Tornar a fer escola

En l’anterior Butlletí 100 d’Edu21 es va plantejar als amics d’aquesta associació respondre a aquestes dues preguntes: com creus que hauria de ser la tornada a l’escola el setembre? i quin canvi o transformació en el sector educatiu veus més prioritari plantejar de cara al futur immediat en el nostre país? Les respostes rebudes es van compartir en uns breus vídeos que podeu tornar a veure aquí.

En el meu cas, no satisfet amb la concisió exigida per a aquesta mena de documents, he volgut desenvolupar les idees que hi vaig apuntar i afegir de noves. Pel que fa a la primera pregunta, per les ganes de compartir algunes propostes amb el desig que puguin ser d’interès per als companys i les companyes docents. I pel que fa a la segona pregunta, per un imperatiu ètic que m'empeny a millorar l’educació en la mesura de les meves possibilitats.

Pel que fa a la primera pregunta, penso que en els primers dies de la tornada a l’escola el setembre vinent caldrà donar preferència a l’acció tutorial i orientadora per damunt de les matèries curriculars. Seria tot un despropòsit i una incoherència amb el principi de realitat obviar l’actual emergència sanitària per la Covid-19. Les aules també han de ser espais de cura, de socialització de vivències i emocions. A través de la reflexió col·lectiva sobre l’actualitat, cal generar confiança als alumnes, transmetre’ls calma i apaivagar el neguit acumulat. Les activitats dels primers dies haurien de ser experiencials, interpersonals, dialògiques i de col·laboració. Elaborar relats i mapes d’empatia, fer murals amb temes de l’interès dels alumnes per grups d’afinitat i facilitar dinàmiques de grup que fomentin la convivència, que reforcin els vincles afectius i les expectatives positives.

Amb això no vull dir que ja des dels primers dies d’escola menystinguem els continguts disciplinaris. Tot el contrari, es tracta d’aprofundir en les implicacions curriculars de l’educació competencial que requereix el seu tractament d’una manera integradora i amb una visió globalitzadora. En aquest sentit, seria bo dissenyar amb els alumnes algunes situacions d’aprenentatge aplicant el coneixement de les diverses matèries a la comprensió de tot el succeït durant el llarg confinament a causa de la pandèmia del coronavirus i el què han viscut fora de l’escola. Però no per recrear-se morbosament en el passat, sinó per projectar-se cap el futur amb renovades il·lusions i esperances.

I una cosa molt important a fer és establir lligams afectius forts en el grup classe, la qual cosa ha de permetre construir una comunitat resilient i de suport mutu, amb un vívid sentiment de reconeixement i estima dels altres i un grau de compromís més alt de cada alumne i alumna amb el seu respectiu grup classe. D’aquesta manera podrem potenciar el sentiment de pertinença a l'escola, afeblit els darrers mesos de confinament, i disposar d’un reforçat actiu emocional i cognitiu d’aprenentatge davant la possibilitat d’una nova suspensió de l’educació presencial.

En els dies següents caldrà recuperar l’ensenyament presencial de les matèries sense tenir pressa per avançar en continguts pel que pugui passar més endavant. Gaudir de la socialització del coneixement, dels torns de preguntes i respostes, dels debats generats, de la relació comunicativa amb els altres en la construcció del coneixement amb tot el grup classe. No hauríem d’oblidar que el més transcendental de l’educació presencial són les interaccions socials, malgrat les distàncies físiques que s’hagin de mantenir. Les activitats d’aquests dies de recuperació de la vida escolar haurien de consistir en fer una aproximació a les diverses matèries prioritzant aquells continguts que siguin més significatius per a l’alumnat i sempre des dels interessos que manifesti el grup classe. I per facilitar això hem de flexibilitzar la seqüència didàctica del currículum i l’estructuració dels materials didàctics utilitzats a l’escola.

En aquests dies posteriors a l’inici de curs seria bo proposar alguns micro projectes didàctics verament interdisciplinaris en el desenvolupament dels quals els alumnes vegin com els seus mestres o professors, de diferents disciplines, dialoguen entre ells per trobar els procediments adequats per donar resposta a les qüestions o als problemes plantejats. I un tema que no s’hauria d’obviar en aquesta mena de projectes, i que a més els hauria de presidir per la seva transversalitat, és el de la sostenibilitat. D’aquesta manera es facilitaria la significació de tot allò que es faci, es posaria en valor el treball a l’aula com a espai social per a la construcció dialògica del coneixement i es faria palès tot just allò que l’educació en línia no pot fer, implicar les emocions en l’organització racional del coneixement.

I respecte a la segona pregunta, penso que no es pot plantejar un únic canvi per efectuar una transformació educativa, per molt important que sigui l’acció a prioritzar, perquè l’escola no és un sistema tancat i les funcions de l’educació no es conceben al marge de la vida social. Cal incidir en cada membre de la comunitat educativa i en els altres agents socials amb els quals aquesta interactua. I aquesta incidència ha de valdre tant en un escenari d’educació presencial com en un altre de virtual. A més a més, les accions que es proposin com a prioritàries haurien de ser confiables en l’actual entorn VUCA (volatilitat, incertesa [uncertainty en anglès], complexitat i ambigüitat) que ha emergit amb la pandèmia del coronavirus i que afecta a tots els sistemes socials. En aquest sentit, algunes de les accions que considero prioritàries a fer per a la transformació educativa, en cadascun dels agents que modulen l’educació i l’escola, són les que presento a continuació de manera esquemàtica i que seran objecte d’ampliació en propers articles:

1) Les altres institucions socials haurien d’obrir-se a l’escola sense condicionants ideològics ni mercantils, i no pressionar a l’escola perquè aquesta s’obri a la societat de manera subordinada a determinats interessos espuris en relació als ideals educatius, permetent que les finalitats educatives inspirades en els principis i valors constitucionals resultants d’un consens polític orientin les conductes de les mateixes institucions en benefici dels infants i joves.

2) L’administració educativa hauria de fer palès la seva voluntat política per arribar a consensos amb la comunitat educativa, els altres agents educadors i socialitzadors i les forces polítiques amb representació parlamentària, així com per disposar dels recursos necessaris per al compliment de la legislació educativa vigent i el seu desenvolupament normatiu.

3) Les titularitats dels centres concertats amb la població escolar més afavorida (una situació que no es pot generalitzar) haurien de ser solidaris amb la xarxa de centres públics establint uns percentatges prou significatius de coeducació social per tal de reduir progressivament la segregació escolar fins arribar a la seva eliminació, així com normalitzar la coeducació sexual en aquells centres que encara no ho fan. Ara bé, per implementar aquesta mesura cal que els centres concertats tinguin el ple reconeixement com a membres del Servei Públic d’Educació de Catalunya, així com el finançament suficient.

4) Els sindicats d’ensenyants haurien d'harmonitzar la defensa dels drets laborals del seus membres amb la defensa de la igualtat d’oportunitats educatives de l’alumnat i de la igualtat d’oportunitats socials i culturals de les famílies, ja que el dret a l’educació no es pot abstraure de l’enfocament integral dels drets.

5) L'escola com a institució social ja no s’hauria de definir com el centre hegemònic de l’educació, ni fer de la presencialitat una condició necessària per als alumnes de nivells no obligatoris, ni tampoc limitar a la població escolar el seu públic objectiu. Amb les TACs d’alt valor didàctic, els centres educatius poden transformar-se en centres de formació permanent que acompanyin a les persones adultes en la seva educació al llarg de la vida.

6) Les direccions i els equips directius dels centres públics i concertats haurien de compartir el lideratge pedagògic amb els equips docents i desenvolupar un model de governança escolar de tipus sociocràtic. l la seva gestió pedagògica i escolar hauria de poder ser avaluada i certificada per un organisme independent de la titularitat del centre.

7) El personal docent hauria d’integrar en la mateixa praxi professional el rol d’ensenyant i el de tutor i orientador, i entendre aquest rol no com a figura d’autoritat acadèmica sinó com a mentor, és a dir, com a catalitzador d’aprenentatges, facilitador d’una formació integral i guia per al projecte de vida dels alumnes. La mentoria així concebuda juntament amb l’avaluació formativa són els dos satisfactors sinèrgics més importants de l’aprenentatge dels alumnes.

8) El personal no docent hauria de generar una identitat com a agent educador complementari al personal docent. Si tots els espais d’un centre són educatius, tot el personal és educador. Tanmateix, cal que aquesta identitat sigui reconeguda pels altres membres de la comunitat educativa i es visualitzi a través de determinades accions educatives vinculant certes tasques fetes a l’aula amb algunes de les que es fan fora les aules.

9) L’alumnat hauria de poder descobrir i interioritzar al més aviat possible que l’aprenentatge comença dins seu, en la seva capacitat autoproductiva i creativa, la qual emergeix amb la curiositat, la sorpresa i la interrogació. I també que aquest dinamisme autònom troba la seva màxima realització en la cooperació --quelcom més que la tècnica didàctica del treball cooperatiu-- amb els altres, pels valors que entren en joc, com l’altruisme, la compassió i la solidaritat, així com per la complementarietat que s’ha de donar entre els perfils dels cooperadors.

10) La família hauria de preservar-se com a nucli afectiu primordial i potenciador d’expectatives. A més a més, cal posar en valor que representa un actiu d’aprenentatge complementari a l’escola des de la seva idiosincràsia, la qual, sempre que sigui respectuosa amb els infants i joves, mai s’hauria d’ometre sota el biaix d’un radical igualitarisme. La seva diversitat és un patrimoni cultural per a l’escola i ha de poder informar tot un seguit d’accions educatives.

Naturalment, aquesta mena de decàleg de l’avenir de l'educació ja es compleix en la major part dels centres, però no ho fa en tots els punts i en alguns d’ells només es desenvolupa parcialment. Per això he tractat de posar l’accent en allò que sabem que s’incompleix de manera generalitzada per tal de ser propositiu i no caure en la retòrica del discurs pedagògic assenyalant aquelles accions que ja són tòpiques. I certamen caldrà anar filant més prim en els punts aquí assenyalats en posteriors articles. No obstant això, tenim per endavant un repte que ens interpel·la a tots els agents implicats i que demana exemplificar les mateixes virtuts que haurien de presidir qualsevol acció educativa: autoregulació, determinació, raonabilitat i equitat.