Retallar o prioritzar
En les darreres setmanes vivim sotmesos a un reguitzell d’anuncis i de decisions que ens van situant en un escenari de contenció de despesa, de supressió o ajornament de mesures que s’havien planificat en els darrers anys, quan no de retallades clares en el nivell adquisitiu de diversos professionals i empleats. El camp educatiu, malgrat el seu valor estratègic per sortir de l’actual crisi, no ha estat exempt d’aquest panorama de reajustament general.
És l’hora de fer front a la realitat que tenim al davant independentment de poder discutir les seves causes i de cercar els responsables que més han contribuït a generar l’actual situació que, per altra banda en força aspectes encara que no en tots, tenen un abast que va més enllà del nostre país. Tanmateix, a nosaltres ens pertoca analitzar la situació de casa nostra i escollir amb molta cura les prioritats que hem de definir pels propers anys amb l’objectiu de reforçar i no afeblir de cap manera el nostre sistema educatiu. Només superarem el model econòmic que en part ens ha portat a l’atzucac actual si som capaços, com a valor estratègic de país, de garantir un sistema educatiu molt més eficaç, eficient i, per tant, de molta més qualitat en relació al que tenim ara. I hem de veure què ens costa i com podem finançar-lo en temps de crisi.
La retallada del sou, tant dels funcionaris docents públics com dels professors de l’escola concertada, resulta una decisió relativament fàcil pels governs però de molt discutible eficàcia pel sistema educatiu. I això perquè aquesta mesura recau sobre un professorat en molt bona part insatisfet, desorientat i cansat de rebre constants inputs contradictoris des de l’administració. A més, en el cas del professorat de l’escola concertada, el descontent s’incrementa al no entendre que la retallada li afecti per igual quan teòricament es troba en un procés de gradual igualació amb el professorat públic segons marca la LEC. Ara, aquesta retallada encara farà més àmplia la bretxa diferencial i col·locarà a moltes escoles concertades en una situació molt difícil. S’entén doncs la protesta generalitzada i unitària de tot el sector davant aquesta mesura que, al nostre entendre, ha estat poc meditada.
Tampoc és de rebut que les retallades afectin al tancament de línies d’ESO, batxillerat o de formació professional que corresponen a ofertes adreçades a la població socialment més desafavorida. En aquesta casos els criteris purament economicistes han de ser contrastats amb els que garanteixen l’arquitectura social de les poblacions més necessitades. Tampoc sembla prudent començar a estalviar per a aquells recursos que asseguren l’atenció a la diversitat dels centres, inclosa l’atenció a la població nouvinguda però no només a aquesta. Justament aquests recursos haurien de ser els últims a retallar perquè cohesionen el sistema i impedeixen la generació d’una fractura social que després trigaríem anys a reparar com a societat.
Tot això vol dir que no podem estalviar despesa en educació? Creiem que el que podem fer –i aquí tenim molt camp per córrer– és optimitzar els recursos que tenim. I en aquest sentit podríem començar per estalviar despeses supèrflues, poc consistents i difícilment justificables en temps de crisi. Cal revisar a fons els programes de tota mena que tenim endegats, ja sigui des del Departament d’Educació en solitari o en col·laboració amb altres departaments o entitats. Tot no resulta igualment necessari o urgent. Hi ha coses que poden esperar, o fer-se a un ritme més alentit. Cal redefinir les prioritats de despesa, i les programàtiques. S’han de deixar de fer coses que busquen més el titular de premsa que l’eficàcia pràctica. Cal un pla d’estalvi del Departament d’Educació que sigui fruit d’un procés d’avaluació seriós, extern, independent i que assenyali aquelles despeses que no demostren la seva repercussió clara en la millora del sistema i començar a retallar, si cal, per aquestes.
Sense una avaluació rigorosa de tot el que s’està fent o impulsant no pot haver-hi un pla seriós de racionalització de la despesa i de redefinició de prioritats i objectius. Potser les innovacions que el Departament d’Educació va dissenyar en temps de solvència econòmica, o la pròpia dimensió de personal de l’administració educativa, ara s’han de revisar sense condicionaments electoralistes o propagandístics. Sabem, per exemple, que és molt llaminer anunciar que tots els estudiants catalans tindran un portàtil a l’aula i treballaran amb llibres digitals però això, per si sol, sabem que ni assegura la millora del sistema ni està justificat com a la màxima prioritat de les que tenim en aquests moments per a garantir els objectius educatius. Cal, ara més que mai, clarividència, honestedat, transparència i intel·ligència en aquells que han de pilotar l’educació a Catalunya. A més, tenim prou identificats els punts febles del sistema. Per tant, el nostre principal objectiu durant els propers anys ha de ser reconduir allò que no funciona i no pas maquillar la realitat amb projectes pantalla ni continuar engreixant una administració burocratizada
