increment del nombre d’estudiants que cursin amb èxit, i no abandonin, els estudis secundaris postobligatoris (una exigència urgent pel nostre sistema educatiu de cara els compromisos de Lisboa). I aquest increment sí que es pot incentivar mitjançant la gratuïtat efectiva, per a l’escola pública i concertada, dels ensenyaments postobligatoris.

No compartim que el 4r d’ESO tingui dos itineraris (perquè diguem-ho clar, serien això: itineraris) que, a més, no comporten la seva continuïtat una vegada obtingut el graduat en ESO. Aquesta proposta suposaria, a la pràctica, separar els alumnes als 15 anys per capacitats, i no tant com a conseqüència d’haver fet una opció entre dues de similar rellevància pel que fa a prestigi acadèmic i professional. En canvi, si l’ESO acabés a 3r, posteriorment es podrien bastir tres opcions per a l’estudiant: a) cursar el 1r de batxillerat (en alguna de les seves modalitats); b) cursar el 1r d’un cicle formatiu de grau mitjà; o c) cursar un curs d’iniciació professional específic. En els dos primers casos suposaria avançar envers el propi recorregut acadèmic de cada opció (tres anys de batxillerat on el primer seria obligatori i els tres gratuïts; i en el cas dels cicles formatius de grau mitjà el 1r curs també seria de caràcter obligatori i, si s’escau, un 2n curs també gratuït però ja no obligatori). En el cas de la tercera opció, la iniciació professional específica, capacitaria per a l’accés a determinats llocs de treball amb una formació bàsica i tindria un caràcter obligatori i gratuït. La fi d’aquesta formació coincidiria amb l’inici de l’edat laboral on l’estudiant podria inserir-se en el món del treball amb un títol específic de formació inicial d’una activitat professional concreta.

Un model així comportaria evidentment, per a evitar itineraris excloents que afeblissin l’equitat del sistema, l’existència de passarel·les en totes direccions que no penalitzessin l’estudiant i que, per tant, en qualsevol dels tres camins es reconeguessin els estudis cursats en els altres o bé l’experiència professional acumulada. Els no graduats en ESO podrien accedir a la via de la formació professional inicial però on es trobarien també amb estudiants acreditats. Es tractaria d’establir els suficients ponts entre totes les opcions perquè cap d’elles s’estigmatitzés. Resulta molt urgent flexibilitzar un sistema educatiu que ara es caracteritza per un excés de rigidesa i per un tarannà finalista que no ajuda gens a la polivalència que demanda la societat actual per a la formació dels seus joves.

Tanmateix, la reforma de l’estructura del sistema educatiu hauria d’anar acompanyada d’una profunda reforma curricular que repensés a fons el paper que han de tenir en aquest currículum les matèries i disciplines tradicionals, precisament en una època on allò més significatiu hauria de ser la integració i la relació entre els diversos tipus de coneixements. També caldria emprendre amb urgència una reforma organitzativa dels centres que reformulés la concepció dels espais docents i pedagògics, la tipologia de l’agrupament dels alumnes, els horaris parcel·lats per matèries, etc. Aquí, l’autonomia de centre hauria de tenir un paper determinant.

Més que de pactes ens convé, doncs, parlar de canvis, d’autonomia i de confiança en la diversitat de respostes. Hem de començar a relativitzar l’opció obsessiva perquè tothom faci el mateix, de la mateixa manera i al mateix temps. I proposar alternatives que ens apropin a poc a poc als models pedagògics del futur.