Tità
Temps d'estiu, temps de concerts. D'habitud, sobretot en plena canícula, la geografia catalana s'abilla de música clàssica. De fet, hi ha festivals de quasi totes les tendències. Enguany, entre d'altres, he assistit a una audició de Mahler. La peça escollida fou la Simfonia núm. 1, Tità, en re major.
Sincerament, Mahler no és sant de la meva devoció. Celibidache, un dels grans directors d'orquestra del segle XX (sense oblidar: Toscanini, Kemplerer i Furtwängler), va titllar el seu compàs de «música de fireta». A parer meu, però, salvaria alguns moviments. A saber: els Rückert-Lieder. Deixant això de banda, l'encontre fou ben reeixit: hi tocava una formació íntegrament composta per joves de 18 a 22 anys. I als violins, un bon estudiant de pedagogia.
L'ensenyament i la música haurien d'adobar un binomi quasi perfecte. Tanmateix, a casa nostra, tots sabem que el real no s'acosta a l'ideal. Concretament, en l'àmbit universitari hi ha poca sensibilitat per la música clàssica: m'abstenc, per llunyania, d'analitzar la resta del sistema educatiu. Elisabeth Eidenbenz, fundadora de la maternitat d'Elna, afirmava que tothom qui acaba la universitat hauria de dominar –com a mínim– un instrument musical. Per descomptat, no distingia entre sabers (ciències o lletres). La seva mentalitat, com s'intueix, prové d'altres latituds. Unes coordenades que conformen la insigne tradició centreeuropea. Trígon afaiçonat per Viena, Praga i Budapest.
Certament, l'actual crisi arrenca de menystenir i defenestrar el camp humanístic. Les humanitats, inclosa la música clàssica, pateixen una davallada de repercussions insospitades. Avui, la piconadora neoliberal segueix –malgrat múltiples avisos i algunes resistències: com ara, aquestes vetllades musicals– el seu curs triomfant. En aquest sentit, la història rau explícita: per a sortir de l'atzucac, cal tocar fons i florir novament. Fixem-nos, per exemple, com un ampli període de foscor va suscitar l'esplèndid Renaixement: qui, a la vegada, begué del massiu grecollatí.
Així les coses, no podem defallir. Toca perseverar. Una actitud que s'aferma en mostrar les virtuts de les humanitats. Nuccio Ordine, catedràtic de literatura italiana, ha escrit un manifest suggeridor al voltant dels studia humanitatis. Ja el títol no té bocinalla: L'utilità dell'inutile (Bompiani, 2013). L'autor, murri de mena, capgira els conceptes habituals: elogia allò considerat inútil i blasma allò etiquetat d'útil. A la mateixa contracoberta, Ionesco dixit: «Si on ne comprend pas l'utilité de l'inutile, l'inutilité de l'utile, on ne comprend pas l'art ; et un pays où on ne comprend pas l'art est un pays d'esclaves ou de robots, un pays de gens malheureux, de gens qui ne rient pas ni ne sourient, un pays sans esprit ; où il n'y a pas l'humour, où il n'y a pas le rire, il y a la colère et la haine». Llegit això, la utilitat de la música clàssica (aquí, també caldria recordar l'avís d'Steiner: «Sabemos que un hombre puede leer a Goethe o Rilke por las noches, que puede tocar a Bach y Schubert, e ir tranquilamente a trabajar en Auschwitz por las mañanas») esdevé palmària: ens acosta a la dignitas hominis. Altrament dit: assolim, si volem, una humanitat més humana.
En aquest sentit, hem d'estar contents que encara hi hagi jovent seduït per la cítara d'Apol·lo o bé per la flauta d'Euterpe. Sens dubte, sembla un miracle –només a l'abast d'aquestes divinitats– veure una colla d'adolescents (pedagog, inclòs) fluir en autèntica harmonia. Faria bé la universitat de prestar més atenció a aquests ancoratges, atès que allò inútil –paradoxalment– acaba sent el més útil per a trencar el coll d'ampolla on som ara.
Tot plegat, una feina de titans.
