Sobre els uniformes escolars i altres tabús

En tots els àmbits de la vida hi ha tabús que cal superar si es vol avançar en el camí del progrés, i l’educació no és una excepció. No em refereixo a superar qualsevol cosa que hagi estat en el passat sinó a poder analitzar els temes amb serenor, sense que per al sol fet d’anomenar-los hagi de significar rebre un qualificatiu desagradable.
Una història personal, si em permeteu. Aquest passat mes d’agost, en una roda de premsa convocada per presentar un curs sobre valors i educació a la Universitat del País Basc, un periodista em preguntà què es podia fer per evitar l’afany de consum que tenen els infants d’avui, manifestat en el desig de vestir roba de marca, tenir telèfon mòbil, etc. En la resposta vaig dir que el tema de la roba era eminentment familiar però que l’escola, d’acord amb la família podia col·laborar en rebaixar la pressió pel consum si es vestia un uniforme, que evités les comparacions. Aquesta idea, simplificada com solen fer els mitjans de comunicació, la va difondre una agència de notícies amb el meu nom i així em vaig veure immers en un debat no buscat. Ara, però, voldria ampliar-la i matisar-la perquè estic convençut que pot ser una solució acceptable per a moltes famílies i escoles. Els uniformes no són la solució al consum, naturalment, però un tema tan complex demana mesures diverses, entre elles pot ser implantar els uniformes a les escoles. Per què? Hi ha tres arguments bàsics per defensar els uniformes a l’escola:

• Encara que no del tot, evita les comparacions odioses entre els alumnes que vesteixen roba de marca i cara i els que no poden fer-ho. És clar que vestir amb roba cara i de marca als infants és una forma de fomentar-los el consum de manera primerenca. D’altra banda, si no es fa l’estalvi podria ser considerable.
• Al tenir un uniforme que posar-se cada dia, els pares s’estalviarien la “batalla” diària que han de lliurar sobre què vestir; la qual cosa no és gens menyspreable a l’hora de les bones relacions pares-fills.
• L’uniforme evitaria certes indumentàries totalment inadequades per anar a l’escola, sigui perquè són més pròpies de la platja, sigui perquè són una ofensa al bon gust i al respecte que es deu als altres. No oblidem que ens vestim per a les altres persones. Melics i panxes enlaire en jovenetes ja ben desenvolupades, pantalons d’esport i pams de calçotets en els nois no tindrien lloc a les escoles, on es va a estudiar i no a exhibir-se.

 

Se’n podrien afegir altres raons més per defensar els uniformes, com el sentit de l’equitat social que comporten, el de pertinença a una institució, etc. Però crec que ja n’hi ha prou amb el que està dit.

I quin tipus d’uniforme? Aquí és on cal trencar els antecedents i no pensar forçosament amb una bata de ratlles ni amb una faldilla de quadres o una americana amb escut heràldic al pit. Un uniforme pot ser, senzillament, uns pantalons o una faldilla d’un color determinat, amb una camisa, un jersei, etc. Aquella indumentària que conjuntament acordin pares i mestres, que sigui còmoda i econòmica i compleixi els objectius que es proposen amb la seva adopció. Això no és ser retrògrad, ni franquista, ni .... no cal seguir.

Veure als alumnes com a víctimes perquè se’ls imposa un uniforme és una falta de sentit comú i una ofensa pels molts professionals que el vesteixen tot el dia com a part de la seva feina, i no em refereixo precisament als militars. D’altra banda, si es compten els dies i hores efectives d’escolarització es veurà que el temps on no cal dur l’uniforme és molt més ampli que el temps de dur-lo posat.

Hi ha altres tabús que ens convindria revisar, certament. El tema del tuteig als mestres, la participació efectiva dels pares en les escoles, el sistema de nomenament dels directors en els centres públics, l’avaluació efectiva del professorat interí, etc., en són exemples de qüestions intocables i així ens van les coses. Reitero que ja ha arribat el moment que les qüestions educatives les encarem amb una visió actual, sense necessitat de referir-nos a temps passats, cada vegada més allunyats de la nostra realitat, perquè nous temps plantegen nous desafiaments i hem d’abastir tots els recursos al nostre abast.