Sentència i educació
"Quina formació volem per als nostres fills, la que nosaltres decidim o la que dictin altres? Ha arribat l'hora de proclamar que també, quan hem de definir quina escola i quina formació volem per als nostres fills, la decisió correspon als ciutadans de Catalunya”
Ara que Catalunya començava a desplegar per primera vegada una llei
pròpia d'educació (LEC), la recent sentència del Tribunal
Constitucional potser ens obligarà a haver de repensar l'estratègia de
supervivència i avenç nacional del nostre sistema educatiu. Caldrà
avesar-se novament a conviure entre l'equilibri, la norma i la gosadia,
com hem fet en molts altres moments de la nostra història, per
continuar sent fidels al país i per preservar, al mateix temps, el
nostre actiu més preuat: disposar d'una sola comunitat educativa a
Catalunya.
Tanmateix, això ens obligarà a actuar amb
intel·ligència. La sentència interpreta a la baixa aspectes
lingüístics, competencials, de finançament... que possiblement
incidiran directament o indirecta sobre la LEC i el seu previst
desplegament normatiu. La LEC ja ha estat afectada per un requeriment
previ d'incompetència que el govern central va dirigir contra alguns
dels seus aspectes cabdals. Com a conseqüència es va signar un Acord de
la Comissió Bilateral Generalitat-Estat (BOE de 10 de maig) que
contenia una sèrie de plantejaments a la baixa d'algunes competències
de la llei catalana.
Ara ens trobarem amb la sentència detallada
del Tribunal Constitucional, que farà segurament una lectura
restrictiva en un seguit d'articles estatutaris. Confiem que aquests
aspectes interpretatius no alteraran substancialment el model
lingüístic que ha reeixit al sistema educatiu català durant els darrers
anys perquè, precisament, és ara quan necessitem donar un nou impuls a
l'ús social –i no només acadèmic– del català a les nostres escoles i
instituts. Així mateix, l'autonomia de centres que impulsa la LEC es
podria veure afectada per una relectura que tornaria a donar
preeminència a la LOE en relació a la LEC, la qual cosa afectaria per
exemple la competència curricular dels nostres centres educatius, i
podria deixar afeblida la seva capacitat per gestionar els objectius,
els continguts i les formes organitzatives de l'ensenyament.
És
possible que si la sentència tanca més el ventall interpretatiu de
l'Estatut, tota iniciativa ambiciosa que vulgui aprofundir en el
denominat model educatiu català podria topar amb la restricció de la
norma i amb la inseguretat jurídica que se'n deriva. Aquests factors
actuarien com a autèntics agents dissuasius davant qualsevol intent per
aprofundir el marc competencial educatiu. En uns moments en què
necessitem avançar envers propostes que parteixin de la nostra realitat
econòmica, cultural, empresarial... per bastir un sistema formatiu
capaç de generar el capital humà que requerim com a país, ens podem
trobar amb una legislació educativa en part emmordassada.
En els
períodes històrics crucials d'un poble, en aquells espais de cruïlla on
les decisions preses poden conduir a escenaris de futur molt diferents
per als nostres fills, cal saber actuar amb clarividència, audàcia i
valentia. Cal preguntar-se: quina formació volem per als nostres
descendents? La que nosaltres i ells puguem decidir, o bé la que
tutelaran aquells que se senten impel·lits a escriure una vegada i una
altra que només existeix una indissoluble nació espanyola? Potser ha
arribat l'hora de proclamar que també, quan hem de definir quina escola
i quina formació volem per als nostres fills, la decisió correspon als
ciutadans de Catalunya, és a dir, la decisió ens pertany només a
nosaltres.
