Religió, llengua, sexualitat i pin parental

L’educació institucional, sobretot la que depèn del govern -dels governs-, secularment en el context de l’Estat Espanyol i, és clar, de retruc a l’àmbit català, ha sofert de forma periòdica, però constant, pressions ideològiques dels sectors més conservadors de la societat per incidir en els aspectes axiològics, morals, religiosos, sexuals i lingüístics del currículum escolar.

Les successives lleis generals sobre educació, que s’han anat proclamant des del principi de la denominada “transició democràtica”, així ho han anat constatant amb una gens dissimulada intervenció política, ara refermant l’estudi de la religió catòlica com obligatòria, ara desposseint-la d’aquesta atribució, ara introduint la denominada educació per a la ciutadania, que més tard muta en l’àmbit dels valors cívics i ètics, etc.

Paral·lelament a aquesta espècie de lluita sense fi pel paper de la religió en el currículum, que arrenca ja de la discussió de la Segona República Espanyola, es produeix una altra batalla en relació a la llengua, sobretot de l’ensenyament de la catalana. I cada vegada que l’atac a l’autogovern de Catalunya resulta convenient intensificar-lo per interessos polítics, hi veiem com es produeixen accions en contra la normalització lingüística i el model d’immersió de l’escola catalana. El darrer dels quals ha tingut com a diana la concepció de la llengua catalana com a vehicular dels centres d’ensenyament de Catalunya.

I encara, associats a aquests embats conservadors, hi trobem també gairebé sempre el pànic a una seriosa, científica, cívica i alliberadora educació sexual que pugui ser impartida a les nostres escoles; i fer-ho com a part indestriable de l’educació integral i competencial que ha d’ajudar a cada alumne poder bastir el seu projecte de vida, un projecte que l’escola ha de facilitar com a part de la seva funció orientadora a tot l’alumnat.

Per tot això no ens ha d’estranyar que l´última proposta de Vox, el denominat ”Pin parental”, es justifiqui apel·lant a un suposat dret dels pares que els hauria de permetre sol·licitar a les direccions dels centres la seva autorització perquè els seus fills poguessin no assistir a “xerrades, tallers o activitats amb càrrega ideològica o moral contrària a les seves conviccions”. Darrera d’això hi trobem prioritàriament les tres dianes esmentades: la religió, la llengua i la sexualitat.

Volen deixar sota exclusiva decisió dels pares i no de l’escola el fet de què l’alumnat pugui rebre, per exemple, una educació de cultura religiosa àmplia i plural que faciliti la comprensió dels elements del nostre context històric, cultural, artístic, antropològic, etc. i no la perspectiva -i doctrinal- d’una sola religió. O volen impedir que l’alumnat a Catalunya pugui rebre l’ensenyament amb el català com a llengua vehicular, malgrat sigui aquesta llengua la que es troba minoritzada front el castellà que ostenta una situació de preeminència a partir dels mitjans de comunicació, del món audiovisual, de les xarxes socials, etc. I pretenen impedir també que, des de l’escola, els seus fills puguin rebre una educació sexual i afectiva que contempli les diverses modalitats de viure i sentir la sexualitat, de fomentar el respecte per a totes elles i que els ajudi a construir-se la seva pròpia identitat de gènere amb llibertat i amb una visió crítica de les formes tradicionals de dominació i discriminació.

Els poders públics han de vetllar per garantir que el conjunt de la població pugui exercir el seu dret a l’educació i a l’aprenentatge de forma plena i sense excepcions. Però no de qualsevol educació i aprenentatge, sinó d’una formació i un aprenentatge que ajudi a empoderar les persones, a alliberar-les de prejudicis i de dogmes de tota mena, que les doti de capacitat de decisió, que les ajudi a esdevenir persones sanes, felices, responsables, solidàries, lliures i democràtiques. En el nostre context aquest objectiu passa, entre altres aspectes, perquè el sistema educatiu garanteixi una educació cultural àmplia i contextual, respectuosa amb la pluralitat i les creences de tothom però alhora crítica; que garanteixi també el domini de les llengües oficials tot protegint amb especial cura la pròpia del país; i que faci de l’educació sexual i afectiva un element bàsic de la formació personal encaminada a preservar i estimular l’autoestima de tothom, amb independència de la seva forma de viure i gaudir de la sexualitat i l’afectivitat.

Benvingut doncs el debat del “Pin parental” si ens permet enfortir les nostres conviccions socials, polítiques i pedagògiques en relació al paper que ha de tenir l’escola en una societat democràtica i, per tant, valedora de tots els drets humans personals i col·lectius. Drets que haurien de prevaldre sobre aquelles opcions que entrin en contradicció amb els principis que, precisament, preserven aquests drets. Una d’aquestes opcions seria la que es defensa sota la premissa d’un suposat dret de propietat parental sobre el sistema axiològic dels fills obviant que aquests, a més de fills, són ciutadans membres d’una societat que té, justament, l’obligació de preservar tots els seus drets des del naixement i al llarg de tota la vida. I una de les principals institucions socials encarregada d’aquesta tasca és l’escola les funcions de la qual no les pot delegar ni fer-ne desistiment.