Ser competent no és només ser capaç

Si un terme ha estat repetit últimament amb escreix en l’àmbit educatiu és el de les competències. No obstant, malgrat la seva freqüència d’us, el sentit amb el que ha estat utilitzat no sempre ha estat clar, ben explicat i sovint ha generat controvèrsia i confusió.
La introducció d'un terme nou i de l'enfocament basat en competències no té per sí sol cap poder màgic d'avenç educatiu, a menys que a aquest canvi de concepte se li vulgui donar una intencionalitat de fons i es converteixi en un símbol. Llavors aquesta paraula significa alguna cosa més i es pretén que el terme de competència es converteix així en un motor de canvi i millora educativa.

El pensament que justifica el plantejament de currículum basat en competències té a veure amb la presa de consciència de que l'educació formal ha estat i segueix sent massa acadèmica, i que prepara insuficientment als joves perquè puguin viure una vida més plena com a subjectes, com a ciutadans i per a la seva integració al món del treball, així com perquè puguin seguir aprenent durant tota la vida.

Algunes de les línies de canvi i millora que es poden impulsar aprofitant el clima favorable d’un currículum basat en competències poden ser el passar d’una ensenyança més centrada en l’acumulació de sabers a una ensenyança per actuar; d’una preocupació de preparar per al nivell educatiu superior a preparar per a la vida activa fora del sistema escolar; d’un docent que se sent propietari de la seva matèria al coeducador que participa des de diferents àrees en l’assoliment de les competències; d’una escola tancada en sí mateixa a una escola oberta a l’entorn social amb una perspectiva de l’aprenentatge que inclou la interacció i el context .

D’altra banda, cercar una definició de competència no resulta gens fàcil atès que n’existeixen moltes i diferents i, a més, inclouen dins de la mateixa, uns altres termes igualment polisèmics (capacitats, habilitats, coneixements...). Aquest fet posa de manifest que el concepte de competència actualment té un atractiu singular, però la mateixa dificultat de definir-lo creix amb la necessitat d’emprar-lo i, per tant, ens trobem davant d’un concepte encara en construcció.

Més enllà de la dificultat per trobar una definició de competència, és útil i necessari concretar i sintetitzar aquells punts de coincidència que apareixen en la majoria de les definicions i que ens poden ajudar a entendre millor el concepte.

La primera nota característica en el concepte de competències és que es pot considerar que inclouen un seguit de repertoris de comportaments que comporten tot un conjunt de coneixements, procediments i actituds combinades, coordinades i integrades, en el sentit que l'individu ha de saber fer i saber estar per a la tasca que se’l sol•licita. El domini d'aquests sabers el fan capaç d'actuar amb eficàcia en situacions professionals.

De fet, força definicions ressalten la possessió i domini de tals característiques de forma integral per arribar a ser capaç de disposar de la capacitat de saber actuar. Estem davant un equipament o uns recursos necessaris per a una activitat.

Per això, arribem a la idea que les competències impliquen les capacitats, sense les quals és impossible arribar a ser competent perquè, una cosa és ser capaç i una altra ben diferent és ser competent.

Les competències no són reductibles només als sabers o al saber fer, per tant, no són assimilables a allò après a la formació. Tenir unes capacitats no significa ser competent. És a dir, la competència no recau en els recursos (capacitats) sinó en la mobilització d’aquests mateixos recursos i per tant, els comportaments són observables en la realitat quotidiana de la mateixa activitat (i en situacions d'avaluació). Per ser competent, doncs, cal posar en joc una sèrie de recursos. Saber, a més, no és tenir, és utilitzar.

En qualsevol cas, caldria superar una interpretació simplista de la mera aplicació de sabers. Un docent, per exemple, des d'aquesta òptica, no pot reduir-se a l'aplicació directa dels principis, teories o lleis de l'ensenyament i aprenentatge d'un context a un altre sense més. Passar del saber a l'acció és una reconstrucció: és un procés amb valor afegit. Posant en pràctica la competència és com s'arriba a ser competent.

Encara hi ha un altre element diferenciador que distingeix la capacitat de la competència i que a simple vista pot resultar irrellevant. El saber fer a què fem al•lusió no és un saber imitar, no és un saber aplicar rutinàriament els recursos dels sabers propis de l'individu sinó que el saber a què ens referim és un saber actuar des de i per a la pràctica, projectant els sentits i encadenant tot allò que requereix i on l'execució d'un grup d'actuacions està en relació amb unes altres.

La competència exigeix saber encadenar unes actuacions i no només aplicar-les aïlladament. Fins i tot en alguns casos, des d'aquesta perspectiva, podem concloure que saber actuar sigui, precisament, no actuar. Una bona reacció davant una situació problemàtica pot ser precisament no intervenir.

Una educació en base a competències ha d'anar més enllà de transmetre sabers i destreses, ha de pretendre incrementar la capacitat de les persones i incloure aspectes culturals, socials i uns valors que permetin als nens i nenes actuar i desenvolupar-se de la forma més eficaç possible atenent al seu propi context.