Sobre l’article “Directors de centre, lideratge i competències emocionals (I)“

Cal forçar al màxim el marc normatiu de la LOE per tal d’avançar cap a una direcció escolar professional, per moltes raons:
És una anomalia dins els models directius europeus i mundials, tots ells professionals. El nostre model està basat en el portuguès, fruit de la Revolució dels clavells (1974), que va voler acabar amb tot el que fossin jerarquies . És democràtic, sí, però no més que els models professionals de països com: França, Gran Bretanya, Alemanya, Suècia, etc.  La conclusió és òbvia: tenim un model únic per capdavanter o  bé per exòtic i marginal? És casual que Espanya i Portugal, els únics que tenen una direcció no professional, siguin a la cua de les classificacions educatives internacionals?

És un model que busca la seva legitimitat afirmant que és “participatiu”, però resulta que més de la meitat dels directors són nomenats a dit per l’Administració, per manca de candidats. On és la participació, la democràcia i la transparència?

La manca d’una direcció estable, professional, fa que hi hagi un buit d’autoritat, que fomenta les actuacions individualistes del professorat. Així és molt difícil treballar en equip, de manera coordinada, per assolir objectius compartits.

El més greu: tenim un model directiu que no pot incidir en allò més important en  un centre educatiu: els processos d’ensenyament-aprenentatge. No té mecanismes per compensar els professors més actius i innovadors, ni per sancionar els més passius o ineficients. No pot establir fites per millorar els resultats dels alumnes i mesurar-les. En definitiva, no pot exercir un lideratge que incideixi en la millora de la qualitat del centre.

Conclusió: si volem millorar la qualitat del nostre sistema educatiu, cal modificar, entre d’altres coses, el model directiu, orientant-lo cap a una professionalització basada en el lideratge pedagògic, capaç de millorar la qualitat educativa dels centres.

El desplegament de la LEC és una oportunitat històrica per fer-ho.