Si volem educar, pensem en el futur

Sovint la successió dels cursos escolars, i les circumstàncies sempre canviants amb les seves urgències associades, ens impedeixen disposar del temps i els espais escaients per a la reflexió de caire menys conjuntural i de llarga mirada.

 

I l’educació de les futures generacions, si una exigència comporta, és la que siguem capaços, amb més o menys encert, de prefigurar el futur donat que eduquem per a un projecte, per a una fita, per a un determinat model de persona en una imaginada societat a avenir. Naturalment ningú sap com serà el futur si l’albirem a unes dècades vista, és a dir, al temps on els actuals alumnes que es troben ara al sistema educatiu esdevinguin adults amb la corresponent responsabilitat d’exercir com a ciutadans amb plenitud de drets i deures.

Sovint encarreguem a l’escola multitud de tasques que tenen més a veure amb el pòsit del nostre passat (indispensable), i amb inèrcies acumulades per la pròpia tradició escolar (discutibles), que no pas amb l’anàlisi acurada d’allò realment significatiu, per necessari i convenient, que hem de garantir als futurs ciutadans.

Però com ho hem de fer això? Com podem discernir l’escola d’ara, al servei del futur, deslliurant-la de la motxilla de la tradició i els interessos seculars vinculats amb el procés d’escolarització de les nostres societats dels darrers segles? Dit d’una altra manera, qui serà capaç d’esporgar, no només el currículum sinó la cultura escolar heretada, quan aquest procés forçosament haurà de contradir multitud d’interessos (a ben segur legítims) tant politicoadministratius, com gremials i corporatius diversos? Qui, i amb quina legitimitat, podrà asseverar que allò que ha estat contingut indiscutible de l’escola des de “sempre”, ara i en funció del futur que albirem ja no resulta imprescindible? Repetim-ho, no només ens estem referint als continguts disciplinaris, sinó a les pròpies tradicions organitzatives de l’escola i administradores del sistema educatiu (horaris, espais, composició de grups-classe, model funcionarial, formació inicial i permanent, servei d’inspecció, gestió burocràtica, etc.).

Ja fa uns anys que s’ha posat de moda l’expressió “un altre món és possible”. Quan va sorgir tenia un punt romàntic i utòpic. Amb l’actual conjuntura mundial passa a tenir-ne un significat gairebé imperatiu. Fa molts anys, a finals del XIX i principis del XX, nombrosos pensadors i pedagogs formularen noves teories i portaren a terme pràctiques pedagògiques innovadores sota el nom d’Escola Nova. Pensaven, llavors, que una altra escola era possible, una que per a ells havia de ser “nova”. Amb el pas del temps molts dels seus postulats i plantejaments pràctics els hem incorporat a la nostra tradició escolar. Tot i així, molts continuem reivindicant que una altra escola haurà de ser possible donat que ens situem a la segona dècada del segle XXI i en un món que es transforma amb una rapidesa del tot inimaginable. En aquest món sotmès a l’obsolescència permanent l’escola no és precisament una institució alleugerida de condicionants i rutines que pugui resistir de forma adaptativa als vaivens a què l’empeny el  futur. Al contrari, molts dels aspectes que en certs moments històrics hagin pogut jugar al seu favor, per oferir-li una estructura sòlida a mercès dels vents de les modes efímeres, ara podrien convertir-se en uns condicionants molts rígids que impedeixin la transformació que requereix l’educació del futur.

En tot cas, el que volem dir és que ens cal encarar una reflexió profunda i valenta, sense hipoteques de cap índole, per analitzar quins han de ser els instruments imprescindibles que una institució educativa, que s’adreça a tota la població, ha de poder garantir durant el procés d’escolarització de les generacions que seran adultes a la meitat del segle XXI. Potser la conclusió d’aquesta anàlisi serà que ens cal un altre tipus d’institucions o instruments, més alleugerits d’hipoteques, i que permetin preparar el futur ja des d’un present al servei d’aquest futur i no des de les servituds del passat. Llavors serà l’hora d’analitzar objectivament si l’escola, com a institució, encara pot ser útil per a aquest objectiu, encara que sigui transformant-la en profunditat o, si pel contrari, arribem a la conclusió que és irreformable i a-funcional per a la preparació dels nostres joves atenent el tipus de futur que hauran de viure.

Sabem que aquest tipus d’anàlisi s’escapoleixen dels temes d’actualitat que ens preocupen i ocupen curs rere curs, però estem convençuts, des d’Edu21, que aquests altres espais de reflexió cada vegada s’evidenciarà més la necessitat de pensar-los, crear-los i dotar-los d’operativitat. Sense pensar el futur és impossible educar.