Segregats a l’aula

Sempre he tingut dubtes sobre els efectes d'aquest model. Pensava en com hauria influït en la meva autoestima el fet de figurar en el grup C, i si això m'hagués ajudat a remuntar o a caure. Però alguns docents em deien que si bé no era la solució ideal, almenys era una solució. Doncs bé, en un debat sobre fracàs escolar que vaig tenir l'honor de moderar al Palau Macaya, dins del cicle Debats de RecerCaixa, vaig poder comprovar que la qüestió no està, ni molt menys, tan clara com sembla.

Comencem pel context. És cert que hem fet un gran salt. Hem passat d'una mitjana d'escolarització de la població adulta de 4,6 anys el 1960 a un 9,6 el 2010. Però encara tenim una taxa de fracàs escolar del 21,9% entre els 18 i els 24 anys, la més alta de la UE i gairebé el doble de la mitjana comunitària, que és de l'11,1%. Cal preguntar-se què passa dins i fora de l'aula perquè aquest indicador segueixi sent tan negatiu.

Òbviament influeixen en primer lloc els factors socials. I entre ells, un dels més determinants és el nivell d'estudis dels pares, segons ha pogut comprovar el professor Xavier Raurich en la seva investigació sobre Desigualtat, mobilitat social, esforç i educació. El fet que a Espanya el 57% de la població de 16 a 65 anys no tingui més estudis que els obligatoris —a Alemanya és el 16%— hi té molt a veure. En les famílies en les quals almenys un dels pares té estudis postobligatoris, la taxa d'abandonament escolar és del 15%. Quan cap dels dos en té —acostumen ser també les famílies amb menys renda— la taxa puja al 45%.

Aquesta és la realitat de sortida, en la qual es pot i s’ha d'intervenir, segons va emfatitzar Miquel Angel Essomba, comissionat d’Educació de l'Ajuntament de Barcelona, amb ajuda social. I sobre aquesta realitat incidirà el que passi dins de l'aula. Tant Pilar Ugidos, directora de l'escola pública Miquel Bleach de Barcelona des de la seva dilatada experiència pedagògica, com Javier Díaz-el Palomar des de la investigació acadèmica a la Universitat de Barcelona, han constatat que la segregació per nivells dins de l'aula no condueix en la majoria dels casos a l'èxit, com es pretén, sinó al fracàs o a l'abandonament primerenc dels que estan en pitjors posicions. En la seva opinió, l'educació compensatòria, basada en la idea que hi ha nens amb dèficits que han de compensar-se amb certs reforços en grup, ha fracassat. Els grups de nivell només funcionen per als millors. L'experiència diu que la segregació que comença als primers cursos es manté en els següents. En comptes de facilitar l'èxit, és un sistema que enquista, un camí sense sortida pels que tenen més dificultats. No és casualitat que tinguem un 30% de taxa de repetició de curs, la més alta d'Europa.

Caldria buscar en les experiències d'èxit, que n'hi ha, una alternativa a aquest model que permeti progressar tots els alumnes. Díaz-el Palomar ha investigat més de 200 experiències d'aquest tipus. La seva conclusió és que els millors resultats es produeixen en els anomenats grups interactius, que són el contrari d'estratificar els alumnes per nivells de competència. En aquestes aules interactives, els estudiants treballen en grups petits i diversos, s'ajuden entre ells amb la supervisió del docent, utilitzen l'aprenentatge dialògic i recorren a les tecnologies com a instrument per a una comprensió més profunda. En els grups interactius desapareixen les etiquetes i els estigmes i, a diferència dels grups de nivell, tots milloren tant en resultats com en convivència.

Em va semblar un debat apassionant. I me’n vaig anar amb una convicció: cal canviar els entorns d'aprenentatge. Més que polítiques compensatòries, fan falta polítiques transformadores. També dins de l'aula.