Tribunals i escola catalana
El passat 30 d’abril el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ratificà la imposició del 25% de les classes en castellà als cinc centres que havien estat requerits, per alguna de les seves famílies, a incrementar la presència de la llengua castellana com a vehicular per als seus fills. La justícia, doncs, imposa un número d’hores determinades de la llengua en què ha d’ensenyar l’escola. Un fet insòlit en qualsevol democràcia on les lleis –incloses les educatives– es fan des dels parlaments i els governs i no des dels tribunals.
Però a Catalunya les coses són diferents, potser perquè les seves lleis (LEC), o els seus governs (Generalitat), són considerats, a ulls de tots els aparells de l’Estat central, com a quelcom subsidiari i sotmès a la voluntat política –però també judicial– de l’ordenament espanyol. I ara són moments per a imposar, des de tots els fronts, una visió recentralitzadora que torni a donar a l’estat central la potestat de dissenyar, entre d’altres coses, un sistema educatiu de tall espanyolista i unitari. En aquest model no hi té cabuda el sistema d’immersió lingüística català, que tants bons resultats ofereix a nivell de coneixement de les dues llengües oficials i, sobretot, des d’un punt de vista cohesionador de la societat catalana, evitant la divisió dels infants i joves per raó de llengua. Justament el que s’intenta provocar des d’aquesta ofensiva, és fracturar la nostra societat, allò que, durant tots aquests anys, ha evitat el model lingüístic aplicat a les escoles de Catalunya.
Davant d’un desafiament tan greu com aquest, tant extemporani i tan descarat, la societat catalana ha de reaccionar amb la més absoluta fermesa, perseverança, unitat i radicalitat. Aquesta és una línia vermella que, com han dit diferents forces polítiques, socials i cíviques del país, no hem de deixar que es traspassi. Ens hi juguem la cohesió de la nostra societat i el poder ser autònoms a l’hora de regular el sistema educatiu, base de la formació dels nostres ciutadans del futur, és a dir, de la pròpia supervivència de Catalunya com a nació.
El més trist i descoratjador és que hagi estat un tribunal que porta en el seu nom la “C” de Catalunya qui hagi acabat regulant quelcom, que en cap país civilitzat regula la justícia i els seus tribunals, com és l’organització pedagògica i curricular d’un centre educatiu i la llengua en què s’han d’impartir els diversos ensenyaments. Aquesta és un competència que regula el departament d’Ensenyament tot promovent la seva concreció en el marc dels projectes educatius de cada centre. Però ara hem vist que, de veritat, la competència la continua tenint el Ministeri amb seu a Madrid, amb l’auxili del Tribunal Constitucional i tots els altres tribunals que romanen al servei d’un poder central que no respecta la voluntat majoritària dels ciutadans d’aquells territoris que s’autogovernen i se senten país. És per això que algunes sentències són més pròpies d’un règim colonial que no pas el d’un estat descentralitzat.
Tanmateix, aquesta ofensiva arriba en un moment on la societat catalana es mostra prou madura, desvetllada i decidida per emprendre el camí definitiu cap a la llibertat, és a dir, per assumir el ple exercici del seu autogovern, com qualsevol altre país del món. I quan s’assoleixi aquesta fita, decidir sobre el nostre model d’escola –i sobre tots els altres àmbits– ja no ens el podrà discutir ningú. Llavors serà el moment de confiar en l’autonomia dels centres perquè cadascun adopti el model lingüístic que li sembli més pertinent. Però això es farà sense posar en risc el valor més preuat de tota societat: la pervivència de la seva llengua pròpia i, sobretot, l’equitat social de la seva ciutadania.
