Quins mestres formem?
És ben sabut que l'eficàcia i el prestigi d'un sistema educatiu es deu, en molt bona part, a la qualitat dels seus docents. Com més preparació tinguin, com més eficaçment facin la seva feina, millors resultats obtindran els seus estudiants i més excel·lents seran els centres educatius on desenvolupin llur tasca. L'aposta, doncs, per una formació inicial de qualitat dels nostres futurs docents d'educació infantil, primària i secundària esdevé una inversió de primera necessitat si volem reformar, reorientar i millorar el nostre sistema educatiu.
EN ELS PROPERS ANYS HAUREM DE SER capaços de formar excel·lents
professionals a partir d'uns prerequisits clarament demostrables
d'equilibri personal i emocional, així com de capacitat empàtica i
comunicativa, que garanteixin una relació òptima -per fluida i
satisfactòria- amb el seu alumnat. Cal dir-ho clarament: no tothom
serveix per ser mestre o professor. Per això caldrà seleccionar. I
tampoc qualsevol formació resulta adequada per formar bons educadors.
ALGUNES PROPOSTES ACTUALS que pretenen situar la formació dels
mestres a partir d'opcions impartides en la seva totalitat en la
modalitat online fracturen, al nostre entendre, l'element
fonamental d'aquesta professió: el contacte personal i directe entre
docent i discent com a part substancial de tota relació educativa. En
el mateix sentit, també ens preocupa seriosament que l'oferta del
proper curs a Catalunya per al màster de formació del professorat de
secundària, en l'especialitat d'orientació educativa (la que forma
aquells professionals que als centres han d'aportar la seva expertesa
en el camp de l'orientació i l'assessorament psicopedagògics),
s'imparteixi exclusivament mitjançant una oferta d'estudis en la
modalitat virtual i desaparegui, per tant, de l'oferta de totes les
universitats catalanes presencials. Valorem positivament les modalitats
virtuals com a complements de les presencials, però no podem entendre
que la totalitat de l'oferta d'una especialitat del professorat de
secundària es pugui cursar obviant la presencialitat i, precisament, en
aquella especialitat en què els seus professionals hauran de ser
capaços d'assessorar de forma personal -se suposa que presencialment-
la resta de docents d'un centre educatiu. Una decisió, doncs, insòlita
i paradoxal.
NECESSITEM UN TIPUS DE FORMACIÓ per als futurs mestres d'educació
infantil i d'educació primària i per als professors d'educació
secundària que, juntament amb una base teòrica i científica rigorosa,
els permeti desenvolupar uns períodes de pràctiques als centres
semblants a les modalitats utilitzades en medicina. Es tractaria
d'anar-se introduint en les especificitats de l'ofici mercès a un
monitoratge i acompanyament gradual, seriós, sistemàtic i realitzat
tothora al costat de professionals de prestigi que resultin models a
imitar. No pot ser, com succeeix ara en alguns llocs, que els
professors novells arribin als centres i es trobin que han estat
designats com a docents o tutors dels grups d'alumnes més difícils i
problemàtics perquè, justament, altres professionals de més experiència
no els han volgut assumir.
SI ENS CREIEM DE VERITAT que hem d'avançar vers una major exigència
en el nivell de preparació dels mestres i professors dels nostres
fills; si pensem que hem d'escollir els millors per a aquesta funció,
cal elevar el nivell d'exigència per accedir als estudis de magisteri i
de professor de secundària, i cal ser més rigorosos en els requeriments
per superar els períodes pràctics de la formació i en la demostració de
les competències adquirides. Aquesta major exigència no es construeix
des de l'obsessió per l'abaratiment dels costos en la formació dels
professionals, ans al contrari, precisament en temps de crisi -tal com
fa Alemanya-, el pressupost educatiu esdevé la prova de foc de la
política governamental. La millor aposta per superar la crisi actual
és, precisament, no posar en crisi la formació dels ciutadans del demà
i, per tant, la formació dels formadors.
