Sud-Àfrica avui: la necessitat de l’educació intercultural per a lluitar contra la xenofòbia

“El meu pare diu que no em deixarà morir”. Sóc testimoni d’aquestes paraules d’un nen del Congo de cinc anys que assisteix a un centre d’educació infantil de Sud-Àfrica. Diu això dies després de l’inici dels violents atacs contra estrangers a la ciutat de Johannesburg, que han començat a propagar-se a altres parts del país. Aquest nen de curta edat, amb els seus pares i els seus dos germans bessons petits, tenen l’estatus de refugiats després d’haver deixat el seu país per a escapar de la violència que ara torna a amenaçar el poc que han aconseguit construir en aquest nou país que ara és el seu.

Aquests incidents es van esdevenir mentre em trobava a Sud-Àfrica realitzant un treball de camp a diversos centres educatius. En una altra escola, un parell de pares de famílies locals van decidir treure’n els seus fills quan dos nens d’Angola d’entre quatre i cinc anys d’edat van ser admesos al centre. La responsable però em diu no estar disposada a discriminar en relació al país d’origen dels nens i, per tant, prova de treballar amb els pares locals per tal de neutralitzar les seves actituds discriminatòries.

La realitat és que molts dels centres d’educació infantil sudafricans compten amb una àmplia diversitat d’estudiants, tant en la seva vessant ètnica com cultural, lingüística i religiosa. Aquesta realitat no és molt diferent a la que podem trobar a molts llocs del món, inclosa Catalunya, un país que ha estat testimoni de l’arribada massiva d’immigrants en els darrers anys i això, a l’escola, no sempre s’ha traduït automàticament amb un guany en la comprensió, el respecte i la integració social. En el cas de Sud-Àfrica, els nous immigrants esdevenen objectius fàcils per mostrar la pitjor cara de molts dels residents autòctons. Amb aquests atacs xenòfobs, tot el que el govern de Nelson Mandela va aconseguir després de 1994 sembla perillar.

Hi ha més de cinc milions d’estrangers que viuen a Sud-Àfrica, principalment arribats de Zimbabwe, Moçambic, Malawi, Angola, Congo, Somàlia i Nigèria; molts d’ells han escapat d’una mort segura als seus països d’origen. Fins avui, cinquanta-sis persones han mort i hi ha molts ferits com a conseqüència dels atacs, mentre que milers de persones han fugit de nou cap a Moçambic i Zimbabwe. Més de vint-i-vuit mil homes, dones i nens s’han refugiat en espais provisionals habilitats a les comissaries de policia, sales comunitàries i esglésies. Tot i que l’objectiu són els estrangers, els límits són difusos i alguns autòctons també han estat objectiu de la violència al ser acusats de tenir orígen estranger. Avui els principals perseguits són els shangaans de Moçambic (tot i que la tribu Shangaan se situa també a la província sud-africana de Limpopo), els zimbawesos i els malawians i potser demà ho seran també els paquistanesos, xinesos i segurament tots aquells que no siguin de la mateixa tribu ètnica que els autors materials d’aquesta violència. No sempre és fàcil de definir el nivell d’estrangeria. En tot cas, sempre que algú està sent atacat, és tota la societat en el seu conjunt la víctima dels atacs. Els sudafricans s’han escandalitzat per les actituds xenòfobes que ham impulsat a alguns dels seus compatriotes a la violència, i molts han reaccionat implicant-se activament en les tasques d’alleugeriment del patiment de les víctimes dels atacs. Són les persones que condemnen la violència tot desafiant els prejudicis i la discriminació que s’adreça als immigrants, els refugiats i a qualsevol col·lectiu que es catalogui com “els altres”.  +

Com es desprèn del relat que inicia aquest article, ni tan sols els més joves poden escapar del que està succeint. Aquesta crua realitat impregna la seva vida quotidiana, el que pot provocar danys emocionals incalculables. És hora d’aplicar programes específics d’educació intercultural a les escoles, ja des de l’etapa més primerenca. La UNESCO (2008) emfatitza que “l’educació intercultural implica proporcionar a tots una educació de qualitat que reconegui la diversitat cultural, fomenti el coneixement i la comprensió de l’altre, el respecte i els valors del pluralisme, la tolerància i la solidaritat”. Els programes aplicats en els centres d’educació infantil haurien de disposar dels mitjans per a implicar a pares i educadors en aquest procés, i els haurien d’ajudar a comprendre la forma com les seves pròpies creences i actituds influeixen en la visió de la vida dels seus fills. A més, la promoció de la comunicació intercultural a les escoles possibilitaria, a ben segur, la formació d’aliances que garantirien als infants la seva preparació per a viure en un context divers.

Els futurs programes d’educació intercultural han d’incidir significativament en el pla d’estudis i no convertir-se en simples mostraris de la varietat culinària o de la vestimenta folklòrica. Allò essencial no és que tothom assumeixi els mateixos valors, sinó que es puguin compartir alguns de fonamentals, com el respecte i l’obertura cap els altres. Un país com Sud-Àfrica, tan fortament marcat per l’apartheid, ara, pel tremor a la violència, no pot fer passes enrere en el reconeixement de la diferència –sigui lingüística, religiosa, cultural o ètnica-. S’han aconseguit moltes coses des del 1994. Tanmateix, la integració social encara no ha reeixit del tot. Un dels canvis fonamentals que han d’esdevenir-se en el sistema educatiu, i en la societat sudafricana en el seu conjunt, és l’assumpció de valors que propicien els contextos pluriculturals. Entre ells, el reconeixement que tothom, sigui quin sigui el seu origen, ha de poder viure en dignitat. Però perquè això sigui una realitat, el canvi ha de començar en els primers anys, abans que els nens hagin interioritzat qualsevol actitud o creença que vagi en contra de l’expressió zulú umuntu ngumuntu ngabntu (“una persona és una persona gràcies a les altres persones”).