Què passa amb l’orientació al nostre país?

Des de la Llei General d’Educació del 1970 fins a la Llei d’Educació de Catalunya del 2009 s’esmenta l’orientació personal, acadèmica i professional (no sempre amb aquestes denominacions) com a factors de qualitat del sistema educatiu, necessàries per a l’òptim desenvolupament de l’alumnat i la seva transició sociolaboral al final de la formació inicial. El cert és que a Catalunya, quaranta anys després de la primera, l’orientació continua sent una assignatura pendent.
Fa falta l’orientació acadèmica i professional?

És una pregunta retòrica donat que tothom sap que amb la creixent complexitat, no només de les oportunitats formatives i professionals que se’ls presenten a l’alumnat amb posterioritat a la seva formació inicial, sinó també amb l’actual societat, canviant, informacional, incerta i en crisi, les noves generacions ho tenen difícil per forjar itineraris de desenvolupament. L’orientació contribueix a optimitzar i ajudar a l’alumnat a confegir aquest itinerari que, globalment, possibiliti el seu desenvolupament personal, social, acadèmic i professional o vocacional.

A voltes amb la història i les precisions conceptuals

Una part important de l’activitat acadèmica al voltant de l’orientació que es fa a les universitats es centra en revisar i tornar a revisar la història de l’orientació per, després, revisar i tornar a revisar els principals conceptes i models d’orientació. No m’imagino cap disciplina avançada que esmerci tants esforços en mirar enrere i tants pocs en fer front al que tenim al davant. Certament és necessari saber d’on venim però sobretot ens cal concretar cap on anem i com ho aconseguirem. És important, doncs, optar per un model, concretar què entenem per acció orientadora i passar a l’acció ràpidament per a generar evidències que acabin confirmant o refutant la línia seguida i permetin optimitzar-la. Sense model cadascú fa el què li sembla, orienta com li sembla i se’n surt o no com pot.

L’orientació, com ja esmentàvem, és un procés educatiu (vull ressaltar la idea de procés i no d’acció puntual al final d’una etapa) d’acompanyament i suport que busca –com hem dit– l’òptim desenvolupament global de l’alumne o l’alumna en vistes a la seva realització futura. En aquest procés estan implicats el propi alumnat com a protagonista i tots els agents educatius que prenen part i col·laboren en aquest desenvolupament. L’orientació és doncs una tasca compartida que cal activar durant tota l’escolarització, totalment vinculada al desenvolupament del currículum i connectada amb l’entorn.

Moltes experiències disperses, escassa síntesi científica i poca regulació als centres

Hi ha força experiències d’orientació al nostre país però són disperses, territorialment aïllades i, respecte dels resultats que n’obtenen, no hi ha metaanàlisi ni síntesi que permeti comprovar la seva bondat en una perspectiva de conjunt. Cada experiència roman isolada i no genera o amplia el coneixement científic. És per això que tornem a descobrir i redescobrir idees de poc abast.

Tant la Llei d’Educació de Catalunya com les instruccions d’inici de cada curs esmenten l’orientació, l’acció tutorial i la tutoria com elements vinculats a la idea d’acompanyament i desenvolupament global, però els recursos disponibles són escassos i s’apropen més a la idea d’acció puntual i terminal, no pas a la de procés continuat participatiu. D’altra banda el perfil de l’orientador o orientadora al centre segueix sent poc clar. Malgrat que ja existeix la denominació, la regulació i concreció de la seva tasca al centre, té més a veure amb l’atenció a casos amb dificultats que no amb l’impuls d’un model institucional que articuli esforços de tots els agents. Finalment es constata que els criteris pels quals s’orienta l’alumnat són, en molts casos, reduccionistes. Per exemple: el rendiment acadèmic sol ser el principal argument per animar l’alumnat envers el batxillerat –aquells amb rendiment alt– o a cicles formatius –aquells amb rendiment més baix–; o l’oferta formativa postobligatòria del propi centre esdevé, en molts casos, l’únic criteri que es segueix per a mostrar les opcions de continuïtat en la formació. Aquesta no és la realitat que necessita el país ni el sistema per avançar.

Dues propostes per al futur proper

Cal fer un esforç per visualitzar el conjunt de pràctiques de referència de tot el país que ja porten a terme alguns centres i professionals però, sobretot, cal fer-ne l’anàlisi de conjunt que permeti disposar de dades sobre accions, necessitats i oportunitats d’orientació. Amb aquestes dades després serà possible proposar un model d’orientació acadèmica i professional que articuli l’orientació i la faci viable i visible als centres, en la perspectiva de disposar d’un referent clar a Catalunya per impulsar el desenvolupament global de l’alumnat que, amb tota probabilitat, haurà d’enfrontar un futur més incert i complex que el que van afrontar les generacions anteriors, però alhora amb altres oportunitats i possibilitats que cal potenciar i desenvolupar.