4 setembre 2008
Gemma Elias, mestra de l'escola Tecnos de Terrassa

Sobre l’article de Francesc Xavier Moreno “La vacuna emocional”

Estic totalment d'acord amb l'article sobre la vacuna emocional. Personalment, he pogut comprovar com l'optimisme i l'esperit de superació són una veritable vacuna. Aquest setembre farà sis anys que em van diagnosticar un càncer i vaig haver de passar per una intervenció quirúrgica amb les corresponents sessions de quimioteràpia, radioteràpia i tots els efectes secundaris que se'n deriven. En aquell moment tenia 39 anys, dues nenes de 6 i 10 anys i el món em va caure a sobre.

L'oncòleg que em portava em va aconsellar que anés a veure una psico-oncològa  experta en ajudar al malalts de càncer i així ho vaig fer. La primera cosa que em va dir és que el 50% de possibilitats de curar-me i de fer més suportables els efectes secundaris depenien de mi mateixa i de com ho afrontés, especialment del meu estat d'ànim i de la meva actitud. Em vaig llegir un llibre que em va recomanar i que em va acabar de convéncer del tot. Vaig afrontar la malaltia com un repte i amb l'ajut del meu marit que sempre es mostrà optimista, puc dir que hores d'ara estic totalment curada.
Aquest només és un exemple dels molts entrebancs que se't plantegen al llarg de la vida siguis adult o infant. Els nostres alumnes comencen de ben petits a haver de viure al seu entorn situacions per les que no estan preparats: separacions traumàtiques dels pares, violència familiar, depresions, estress, ansietat o malalties en els adults que els envolten, etc. Altres nens i nenes pateixen ells mateixos situacions de por, angoixa, inseguretat o a l'inrevés, d'egocentrisme exagerat, d'incapacitat de tenir en compte els altres, de competitivitat mal entesa, etc. Moltes vegades els adults no saben com resoldre els seus problemes i menys ajudar als fills a trobar la manera d'afrontar els seus.
A les entrevistes amb les famílies de l'escola veus pares i mares desorientats, no volen que els seus fills se sentin frustrats, els disculpen constantment, mentenixen per ells, compensen les hores que no poden passar amb ells amb excessos de consumisme, els sobreprotegeixen de tot, no els deixen anar sols a l'escola, els compren mòbils amb 8 o 9 anys (diuen que així sempre els poden localitzar), no confien en ells i en les seves capacitats (cada vegada hi ha més nois i noies d'ESO que es queden a dinar a l'escola tot i viure a prop de l'escola i tenir una edat suficient per fer-se el menjar), els ho donen tot sense exigir-los res a canvi i quan finalment admenten que el nen o la nena té un problema no saben com recuperar una autoritat que han perdut o que mai han exercit.
Realment fa falta una vacuna emocional, una vacuna que segurament ja haurien d'haver rebut els qui ara formen la generació de pares i mares. Ara bé quina hauria de ser la seva composició ? Al vostre article apunteu alguns dels ingredients, intentaré afegir-ne algun més.
COMPOSICIÓ DE LA VACUNA EMOCIONAL
  1. Un munt d'optimisme
  2. Un grapat de capacitat de decisió
  3. Un parell de quilos de capacitat d'aprendre dels errors
  4. Un litre de capacitat d'assumir les conseqüències dels propis actes
  5. Una galleda de força de voluntat i d'esforç.
  6. Un pou de paciència
  7. Un paquet de constància
  8. Una ampolla d'autocontrol
  9. Una caixa de confiança en un mateix i en els altres
  10. Una paperina de responsabilitat
  11. Una tona de ganes d'aprendre i de ser millor persona.
Segurament hi ha molts altres ingredients que també anirien bé. Si hi seguim pensant potser arribarem a trobar la vacuna ideal.