Tensions i confiança

"El creixement intens de la demanda de llocs escolars i de docents en els darrers deu anys genera tensió"

Tenim un sistema educatiu sotmès a més tensions de les desitjables i
fins i tot de les raonables. Dues d'aquestes tensions, entre d'altres,
són molt rellevants: la primera, quantitativa, es deriva del creixement
intens de la demanda de llocs escolars i de docents en els darrers deu
anys com mai no l'havíem conegut a Catalunya. La segona, qualitativa,
s'expressa en la insatisfacció general -poc o molt fonamentada, però
molt sentida- pels resultats o per l'èxit del sistema: sobretot pels
coneixements adquirits i pels valors assumits i practicats
majoritàriament. Aquesta percepció genera la satisfacció o la decepció
de les expectatives legítimes dels seus usuaris: de nois i noies, de
famílies, de professionals de l'educació que, cadascú des de la seva
perspectiva, aspira a una bona realització personal i una positiva
integració laboral i social del jovent; però també d'empreses i
d'institucions, que, sigui per raons econòmiques, socials o culturals,
necessiten cada vegada més persones joves ben formades.

Podem considerar aquestes dues grans tensions com el marc en el qual
emergeixen i s'entén el sentit dels principals reptes que té el nostre
sistema educatiu. Si n'intentem una resumida enumeració, ens trobaríem
amb aquests com a principals: un repte essencial de futur, el de la
formació inicial dels docents de tots els nivells, lligat a la reforma
europea dels estudis universitaris, que garanteixi que la majoria dels
millors estudiants valoren la funció docent -també perquè sigui
socialment valorada- i que se'ls prepara amb alta exigència i qualitat.
Un repte essencial de present -fins que aquests arribin al sistema-, el
reforçament de la qualitat del servei docent actual, per via de
formació continuada, i per via de reconeixement d'autonomia, de
responsabilitat i condicions de progrés professional, dels actuals
docents. Un repte immediat i sostingut de cohesió interna del sistema,
entre ensenyament públic i privat concertat, que es basi en l'equitat
real, el compromís amb la idea de servei públic i unes condicions
homòlogues d'escolarització, de treball i de rendiment. Un repte
permanent i exigent de compromís amb objectius formatius nuclears, com
la capacitat multiforme de comunicació dels nostres estudiants, la
incentivació d'interès pel mètode i gust pel saber científic, la
formació de la sensibilitat estètica i el respecte ètic, la pràctica
d'estils de responsabilitat convivencial i cívica. I un repte radical
de molta més articulació entre l'educació i la vida, on el paper de les
famílies, la ciutat i el teixit economicosocial i institucional té
funcions transcendents.

Finalment i principalment, el gran repte de la confiança, que és
aparentment difús, però totalment decisiu, perquè afecta l'actitud de
fons de tots els agents del sistema. En una concepció no reduccionista
de l'educació, aquests agents són molts i molt diversos, no només nens
i docents. La crisi de confiança entre tots els agents ha estat massa
persistent i fonda i, atès que l'educació és de les tasques més
genuïnament humanes, per humanitzadora -i per això s'hi han de dedicar
les millors persones-, no és possible reorientar el sistema cap al seu
èxit si no és en un clima de renovació de confiança autèntica, positiva
i tranquil·la. Confiança dels docents en ells mateixos i entre ells i
les famílies, de les famílies vers la seva mainada i els docents, dels
nens i nenes amb els seus docents i famílies, dels representants
socials i polítics envers les comunitats educatives i d'elles envers
tot el seu entorn.