Sobre l’editorial “Un altre pacte?”
Cert que una nova llei d’educació estatal podria fer sobrera la de Catalunya. Sembla, però, que la proposta del ministre és una altra –i més voluntariosa que realista-, en aspirar a un “pacte” educatiu d’una majoria parlamentària –dos terços- per tirar endavant les reformes educatives des de l’Estat. I això, d’aconseguir-se, no cal dir que donaria estabilitat a un àmbit essencial de la vida política i ciutadana –i econòmica, per la relació directa i immediata amb el món productiu- com és l’educació. Fins i tot, en el context europeu, seria desitjable un projecte seriós compartit –una mena d’esqueletatge o plataforma bàsica- per dotar als sistemes educatius propis de cada país, d’una “homologació” en l’ensenyament no universitari, a l’estil de com Bolonya ho està promovent per al superior.
Un tal planejament no hauria de ser incompatible amb les iniciatives d’autogovern dels territoris –cas de Catalunya- que en tenen vocació, característiques socioeconòmiques singulars i llengua pròpia –bé que això en deixaria fora uns altres, com el País Valencià i les Illes, del mateix àmbit, però més vinculats al centralisme estatal-. I, en tot cas, el marc europeu podria ser un referent equilibrador, si l’Estat s’ancorava massa cap a esquemes uniformitzadors “nacionals”.
Fora d’això alguns som pessimistes al respecte, només en recordar que, a Espanya, les lleis educatives bàsiques o orgàniques, fins ara promulgades han estat: o promogudes pel centre-esquerra amb el suport de totes les forces polítiques, a excepció de la dreta o a l’inrevés: promogudes per la dreta i aprovades només pels seus vots, en oposició a la resta de totes les altres forces polítiques parlamentàries. A això cal afegir que temes tan elementals i bàsics com el tractament de la religió com una assignatura no ja no curricular –com molts cristians i la majoria dels no creients defensem-, sinó no avaluable, ha comptat amb el rebuig explícit i la declaració de “guerra” de la CEE i la complicitat entusiasta d’aquella dreta. O amb el rebuig paral·lel –de la dreta i la cúpula episcopal- a una matèria obligatòria i avaluable –amb la que molts cristians, a més de la majoria dels no creients, estem d’acord- d’història de les religions i del pensament agnòstic –que ara hi cabria perfectament en Educació per a la Ciutadania-. O amb el feixuc tema de la concertació econòmica d’uns centres –majoritàriament pertanyents a l’església catòlica-, que no sempre es comporten com s’escauria a la seua condició de mantinguts amb fons públics, en qüestions com el de l’acceptació de la població immigrada, proporcionalment amb els de titularitat estatal o la discriminació inconstitucional per sexes o els processos de matriculació poc ajustats a la normativa etc.
Si, a més, aquell sector conservador ja des de bon començament –atiant el malestar comprensible, però no argumentable, del professorat de secundària procedent de l’antic batxillerat- ha combatut la perllongació de l’escolaritat fins als 16 anys, exhibint el seu classisme excloent i ara front al “globus sonda” del mateix Gabilondo de perllongar-la encara més i fins als 18 anys, s’ha mantingut ambigu, se’m fa poc creïble que es puga avenir a cap pacte –fora que veja la porta oberta a concertar els centres de secundària religiosos, majoritàriament de batxillerat, precisament-
Tot això sense comptar que, amb pacte o sense, el sectarisme –que no el partidisme que seria legítim- d’alguns governs autonòmics –a nosaltres ens toca de prop el “valencià”, encara que n’hi ha d’altres- pot arribar a boicotejar qualsevol iniciativa del govern de l’Estat, per més raonable i “pactada” que siga. I clar, com sol passar, entretinguts en els prolegòmens, no hem analitzat les propostes del ministre que és el què caldria...
